Mutuo, Barcelona
29 d'abril de 2016
En altres temps, a Peter Piek se l'hauria anomenat artista de culte. Però en uns temps en què el músic genuí no ha de competir tan sols amb els seus similars sinó amb tot aquell que es llanci a la piscina perquè gravar cançons resulta tan fàcil i assequible com penjar vídeos a la xarxa, la categoria d'artista de culte es troba com a mínim poc definida. Sigui com sigui, el de Leipzig té tot allò que cal per a destacar i fins i tot més. D'entrada és un artista multidisciplinari que es dedica tant a les arts plàstiques com a la música, havent desenvolupat en ambdós camps personalitats tan singulars com coherents i complementàries. Musicalment parlant, per exemple, la seva obra parteix d'un rerefons clàssic -la cançó pop de tota la vida- que ell vesteix amb una veu única com poques i, des de fa un temps, amb apunts electrònics i fins i tot avantguardistes. I per postres s'ha passat mitja vida girant i presentant la seva feina en diversos continents. Però malgrat tot no ha aconseguit transcendir uns circuits independents on encaixa a la perfecció, però que a la vegada li van petits.
Si l'alemany esdevingués de cop i volta objecte d'algun documental ben publicitat o pogués actuar en determinats festivals i esdeveniments on de ben segur no desentonaria, la cosa canviaria d'un dia per l'altre i determinats caçadors de tendències s'omplirien la boca amb el seu nom. Però ara per ara li toca picar pedra dia a dia i quilòmetre a quilòmetre en nom de l'única cosa a què es deu, el seu art. Ahir va arribar a Barcelona després d'haver recorregut en cotxe bona part del continent europeu i d'haver viscut nits bones i d'altres de no tan bones. La d'ahir semblava a priori de les segones: públic escàs malgrat el dia i l'hora -vespre de divendres i no era tard-, la meteorologia -no plovia-, la localització -a pocs minuts a peu de la plaça de Catalunya- i els condicionants externs -no hi havia futbol-. Ja se sap, si Barcelona no és Berlín ni Londres no és pas pel seu model turístic sinó, entre d'altres coses, per la manca generalitzada d'interès envers els artistes petits i qualsevol manifestació musical que no vagi associada a festes i revetlles diverses -o en el seu defecte a cervesa barata i vermuts més o menys maquillats-.
Però l'alemany va saber capgirar la situació tot potenciant valors com la proximitat i la interacció amb el públic. Va començar presentant temes del seu imminent quart disc per a tot seguit entrar en el repertori ja conegut pel respectable, peticions incloses -entre elles les inevitables "Painting a Line" o "Girona", però també petites grans perles que havia eliminat del repertori temps enrere, cas de la frenètica "What About the Ladies?" o de la final "Underwater Death Song"-. El més sorprenent, però, va arribar quan va canviar la guitarra pel teclat i tot un arsenal electrònic des del qual va deconstruir peces com "Cut Out the Dying Stuff", un "Alive" gairebé irreconeixible o un "Left Room" que va augmentar en revolucions sense perdre un sol gram de la seva mística. Peter Piek va demostrar una vegada més que sap fer de l'adversitat un repte i transformar els elements que té en contra en les seves millors eines. El resultat va ser un concert petit en dimensions però enorme en qualsevol altre sentit.
Si l'alemany esdevingués de cop i volta objecte d'algun documental ben publicitat o pogués actuar en determinats festivals i esdeveniments on de ben segur no desentonaria, la cosa canviaria d'un dia per l'altre i determinats caçadors de tendències s'omplirien la boca amb el seu nom. Però ara per ara li toca picar pedra dia a dia i quilòmetre a quilòmetre en nom de l'única cosa a què es deu, el seu art. Ahir va arribar a Barcelona després d'haver recorregut en cotxe bona part del continent europeu i d'haver viscut nits bones i d'altres de no tan bones. La d'ahir semblava a priori de les segones: públic escàs malgrat el dia i l'hora -vespre de divendres i no era tard-, la meteorologia -no plovia-, la localització -a pocs minuts a peu de la plaça de Catalunya- i els condicionants externs -no hi havia futbol-. Ja se sap, si Barcelona no és Berlín ni Londres no és pas pel seu model turístic sinó, entre d'altres coses, per la manca generalitzada d'interès envers els artistes petits i qualsevol manifestació musical que no vagi associada a festes i revetlles diverses -o en el seu defecte a cervesa barata i vermuts més o menys maquillats-.
Però l'alemany va saber capgirar la situació tot potenciant valors com la proximitat i la interacció amb el públic. Va començar presentant temes del seu imminent quart disc per a tot seguit entrar en el repertori ja conegut pel respectable, peticions incloses -entre elles les inevitables "Painting a Line" o "Girona", però també petites grans perles que havia eliminat del repertori temps enrere, cas de la frenètica "What About the Ladies?" o de la final "Underwater Death Song"-. El més sorprenent, però, va arribar quan va canviar la guitarra pel teclat i tot un arsenal electrònic des del qual va deconstruir peces com "Cut Out the Dying Stuff", un "Alive" gairebé irreconeixible o un "Left Room" que va augmentar en revolucions sense perdre un sol gram de la seva mística. Peter Piek va demostrar una vegada més que sap fer de l'adversitat un repte i transformar els elements que té en contra en les seves millors eines. El resultat va ser un concert petit en dimensions però enorme en qualsevol altre sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada