Repàs al rock alternatiu nord-americà

STEVE STALEY + iX. DANTE

Anònims, Granollers

7 de juny de 2026

Steve Staley (Sleeping Giant) i iX. Dante (Obrigada) han compartit aquest migdia l'escenari de l'Anònims. Concert dividit en tres actes –els dos artistes en solitari, i un últim terç amb format de duet–, i un repertori que ha alternat originals de les respectives bandes amb un repàs –gairebé una lliçó magistral– al rock alternatiu nord-americà dels 80 i els 90. Cites a Soundgarden, Alice In Chains, Neil Young (amb Crazy Horse), Nirvana i Hüsker Dü, entre d'altres. Fins i tot s'han atrevit a reivindicar Days Of The New. No he arribat a conèixer molts fans del combo d'Indiana. Avui n'han coincidit dos en un mateix escenari.

Homenatge a Joe Strummer amb Obrigada, Natchet Taylor i Sindekoro

HOMENATGE A JOE STRUMMER

Anònims, Granollers

21 de desembre de 2025

Quarta edició de l'homenatge anual a Joe Strummer, aquest migdia a l'Anònims, coincidint amb la vigília del 23è aniversari de la mort del cantant de The Clash. A l'escenari, Obrigada i Sindekoro, dues generacions de punk rockers vallesans amb discursos que es complementen els uns als altres, i que tenen com a comú denominador el Big Bang de 1977.

Sindekoro és una banda tan jove, que les seves integrants ni tan sols havien nascut quan va morir Strummer. Però aquí les teníem, cantant "Barna Calling", adaptació al català de "London Calling" que trasllada fins a l'ara i l'aquí els mateixos neguits que tenia la generació de l'imperdible ara fa gairebé mig segle. Quan el món segueix anant a la deriva, el punk no tan sols persisteix sinó que és necessari.

Obrigada, veterans de l'òrbita (post-)punk vallesana, han comptat avui amb el suport del gran Natchet Taylor a la veu i a la guitarra. Si Dante Pibernat assumia el rol d'Strummer com a frontman del conjunt, el texà ha fet de Mick Jones. La química ha fet efecte amb revitalitzadores lectures de reclams encara tan infal·libles com "Janie Jones", "Complete Control", "Safe European Home" o "White Riot".

Sindekoro.

Obrigada amb Natchet Taylor.

22 anys sense Joe Strummer

HOMENATGE A JOE STRUMMER

Anònims, Granollers

22 de desembre de 2024

El 22 de desembre és aquella data en què la majoria de mortals acostumen a lamentar que no els hagi tocat la loteria. Des de fa 22 hiverns també és una jornada de record a Joe Strummer, que va morir tal dia com avui de 2002, i a qui li agradava cantar per tota aquella gent a qui la sort i la fortuna solen deixar de banda cada dia de l'any.

L'Anònims ha fet aquest migdia un homenatge al cantant de The Clash amb un breu concert d'Obrigada –amb format de duet– i una sessió de Miqui Puig DJ. Els primers han interpretat quatre peces del debut homònim de la banda i una d'Strummer en solitari –magnífica "Burning Lights"-. El segon ha fet una eclèctica selecció que d'alguna manera ha explicat qui era Strummer i què va significar musicalment.

Concert d'homenatge a Joe Strummer amb Obrigada i Mi Nombre Es Nadie

Aquest divendres, 22 de desembre, es commemorarà el 21è aniversari de la mort de Joe Strummer. Els vallesans Obrigada, combo de punk rock fortament influït per The Clash i els Mescaleros, li faran un homenatge amb forma de concert al restaurant llibreria Anònims de Granollers. Completarà el cartell Mi Nombre Es Nadie. Inici a les 18,30 amb entrada lliure. No s'ho perdin.

El Baix Montseny es vesteix de verd

iX. Dante amb Mau Boada a la bateria.

FESTIVAL ST. PATRICK'S DAY
Can Ramis, Sant Celoni

18 de març de 2023

Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.

Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.

Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.

Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".

Perreta Williams.

Pol Purgimon.

El blues d'un diumenge de mercat

iX. DANTE

Piula Discos, Moià

19 de febrer de 2023

És diumenge al migdia i com cada setmana hi ha mercat a la plaça Major de Moià. Un municipi de 6.500 habitants que, a diferència d'altres capitals de comarca molt més poblades del seu entorn com ara Vic o Granollers, disposa d'una botiga de discos al bell cor del seu centre neuràlgic. Es tracta de Piula Discos, un petit establiment amb tres anys de trajectòria on es comercia amb música, però sobretot un punt de trobada i d'intercanvi d'experiències. També un lloc on hi passen coses. Aquest migdia, per exemple, hi està oferint un concert amb format acústic iX. Dante, alter ego de Dante Pibernat, cantant i guitarrista del grup vallesà de punk rock Obrigada.

L'actuació s'està fent al vestíbul d'entrada de la botiga, un espai de dimensions tan reduïdes que pràcticament obliguen el respectable a veure-la i escoltar-la des de fora. Aquesta era la idea, de fet, obsequiar la plaça amb música en directe en un moment d'alta afluència de públic. Al capdavall, l'esdeveniment amb prou feines s'havia anunciat. I si bé és cert que alguns incondicionals d'Obrigada s'han desplaçat expressament fins a la capital del Moianès, el gruix principal de l'audiència el formen curiosos que venen i van –i paren l'orella-. Veïns del poble que han anat a mercat i acaben aplaudint la iniciativa. Pares i mares que aprofiten l'ocasió per descobrir la música en directe als seus fills. I fins i tot els propis paradistes del mercat, que de tant en tant responen amb crits i gestos d'aprovació.

Amb el suport d'una elegant guitarra Gretsch i de la seva veu visceral, Pibernat trenca el gel amb un tema instrumental que tot just acaba d'estrenar i que es troba a cavall del folk psicodèlic i el rock amb accent fronterer. Tot seguit interpreta una bateria de clàssics d'un dels seus grups de capçalera, The Clash, començant amb un "Janie Jones" en clau rockabilly i acabant amb un sorprenent "(White Man) In Hammersmith Palais" amb accent antifolk –també cita el catàleg solista de Joe Strummer amb "Coma Girl"-. Canvia de registre tot abordant el "Bed of Roses" d'Screaming Trees, que es manifesta més oportú que mai a un any de la mort de Mark Lanegan. I segueix amb una selecció de peces d'Obrigada –"Waves to Victory", "Far Enllà" i "Anything Anywhere"-.

Remata la feina amb una estripada lectura del "Don't Cry No Tears" de Neil Young abans d'acomiadar-se amb el mateix instrumental que havia obert el concert. I se'n va amb la sensació sempre gratificant d'haver-se posat a la butxaca un públic que no era el seu. Pibernat acaba de presentar la seva música –i la d'alguns dels seus referents- en un context que no li era propi i on s'ha hagut de guanyar l'aprovació del respectable, cosa que ha anat fent progressivament a mida que avançava el concert. Mentre polítics i tècnics de Cultura d'incomptables institucions fan servir l'eufemisme generar noves audiències com si es tractés d'una mena de mantra, són accions com la d'ahir les que marquen la diferència entre l'eslògan i els fets.

Obrigada a El 9 Nou

El rock'n'roll com a salvació i tot un ep com a declaració de principis. "Far enllà" (2018) és el nou treball d'Obrigada, coeditat per El Mamut Traçut i Hidden Track. Dies enrere vaig poder-ne parlar amb Dante Pibernat i Gilbert Niubó, vocalista i baixista respectivament de la banda vallesana. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

Obrigada - "Far enllà" (2018)

Ja fa tres anys que Obrigada van lliurar el seu segon disc, un "Rectory / To Disagree /" que eixamplava la base punk inicial dels vallesans amb mirades gens dissimulades al post-hardcore d'uns Hüsker Dü i al rock alternatiu d'uns Replacements. Coordenades que referma ara un tercer plàstic, "Far enllà" (2018, El Mamut Traçut / Hidden Track), on el grup sona més compacte del que mai ho havia fet a l'estudi de gravació. Repeteix a les tasques de producció Aleix Prats (Illa Carolina), i sorprenen especialment talls com "Requiem (and Still yet to Become)" o "Tardoral". El primer destapa la vessant més densa i rocallosa d'una banda que s'acosta per moments al rock monolític d'uns Soundgarden o uns Audioslave. El segon és un instrumental en clau post-rock que podria introduir nous colors al ventall discursiu d'Obrigada. Més informació aquí.

