Dalí, JIM i Granollers

Gómez-Font, Pegenaute, Putx, Torra i Huertas, durant l'acte
celebrat ahir a l'Anònims (Ribó no apareix a la imatge).

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers va acollir ahir a la tarda la presentació de "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), un assaig on el periodista Karles Torra documenta les connexions de Salvador Dalí amb el món de la música, de la passió pel blues que va manifestar ja durant els anys 20 en una carta adreçada a Federico García Lorca a la seva relació amb icones de la música pop com John Lennon, passant pels concerts que grups com els vallesans Kannavis van realitzar al seu domicili de Portlligat. A l'acte de presentació hi van assistir, a més del propi Torra, els també periodistes Donat Putx (en qualitat de presentador) i Àlex Gómez-Font (editor del llibre), així com el músic Jordi Pegenaute (excomponent de Kannavis), el fotògraf Jordi Ribó (que va immortalitzar diverses de les actuacions musicals dutes a terme a Portlligat) i el polifacètic artista Eliseu Huertas (qui va arribar a conèixer de molt a prop la figura de Dalí).

El gran absent va ser Joan Illa Morell (JIM), activista cultural granollerí, part durant molts anys de l'entorn més íntim del propi Dalí i responsable entre d'altres de l'organització d'actuacions com la dels citats Kannavis a Portlligat, així com del multitudinari happening conduït per l'artista empordanès al bell centre de la capital vallesana. No hi va poder assistir per motius de salut, però la seva tasca va ser reivindicada amb insistència tant pel propi Torra com per diversos dels presents a la taula. La qual cosa és d'agrair en una localitat, Granollers, que per aquells mals més propis d'un poble de mala mort que d'aquella ciutat que sempre presumeix de ser, ha condemnat durant dècades la figura de JIM a un ostracisme francament incomprensible si s'analitza des de fora. Fins al punt que l'Ajuntament ni tan sols es va dignar a convidar-lo quan l'any 2004 va organitzar els actes commemoratius de l'Any Dalí -la qual cosa va donar peu, a Granollers, a un Any Dalí tan coix com uns Rolling Stones sense Keith Richards-.

Diuen les males llengües que el pecat capital que JIM encara paga a data d'avui va ser aliar-se amb el consistori franquista de l'època per a poder celebrar a la ciutat no tan sols el happening dalinià sinó també esdeveniments igualment històrics com el primer concert de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus o el Festival de Música Progressiva de Granollers, que va comptar amb la presència dels mateixos Family i va ser el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol. El que aquestes mateixes males llengües no volen entendre és que aliar-se o fins i tot simpatitzar amb qui governa no implica necessàriament combregar amb les seves idees, sinó únicament assegurar-se el suport institucional i sobretot els permisos imprescindibles per a poder promoure, per exemple, esdeveniments socials i culturals -i creguin-me, organitzar un festival de rock a Granollers durant la primera meitat dels anys 70 i amb el suport del mateix alcalde, equivalia a marcar un dels gols més grans que mai va arribar a encaixar l'establishment de l'època-.

Per bé o per malament i malgrat les quatre dècades transcorregudes des de la mort del dictador, a data d'avui les coses encara no han canviat gens en aquest sentit -al contrari: a segons quins permisos i a segons quins càrrecs només s'hi accedeix amb el corresponent carnet del partit que tingui la paella pel mànec-, però això en canvi no sembla inquietar en absolut a les citades males llengües -moltes de les quals, per cert, es troben ben col·locades en determinats aparells de partit-. Sigui com sigui, la realitat és que durant els últims anys del franquisme i gràcies a la tasca de gent com el propi JIM, Granollers va viure una efervescència cultural que mai més s'ha repetit, que va introduir aires de llibertat en un context de repressió política, i que per postres va assolir un ampli ressò mediàtic arreu de l'Estat -a Karles Torra li agrada dir que el municipi vallesà va esdevenir durant poc més d'un lustre la capital de la cultura pop a Espanya-. Des d'aleshores, en canvi, gairebé tota la vida cultural de la ciutat s'ha reduït a l'endogàmia d'una festa major que genera disbauxa al llarg d'una setmana i ressaca durant la resta de l'any. Dit això, les males llengües poden seguir cantant missa fins que se'n cansin, que al capdavall cadascú s'acaba definint per la seva pròpia obra i no pas pels deliris aliens.