VIBRAVOID
Marula Cafe, Barcelona
6 de juny de 2014
Vibravoid sonen als
Pink Floyd de
Syd Barrett, als primers
Soft Machine, als
Seeds més passats de voltes -van arribar a compartir estudi amb
Sky Saxon- i a qualsevol artefacte kraut de primera generació que els pugui venir al cap. Però si ha esdevingut el seu un dels noms referencials de la psicodèlia continental contemporània no ha estat per posats retro ni estratègies revivalistes. No, la reputació se l'han guanyat amb un discurs i una posada en escena que, d'haver-ne estat coetanis, podrien haver-se situat al costat dels noms citats anteriorment. De la mateixa manera que en ple segle XXI poden mirar de tu a tu a uns
Crystal Stilts o uns
Howlin' Rain. Amb una dècada i mitja de trajectòria a l'esquena i amb una luxosa reedició de
"Minddrugs" (2011) sota el braç, els de Düsseldorf debutaven ahir als escenaris barcelonins -ho havien d'haver fet l'any passat en el marc del Gambeat Weekend, però no va poder ser-. Un únic tema que s'allargaria durant ben bé una hora. Una improvisació ininterrompuda on els riffs pesants van conviure amb sorolls atmosfèrics i els teclats còsmics amb una rítmica d'inspiració
motorika. A mig camí entre Canterbury, l'UFO Club i la comuna d'
Amon Düül. Una orgia àcida que no va anar més -tan sols un bis, aquesta vegada amb la durada molt més limitada- per causa de les restriccions horàries. Finalitzada la jam inicial, un dels organitzadors del concert comunicava a
Martin Lammert (veu i guitarra) que era hora de plegar. Posteriorment, el propi Lammert em comentaria que normalment toquen entre tres i quatre hores. En fi, menys és res. Van convèncer amb escreix i van deixar la parròquia amb ganes de més. Abans havien obert foc
Ramon & The One Armed Go Go Dancer. Des de Costa Rica -tot i que establerts a casa nostra-, un sòlid combo de garatge amb un peu al rhythm & blues més corrosiu i un altre al rock lisèrgic. Directe potent, dards de precisió en la millor tradició
Nuggets i una ampolla de Jack Daniel's estratègicament situada al costat de la bateria. Molt més que uns teloners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada