El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64
Sidecar Factory Club, Barcelona

29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.

Sylvain Sylvain (1951-2021)

SYLVAIN SYLVAIN

(1951-2021)

Si, com diu aquell vell tòpic que mai ha deixat de tenir els seus fonaments, el punk va arribar tard i malament en aquest costat dels Pirineus, els New York Dolls directament hi van aterrar ja en temps de descompte i d'una manera, diguem-ne, poc usual. Salvant projectes en solitari i ramificacions diverses, el primer cop que es va anunciar la presència de la banda nord-americana a Barcelona va ser una nit de primavera de l'any 2007 al Pop Bar de la sala Razzmatazz. No va ser un concert ni s'hi va presentar la formació sencera, sinó que es tractava d'una sessió de música enllaunada on Sylvain Sylvain i Sami Yaffa –l'exHanoi Rocks era aleshores baixista titular dels Dolls- van exercir com a disc jockeys.

La sessió va esdevenir tot un recorregut per la història del rock'n'roll a través de totes les variants que un bon dia van confluir en aquell terratrèmol punk amb epicentre a la Nova York subterrània –i perillosa, no ho oblidem- a la qual Sylvain i companyia havien posat banda sonora mentre, a Londres i a Manchester, els futurs fills de l'imperdible encara anaven amb grenyes i pantalons de pota d'elefant. Recordo que van obrir amb les Shangri-Las i el seu "Leader of the Pack". També recordo unes quantes galetes de Sun i Chess Records fent tremolar el que era aleshores l'autoproclamat temple de la 'modernitat' a la Ciutat Comtal. Però sobretot recordo el bon rotllo i la simpatia de Sylvain, encantat de saludar la parròquia local i intercanviar-hi batalletes entre cançó i cançó.

El debut en directe de New York Dolls a casa nostra es va produir al cap d'uns mesos, la tardor d'aquell mateix 2007 en una sala Sidecar que celebrava el seu 25è aniversari amb una de les vetllades més memorables que deu haver arribat a acollir el seu escenari. Si les expectatives de cara a aquell concert eren elevades, el nivell va ser encara superior. No eren els Dolls originals, però allà teníem a Sylvain i David Johansen, amb el suport d'alumnes tan avantatjats com Steve Conte o el propi Yaffa. Presumint d'actitud punk, elegància glam i tot l'ofici d'aquells tòtems del rock'n'roll i el rhythm & blues que els havien alimentat durant els seus anys formatius. Una banda que havia alterat literalment la història de la música, demostrant que encara tenia coses a dir en un soterrani amb capacitat per a 200 afortunades ànimes –l'any següent van repetir a l'Apolo i van tornar a donar el millor d'ells mateixos, però ja no va ser el mateix-.

Sylvain ens ha deixat aquesta setmana, víctima del càncer contra el qual havia estat batallant durant gairebé dos anys, inclosa una campanya de recaptació de fons a través de les xarxes socials per tal de poder tractar-se en un país –els Estats Units- on l'esperança de vida pot arribar a dependre del nivell de sanejament del compte bancari de cadascú. Se'n va amb el genial guitarrista una part essencial d'aquella Nova York que encara es resisteix a esdevenir un parc temàtic. Un supervivent d'uns temps efectivament millors en què la provocació era una forma de vida i no un miserable hashtag. Reivindicar la seva discografia en solitari és de justícia. Assenyalar com a imprescindible qualsevol de les seves obres amb els Dolls és una evidència.

Doble dosi de torrencial hard rock amb Pristine i The Mothercrow

Pristine - Foto Daniel Lilleeng.

Els noruecs Pristine i els barcelonins The Mothercrow compartiran dimecres vinent l'escenari de la sala Sidecar en el que ja es pot contemplar com un doble cartell d'impacte. Hard rock d'alt voltatge i el valor afegit de les distàncies curtes.

Saben vostès aquelles ocasions en què tots els elements s'acaben conjurant per donar lloc a vetllades simplement inoblidables? Doncs el doble concert que tindrà lloc el proper 22 de gener a la sala Sidecar promet a priori esdevenir-ne una. Perquè un no té cada dia l'oportunitat de degustar de prop i en un mateix escenari dues bandes de hard rock de primera com són els noruecs Pristine i els barcelonins The Mothercrow. Un cartell tan coherent com ric en matisos, i dues formacions que vindran a refermar el bon estat de salut d'un gènere on afortunadament segueix havent-hi vida més enllà de Greta Van Fleet.

Comencem pels primers. Amb cinc àlbums al seu nom i un ampli quilometratge a l'esquena, Pristine poden presumir d'un discurs tan sòlid i definit com els seus celebrats directes. Citen Led Zeppelin i Deep Purple com a influències cabdals, gairebé res. Amb els primers comparteixen l'aproximació visceral i elèctrica a les arrels del blues. Amb els segons, el gust pels ritmes de carretera, els orgues siderals i el timbre vocal de Heidi Solheim, una frontwoman tot terreny amb totes les lletres. El seu repertori invoca el rock dur dels 70 –afegeixin al còctel noms com els de Grand Funk Railroad, Mountain o Uriah Heep- amb coneixement de causa però amb la frescor de qui s'expressa amb veu pròpia. Vindran a presentar el seu cinquè treball, un "Road Back to Ruin" (2019) que ara per ara es perfila com la seva obra més definitiva i definitòria.

Pel que fa a The Mothercrow, es poden considerar per mèrits propis com una de les apostes més segures del hard rock de factura clàssica que s'han pogut escoltar a casa nostra durant els darrers anys. El seu primer elapé, "Magara" (2019), va confirmar la promesa dels diversos singles i ep's que l'havien precedit. Riffs carregats d'adrenalina en estat pur, una base rítmica literalment endimoniada i el poderós timbre de veu de Karen Asensio marcant terreny des del minut zero. Atenció a talls com "Lizard Queen", que sona com si Grace Slick s'hagués fet acompanyar per Blue Cheer. Sens dubte l'opció més coherent per trencar el gel en una nit que promet emocions fortes.


Més informació i entrades:

Sidecar  /  Pàgina web
Pristine  /  Pàgina web
The Mothercrow  /  Bandcamp

La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.

Ricky Gil: "Quan vam començar a tocar, era impensable que algú pogués anar a la presó pel fet de cantar"

Brighton 64 es mullen més que mai a "Como debe ser" (2019, Bcore), un disc marcat pels esdeveniments socials i polítics dels darrers anys. El presentaran demà a la sala Sidecar amb un concert que suposarà també l'inici d'una nova etapa per al grup barceloní. De tot plegat en vaig parlar amb Ricky Gil (veu, guitarra i fins ara baix de la històrica formació), i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Celebrant la cultura de base

Adrià Cortadellas i Guille Caballero, durant l'actuació de Fetus a la sala Sidecar.

ROMBO + FETUS + POWER BURKAS

Sidecar Factory Club, Barcelona

10 d'octubre de 2019

S'havia anunciat la sessió amb el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar, en referència a la imminent commemoració de la descoberta de les Amèriques i tot allò que aquesta ha comportat. Però el cert és que, si el triple concert que va tenir lloc la nit passada a la sala Sidecar va reclamar algun posicionament polític, aquest va esdevenir la reivindicació de la cultura de base com a pilar essencial en la construcció de qualsevol societat que es vulgui considerar com a tal. Tres bandes del panorama musical emergent català, tres discursos que es complementaven els uns als altres i, al seu darrere, tres segells que sumen dècades de militància underground -Bankrobber, BCore i The Indian Runners-.

Van trencar el gel les barcelonines Rombo, augmentades en directe amb un bateria de carn i os -figura no present al seu segon disc d'estudi, "Clara Montse Núria" (2019)- que va atorgar al repertori més recent del quartet una textura i uns acabats més orgànics, i alhora va reforçar la línia evolutiva d'una banda que cada cop sembla mirar menys cap a l'indie d'arrel C86 i apuntar de forma més decidida cap a la densitat atmosfèrica del dream pop o el shoegaze. El concert es va veure puntualment afectat per una incidència tècnica a la qual van treure ferro amb arguments tan sòlids com "Torreblanca" o "Dones estoiques".

Les van succeir Fetus, l'última gran revelació del punk empordanès i un dels directes més sòlids del país tenint en compte tota la carn que van arribar a posar a la graella en tan sols 40 minuts de recital. Reforçats al teclat pel seu bon amic Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal, Joan Colomo) i armats amb cartutxos del calibre de "Somni barceloní", "El mite de la taverna" o "Crònica accidental a l'exili", van despatxar electricitat, suor i ganxo melòdic en quantitats industrials. I van deixar el llistó elevadíssim per als osonencs Power Burkas, que van acomiadar la nit per la porta gran amb una contundent descàrrega de post-punk rabiós i vitamínic, on no van faltar talls tan esmolats com "Desconeguts".

Genocidi total: Fetus, Rombo i Power Burkas

Rombo.

El punk de garatge de Fetus, la sensibilitat pop de Rombo i el post-punk amb accent osonenc de Power Burkas. Triple cartell d'impacte aquest dijous a la sala Sidecar amb el títol genèric de Genocidi total.

Tres bandes emergents amb flamants segons discos sota el braç, un escenari de proximitat i una causa compartida que en aquest cas és el rebuig a la celebració del Dia de la Hispanitat i tot allò que aquest porta implícit. Ni més ni menys que Fetus, Rombo i Power Burkas, que de passada representen també a tres de les escuderies més solvents de l'indie català -Bankrobber, The Indian Runners i BCore, respectivament- i que aquest dijous 10 d'octubre actuaran a la sala Sidecar en el marc d'un minifestival que porta el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar.

Anem a pams. Parlar de Fetus és fer-ho d'una de les formacions més fresques que ha donat darrerament el punk de garatge més nostrat. I parlar del seu segon disc, "Terra cuita", és fer-ho d'un plàstic que amplia horitzons a l'hora que conjuga melodia i mala llet. Rombo, d'altra banda, presentaran el celebrat "Clara Montse Núria", un àlbum on les barcelonines flirtegen amb l'electrònica sense perdre de vista la seva innata sensibilitat pop. Finalment, Power Burkas es refermaran com a abanderats del post-punk amb denominació d'origen Plana de Vic amb l'imprescindible "Mai nego l'oci" com a gran reclam. Tres bandes, tres discos i un cartell on eclecticisme equival a coherència. Això sí que cal celebrar-ho.


Més informació:
Sidecar Factory Club  /  Pàgina web

Deu anys sense Sky Saxon

Sky Saxon (1937-2009).

Ja fos pel fet de coincidir la data de la seva mort amb la de Michael Jackson, o simplement perquè la seva biografia havia transitat altres camins, el cas és que el traspàs d'Sky Saxon va passar gairebé inadvertit al seu moment i tampoc ha estat objecte de grans commemoracions en aquest desè aniversari. Sigui com sigui, tal dia com avui de fa deu anys ens deixava un dels grans exponents del rock californià de la dècada dels 60. El líder de The Seeds, pioners del rock psicodèlic i precursors de gèneres com el punk.

Vaig tenir ocasió de cobrir per la desapareguda revista 33RPM l'únic concert que la formació va arribar a oferir a Barcelona, l'estiu de 2005 a la sala Sidecar amb Saxon com a sol component original i una banda integrada per músics joves però de solvència contrastada. D'aquella nit recordo una actuació impecable que tan sols es va torçar durant la recta final, quan el nostre home es va deixar anar amb un extens monòleg al més pur estil d'un gurú psicodèlic sobre la grandesa de Jesucrist (no és broma), que es va acabar quan un dels components de la pròpia banda li va demanar que baixés de l'escenari.

Recomanació: Stonefield i Pinpilinpussies a Sidecar

Stonefield.

Tot i trobar-nos de ple en la setmana gran del Primavera Sound, convé recordar que Barcelona és prou extensa per a acollir tota una agenda musical al marge del festival de festivals. Aquesta nit, per exemple, la sala Sidecar acollirà el debut als escenaris catalans d'Stonefield, una de les últimes revelacions de la prolífica escena psicodèlica australiana. Quatre germanes que han compartit escenaris amb gegants com Black Rebel Motorcycle Club, King Gizzard & The Lizard Wizard o fins i tot Fleetwood Mac. I una bona ocasió per a degustar de prop les cançons del seu darrer disc, "Far from Earth" (2018), un concentrat de ritmes rocallosos, guitarres que treuen espurnes i melodies que exploren el cosmos. Obrirà la nit el duet autòcton Pinpilinpussies amb el seu rock de garatge a baixa fidelitat i a tota castanya. Més informació al web de Cooncert.

Disc de tribut als Hellacopters

Crespo, Silvestre i Estrada presenten "Payin' Our Dues" a la sala Sidecar.

Amb els reunits Hellacopters a punt de desembarcar a Barcelona (10 de maig, sala Razzmatazz), tota invitació a redescobrir el seu repertori és benvinguda, i més si va de la mà de tot un seguit d'alumnes avantatjats tant d'aquí com de fora. Les onze bandes que interpreten la mateixa quantitat de peces originals del conjunt suec a "Payin' Our Dues" (2019), un disc de tribut auspiciat pel segell barceloní Kraken Recordings i despatxat en dues edicions viníliques, una amb el plàstic de color negre i l'altra de color vermell. Es va presentar amb una intensa audició ahir a la tarda al bar de la sala Sidecar on van ser presents el pare de la criatura i impulsor de la pròpia disquera, Mario Silvestre, i els periodistes Alfred Crespo i Roger Estrada (Ruta 66).

Recomanació nadalenca: Brighton 64 a Sidecar

Ara fa cosa d'un any, Brighton 64 van decidir acomiadar el seu intens exercici 2017 amb un concert de Nadal en un dels seus escenaris preferits, el de la sala Sidecar. La cosa no podia sortir malament, i de fet va sortir tan bé que han decidit repetir i fins i tot convertir aquesta cita nadalenca en una tradició. El cas és que els autors de clàssics modernistas com "La Casa de la Bomba" o "Ponte en marcha para mí" estaran actuant aquest divendres, 28 de desembre, a l'emblemàtic local de la plaça Reial. Una de les bandes més històriques de l'escena barcelonina, actuant en una sala que es pot considerar com un dels epicentres de ple dret d'aquesta mateixa escena, de seguida s'ha dit. Més informació i entrades al web de Sidecar.

Tornen Els Surfing Sirles

Durant una dècada llarga van representar com ningú més l'esperit més genuí del rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina. Després va arribar la tragèdia i es va acabar una de les històries més fascinants que ha donat l'escena subterrània de la Ciutat Comtal en el que portem de segle. La d'una banda que va anar sempre a la seva, que no acabava d'encaixar enlloc però era benvinguda a tot arreu, que va maridar al seu aire gèneres com el punk, el garatge, el surf o fins i tot el krautrock amb una esmoladíssima lírica que enllaçava gairebé sense proposar-s'ho les formes de Pau Riba amb les de Budellam. I pel camí va deixar tres discos que encara avui són la banda sonora no oficial d'aquella Barcelona que no surt a les postals ni a les guies turístiques. El cas és que aquesta setmana tornaran Els Surfing Sirles a enfilar-se plegats a un escenari per primer cop en més de cinc anys -si no comptem l'actuació del mes passat al Mercat de Música Viva de Vic-. Amb els sempre oportuns Joan Colomo i Mau Boada al lloc de l'insubstituïble Uri Caballero, i amb dues actuacions -dimecres 10 i dijous 11- a la sala Sidecar, al bell cor d'aquella ciutat que avui més que mai va necessitada de bandes com aquesta. Entrades exhaurides i emocions assegurades.

Com si no haguessin passat els anys

TOP MODELS

Sidecar Factory Club, Barcelona

19 de maig de 2018

Si no comptem la seva aparició per sorpresa en una festa d'aniversari que va tenir lloc a principis de l'any passat, feia més d'una dècada que la formació original de Top Models no s'enfilava a un escenari. Ahir ho va tornar a fer amb motiu de l'edició de "Top of the Tops" (2018), recopilatori que repassa algunes de les més celebrades composicions que Ricky Gil (guitarra i veu), Tony Nervio Roto (baix) i Pol Font (bateria) van enregistrar entre els anys 2002 i 2007. Ocasió especial en un marc també molt especial, la mateixa sala Sidecar on Top Models van arribar a protagonitzar algunes de les seves actuacions més recordades. I una banda que es va manifestar fresca, dinàmica i solvent com ella mateixa des del minut zero. Poden haver passat els anys, però la química interna es manté intacta i el repertori va sonar com si encara l'interpretessin nit rere nit. Inici per la porta gran amb "Girl from Out of Town", l'electricitat en to menor de "Self-Destruction Blues", el punch de "My Burning Light", el blues musculós de "Kerouac", els colors pop de "Beautiful Señoritas", l'esgarrapada punk de "Tú me lo puedes dar", l'excursió àcida de "To the Maximum" i el frenesí de "Kangaroo". Tot això, amanit amb quatre versions amb filtre propi com van ser "Chinese Rocks" (Johnny Thunders & The Heartbreakers), "I Still Love You" (The Del Fuegos), "If You Gotta Go, Go Now" (Bob Dylan via Manfred Mann) i la final "Have Love, Will Travel" (Richard Berry via The Sonics). Com si no haguessin passat els anys. Enormes.

Reunió de Top Models a Sidecar

Tony Nervio Roto, Ricky Gil i Pol Font: Top Models.

Diuen ells mateixos que tot havia començat per pura diversió. Que tan sols eren tres vells amics reunits en un local d'assaig amb l'objectiu de tocar versions de blues. Però la química va fer el seu efecte, la roda va començar a girar i el que havia d'haver estat un simple divertiment va esdevenir un power trio amb totes les lletres. Una de les formacions que millor van abanderar el rock'n'roll més genuí en una Barcelona que es debatia entre la modernor de postal i el mestissatge de fireta. Top Models eren Ricky Gil, Tony Nervio Roto i Pol Font. Guitarra, baix, bateria i tres trajectòries vitals on conflueixen capítols tan essencials com Brighton 64, Rebeldes, Flores del Mal, Matamala o Very Pomelo. El seu concert de comiat va tenir lloc el 28 de desembre de 2007, com si d'una fatal innocentada es tractés, en una sala Sidecar que durant cinc anys havia esdevingut gairebé la seva segona llar. I el mateix escenari on aquest dissabte, 19 de maig, es reuniran amb motiu de l'edició de "Top of the Tops" (2018), un recopilatori en luxós format vinil que repassa bona part d'una producció altament reivindicable i encara ben fresca a data d'avui. Riffs electrificats, ritmes urgents, melodies contagioses, cançons memorables i un concert poc menys que imprescindible, estan vostès avisats. Més informació i entrades al web de Sidecar.

Recomanació: Brighton 64, aquesta nit a Sidecar

"El tren de la bruja" (2017) és el primer àlbum conceptual de Brighton 64 i un dels treballs més sòlids que ha editat la banda barcelonina des que va consolidar el seu retorn ara fa cosa de cinc anys. Mesos enrere el van presentar en un multitudinari concert a les Festes de la Mercè que va refermar la bona sintonia del grup amb la seva ciutat, i aquesta nit tornaran a presentar-lo en la proximitat d'una sala com Sidecar. Més informació i entrades aquí.

Joan Queralt i The Crab Apples a Sidecar

Joan Queralt.

JOAN QUERALT AND THE SEASICKS + THE CRAB APPLES

Sidecar Factory Club, Barcelona

1 d'abril de 2017

No són pocs els paral·lelismes entre Joan Queralt and The Seasicks i The Crab Apples. Dues bandes catalanes que canten en anglès i s'emmirallen en el rock nord-americà dels 90. I dos discursos clarament diferenciats però absolutament complementaris, que d'alguna manera o altra exploten (en el millor dels sentits) tota la matèria primera procedent d'un hipotètic triangle sonor delimitat per Jeff Buckley, Blind Melon i els primers Pearl Jam. El doble cartell que els va reunir la nit passada a l'escenari de Sidecar era doncs tan coherent com el fet que Carla Gimeno, vocalista de The Crab Apples, s'animés a cantar un tema durant el concert de Queralt i els Seasicks. Que la peça en qüestió fos "Girls Just Want to Have Fun" de Cyndi Lauper potser va descol·locar més d'un, però l'èxtasi desencadenat a les primeres files durant la citada interpretació assenyalava l'encert del moment.

Joan Queralt and The Seasicks es van presentar a la sala de la plaça Reial tot just arribats d'una triomfal actuació a Madrid i amb flamant nou ep sota el braç, un "Time Made of Sand" (2017) que ahir es presentava de forma oficial a Barcelona. The Crab Apples, que durant els darrers mesos també s'han fet un tip de girar amunt i avall per la península, s'havien anunciat com a grup teloner però el seu passi va suposar molt més que un simple aperitiu i va constatar el bon estat de forma d'una banda que es cotitza a l'alça. Inici majestuós amb "Blow Us Away" -el tema que enceta el seu llançament més recent, l'ep "Hello Stranger" (2016)- i, tot seguit, un repàs a una discografia per ara breu però farcida de grans moments -a destacar "Rats at My Window" o "Godzilla", ambdós títols procedents del citat ep-. Amb ofici, solvència i molt bones maneres sobre les taules.

Tres quarts del mateix es pot de Joan Queralt i els Seasicks, tres senyors músics capaços d'aturar un regiment cada un amb la força dels seus instruments -guitarra, baix i bateria, ni més ni menys-. I un repertori que pot passar en un no res de la fragilitat més absoluta a l'aparell elèctric de més elevat voltatge, del folk a contrallum a l'esclat protogrunge passant pel blues més pantanós. Van centrar la primera part del concert en el seu disc de debut, "Welcome Home" (2015), fent brillar perles com "U-Hu" o "King of California", citant tan sols de passada el nou ep amb "Dreamsea" i despenjant-se amb un parell de versions -"Lump", de The Presidents Of The USA, i la citada "Girls..."- abans d'enfilar una vibrant "Redneck Agenda". El millor, és clar, ho havien reservat pel final: una tanda de bisos on, ara sí, el material recent va lluir amb tota la seva plenitud -tant "Gone to the Past" com "Round Trip" guanyen punts a l'escenari-. La cirereta la va posar un "Cheap Guitar" que van encadenar amb "Go with the Flow" de Queens Of The Stone Age. La sala de potes enlaire, un darrer bany de masses i la confirmació d'una banda de la qual sentirem molt a parlar.

Hola Chica i Bartlett a Sidecar

Bartlett.

HOLA CHICA + BARTLETT

Sidecar Factory Club, Barcelona

13 de gener de 2017

Poques bandes poden presumir, en les seves respectives posades de llarg, de la solvència escènica i instrumental que van manifestar Hola Chica i Bartlett la nit passada a la sala Sidecar. Doble cartell, dos discursos distants en les formes però complementaris en el fons i dos debuts discogràfics precedits per extenses i contrastades trajectòries -ambdós, per cert, produïts per Valen Nieto (Raydibaum)-. Els primers presentaven "Magnetism" (2016), sòlida carta de presentació per a una banda que en poc més de dos anys ha deixat empremta en destacats escenaris i festivals tant d'aquí com de fora. Bartlett, que presentava "El rayo y la distancia" (2016), és un nou projecte liderat per tot un veterà de l'escena indie autòctona com José Bernabé, que per aquesta nova aventura s'ha envoltat d'altres noms il·lustres com són Jordi Lanuza (Inspira) o Ricard Monné (Raydibaum).

Van ser Hola Chica els encarregats d'escalfar l'ambient amb un discurs que enllaça les formes més elegants del pop -les que deriven d'uns Roxy Music, per entendre'ns- amb uns acabats electrònics que evoquen referents foranis com Foster The People o (sobretot) Metronomy. El seu directe es va manifestar aclaparador, cada tema interpretat era un hit en potència -a destacar "Radio Girl"- i la recta final va esdevenir una festa per la porta gran, pluja de confetti inclosa. Tot seguit, Bartlett van donar la volta a la moneda tot desplegant la seva particular visió del rock més desacomplexat de finals dels 80 i principis dels 90. Ritmes pesants, guitarres abrasives, atmosferes oníriques i una veu gairebé confessional, recorrent aquella fina línia que separa gèneres com el shoegaze o el dream pop. I cançons enormes on ressonaven entre d'altres les troballes sòniques d'Slowdive o My Bloody Valentine.

Shinova + Obrigada

SHINOVA + OBRIGADA

Sidecar Factory Club, Barcelona

16 de desembre de 2016

Qui baixi aquests dies a la sala Sidecar i es pari a contemplar les seves parets, assistirà a tota una lliçó d'història musical. Els cartells que les decoren corresponen tan sols a una petita però representativa selecció dels més de 5.000 concerts que el local de la plaça Reial ha acollit al llarg de tres dècades i mitja. De Martin Rev a Carlos Cros, de Tarántula a Nick Lowe i dels New York Dolls a The National. Pot costar de creure ara que aquests últims oferíssin el seu debut barceloní en un soterrani amb capacitat per a uns pocs centenars de persones, però la dada exemplifica a la perfecció la funció de radar que el seu escenari ha desenvolupat al llarg de tot aquest temps: algunes de les bandes més grans del planeta s'hi han enfilat molt abans d'adreçar-se a les masses i encapçalar macrofestivals.

Salvant distàncies, el cas de Shinova comença a establir paral·lelismes amb el de The National. Els de Biscaia es troben ara mateix en plena corba ascendent d'una trajectòria que es preveu meteòrica durant els propers mesos. El seu segon disc, "Volver" (2016), els ha projectat a bona part dels radars d'arreu de la península i alguns grans festivals ja han reclamat els seus serveis de cara a la primavera que ve. I quan es van enfilar la nit passada a l'escenari de Sidecar ho van fer amb la seguretat, la solvència i les maneres de qui es disposa a menjar-se el món. El seu repertori es va manifestar èpic i expansiu com el dels propis National, si bé amb uns acabats que s'emmirallen més aviat en Vetusta Morla o fins i tot Héroes del Silencio. I observant com les primeres files cantaven les tornades de peces com "Qué casualidad", el regust de multituds es feia tan evident com el carisma incontestable del seu vocalista.

Abans havien actuat els vallesans Obrigada, que també viuen un moment dolç després d'haver presentat el seu segon ep, "Rectory / To Disagree /" (2015), en escenaris com el del Minifestival de Música Independent. El seu discurs beu a parts iguals del punk d'escola The Clash com del rock alternatiu nord-americà dels 80, el de Fugazi, Replacements, Hüsker Dü o Texas Is The Reason. Els seus directes solen esdevenir dinàmics concentrats d'electricitat, intensitat i sentit melòdic, i el d'ahir no va ser menys. Peces com "Spirit", "Mireneah" o "Waves to Victory" van sonar més sòlides i urgents que mai, el repertori més recent -peces inèdites que la banda contempla com a part d'un futur llançament i que ja porta mesos interpretant en directe- va apuntar molt bones maneres i a sobre van tenir el bon gust d'acomiadar-se tot citant Screaming Trees.

El Baix Montseny conquereix Barcelona

Les Cruet, punk del Montseny.

LES CRUET + MATAGALLS + ROGER PELÀEZ

Sidecar Factory Club, Barcelona

24 de novembre de 2016

La microescena del Baix Montseny és gairebé un gènere musical en ella mateixa. Ja poden els seus múltiples actors dedicar-se a estils tan diversos com el punk, el folk o el metal, que sempre ho acaben fent des d'una òptica tan única com compartida. Una realitat alimentada pel propi context geogràfic però també pel fet que bona part dels músics que en participen circulen d'un grup a un altre sense pensar-s'ho dos cops. Sense anar més lluny Les Cruet i Matagalls, les dues revelacions més recents a l'òrbita montsenyenca, comparteixen un lligam de pes en la figura del guitarrista Xavi Garcia -que també milita com a multiinstrumentista en altres projectes veïns-. Però és que si a sobre actuen la mateixa nit i a la mateixa sala, els components d'una banda acaben enfilant-se a l'escenari durant el concert de l'altra amb tota la naturalitat del món. La qual cosa no tan sols reforça el dinamisme dels respectius concerts, sinó sobretot un notable sentiment de comunitat.

Les Cruet i Matagalls van desembarcar plegats al centre de Barcelona de la mà de Bankrobber i TBC, amb motiu de la recent edició dels seus respectius debuts discogràfics -"Pomes agres" i "Matagalls"- i compartint l'escenari de la sala Sidecar amb un altre vell conegut com és Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol), que va trencar el gel amb el seu espectacle d'spoken word "Canta Sau" -a aquestes alçades, tot un clàssic del punk més nostrat i subterrani-. Fent gala d'una lírica àcida, irònica, irreverent, políticament incorrecta i tan personal com intransferible, el de la Roca del Vallès va passar revista a diversos temes (no necessàriament) d'actualitat. Versos que en ocasions s'inventava sobre la marxa i en d'altres portava ben preparats de casa, però sempre punyents i a la vegada entranyables. L'acompanyava a la guitarra Gerard Segura (Vàlius), un col·laborador esporàdic que es va dedicar a rascar les sis cordes tal i com ho faria The Missing Leech en una orgia amfetamínica. Antifolk al quadrat.

Posteriorment van prendre l'escenari Matagalls en el que va suposar el seu cinquè concert a data d'avui. Un fet que podria haver passat totalment inadvertit tenint en compte el grau de química i compenetració assolit pels seus set components -encabir-los a tots ells i als seus respectius instruments en un escenari de dimensions més aviat reduïdes devia suposar un autèntic trencaclosques-. Una veu gutural, la de Ramon Mas, invocant els racons més profunds del seu ésser sobre una base instrumental d'allò més coral. Guitarres, teclat, bateria, baix, percussions, acordió, violí i trompeta edificant una torre de Babel sonora que tant podia evocar Calexico com Black Heart Procession, els Pogues, els Bad Seeds i fins i tot els primers Arcade Fire. Folk visceral, amplificat però en absolut maquillat, fresc com una pinta de cervesa i feréstec com el propi entorn montsenyenc on s'ha concebut.

I finalment va ser el torn de Les Cruet. Si les seves cançons es van manifestar a l'estudi com a dinamita en estat pur, a l'escenari directament esclaten amb la força, la immediatesa i la contundència del punk més cru, indòmit i directe a la cara. Va trencar el gel Laura Crehuet, tota sola, a la guitarra acústica i a la veu. Amb algun problema tècnic que va resoldre a cop d'actitud, fetge, verb i aquelles cordes vocals que escupen flames a cada vers. Tot seguit s'hi va afegir la resta de la formació. Una muralla sònica constantment reatroalimentada amb col·laboracions que van anar de Joan Colomo a Martí Sales, passant per bona part dels components de Matagalls. Alternant el minutatge de "Pomes agres" amb composicions inèdites que mereixen ser enregistrades en breu, desencadenant tot un terratrèmol a la pista i recordant-nos a tots què era el punk abans de la roba de marca, els anuncis de refrescos i els vídeos d'esports aquàtics. El millor de tot plegat és que ho segueix essent gràcies a bandes com Les Cruet, ni més ni menys.

Sunflower Bean

“I Hear Voices” (2015), el seu primer single, va ser una senyal d’alerta. Dues descàrregues de rock psicodèlic en expansió que reclamaven l’atenció de tot radar amb un mínim de passió pel bon gust. Una promesa que es referma i uns horitzons que s’eixamplen a “Human Ceremony” (2016), el debut en llarg d’aquest trio de Brooklyn que sembla haver trobat l’equilibri perfecte entre el rock àcid i les melodies pop més immediates -moltíssima atenció a píndoles com “2013” o “Come On”-.

Sunflower Bean és un dels grans grups d’aquest 2016, paraula. I ho són perquè “Human Ceremony” és un dels debuts més frescos que s’han escoltat durant els darrers mesos i perquè els seus directes tenen fama de ser dinàmics i captivadors -ho saben prou bé els assistents a festivals com Bonnaroo o SXSW, a més de bandes com Wolf Alice o The Vaccines, que se’ls han emportat de gira quan n’han tingut l’ocasió-.

Els nord-americans trepitjaran els nostres escenaris per primer cop aquest mes de novembre, en el marc d’una gira estatal auspiciada per la gent de Cooncert. No se’ls perdin el dimecres 23 a la sala Sidecar, on compartiran cartell amb els barcelonins Twin Drama. Música surf en estat minimalista, rock de garatge a baixa fidelitat i gust per les melodies contagioses. Poc més se li pot demanar a un duet de guitarra i bateria.


Originalment publicat a B-Magazine.