El so dels ous fregits

Salvador Dalí.

"M'agrada el so dels ous fregits". La frase és de Dalí, la va recordar el músic Jordi Pegenaute en el marc de la presentació de l'assaig "Dalirium Sonic" (2015) de Karles Torra i il·lustra la concepció que el geni de Cadaqués tenia del fet musical. Quan Dalí parlava del so dels ous fregits, es referia als crecs que escoltava durant la reproducció d'un vell vinil. Entranyables impureses sonores que per a ell formaven part de la música de la mateixa manera que la peça que estigués sonant.

L'anècdota em va recordar les paraules amb què Bob Dylan lloava anys enrere les gravacions de blues més primitives -gravacions apreciades pel propi Dalí, segons fonts i documents citats a l'assaig de Torra-. El de Minnesota venia a dir que aquells vells discos de 78 rpm s'havien enregistrat amb mètodes gairebé precaris, però que tenien molt més encant que qualsevol enregistrament efectuat amb tecnologia digital. "Pots escoltar com respiren els músics", va dir.

A l'extrem oposat hi trobem el perfeccionisme de qui tot ho confia a la tecnologia. Els avenços que han permès netejar d'imperfeccions tot procés d'enregistrament, però a la vegada l'han deixat orfe d'encant. Les gravacions on tot és al seu lloc però on absolutament res disposa d'ànima. Els arxius digitals que no es ratllen ni s'erosionen però desapareixen quan peta el disc dur de torn, i que de tan nets com sonen ni tan sols poden respirar. No sé què pensaria Dalí de tot plegat, però a mi també m'agrada el so dels ous fregits.