Dante Pibernat, en solitari

DANTE PIBERNAT

Bar Pastís, Barcelona

11 d'abril de 2018

Ja fa alguns mesos que Dante Pibernat va començar a oferir concerts en solitari, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica i al marge d'Obrigada, la banda amb la qual porta gairebé una dècada assimilant la immediatesa punk de The Clash amb el torrent emocional de Hüsker Dü i el rock urgent d'uns Replacements. Són actuacions on, a més de donar la volta al repertori de la banda mare -impressionant el crescendo d'intensitat que es marca a "Waves to Victory"-, es dedica també a presentar material nou i a interpretar versions d'artistes que l'han influït -ahir va citar Neil Young i Screaming Trees-. Però si els concerts acústics de Pibernat ofereixen una revelació, aquesta és la força i la versatilitat vocal del vallesà. Sense revestiment elèctric però amb el nervi rocker intacte, el de Cardedeu destapa la seva vessant més crua, íntima i visceral, passant en qüestió de segons del xiuxiueig més fràgil a textures tan estripades que per moments poden arribar a invocar les goles de Tom Waits, Micah P. Hinson o Joe Strummer. Veure'l i escoltar-lo de prop en una nit plujosa com la d'ahir i en la intimitat d'aquest oasi bohemi que és el bar Pastís, va resultar tota una experiència.

Recomanació: Aquesta nit, Dante Pibernat al Pastís

Ja he parlat en més d'una ocasió d'Obrigada, una banda vallesana que conjuga a la seva manera el nervi de The Clash, la visceralitat dels Replacements i la força de Hüsker Dü. També m'he referit alguna vegada al seu vocalista i guitarrista, Dante Pibernat, que des de fa algun temps es dedica a més a interpretar en solitari peces del grup i clàssics del rock'n'roll que d'una forma o altra han acabat definint el seu discurs. Aquesta nit el podran escoltar en format acústic i mínim en la intimitat del bar Pastís. A partir de les 22,30h i amb entrada lliure perquè ningú es queixi.

Recomanació: Dante Pibernat (Obrigada) al Pastís

És possible que alguns de vostès coneguin Dante Pibernat com a vocalista i guitarrista d'Obrigada, formació vallesana de rock visceral en la tradició de The Clash, Replacements o Hüsker Dü. Doncs aquesta mateixa setmana podrem escoltar-lo en solitari i interpretant temes del seu grup, versions de peces que l'han fet ser tal i com és i noves composicions. Ho farà sota el pseudònim de Manselm Caramelo aquest dimecres, 27 de desembre, en un escenari tan emblemàtic com és el del bar Pastís.

Shinova + Obrigada

SHINOVA + OBRIGADA

Sidecar Factory Club, Barcelona

16 de desembre de 2016

Qui baixi aquests dies a la sala Sidecar i es pari a contemplar les seves parets, assistirà a tota una lliçó d'història musical. Els cartells que les decoren corresponen tan sols a una petita però representativa selecció dels més de 5.000 concerts que el local de la plaça Reial ha acollit al llarg de tres dècades i mitja. De Martin Rev a Carlos Cros, de Tarántula a Nick Lowe i dels New York Dolls a The National. Pot costar de creure ara que aquests últims oferíssin el seu debut barceloní en un soterrani amb capacitat per a uns pocs centenars de persones, però la dada exemplifica a la perfecció la funció de radar que el seu escenari ha desenvolupat al llarg de tot aquest temps: algunes de les bandes més grans del planeta s'hi han enfilat molt abans d'adreçar-se a les masses i encapçalar macrofestivals.

Salvant distàncies, el cas de Shinova comença a establir paral·lelismes amb el de The National. Els de Biscaia es troben ara mateix en plena corba ascendent d'una trajectòria que es preveu meteòrica durant els propers mesos. El seu segon disc, "Volver" (2016), els ha projectat a bona part dels radars d'arreu de la península i alguns grans festivals ja han reclamat els seus serveis de cara a la primavera que ve. I quan es van enfilar la nit passada a l'escenari de Sidecar ho van fer amb la seguretat, la solvència i les maneres de qui es disposa a menjar-se el món. El seu repertori es va manifestar èpic i expansiu com el dels propis National, si bé amb uns acabats que s'emmirallen més aviat en Vetusta Morla o fins i tot Héroes del Silencio. I observant com les primeres files cantaven les tornades de peces com "Qué casualidad", el regust de multituds es feia tan evident com el carisma incontestable del seu vocalista.

Abans havien actuat els vallesans Obrigada, que també viuen un moment dolç després d'haver presentat el seu segon ep, "Rectory / To Disagree /" (2015), en escenaris com el del Minifestival de Música Independent. El seu discurs beu a parts iguals del punk d'escola The Clash com del rock alternatiu nord-americà dels 80, el de Fugazi, Replacements, Hüsker Dü o Texas Is The Reason. Els seus directes solen esdevenir dinàmics concentrats d'electricitat, intensitat i sentit melòdic, i el d'ahir no va ser menys. Peces com "Spirit", "Mireneah" o "Waves to Victory" van sonar més sòlides i urgents que mai, el repertori més recent -peces inèdites que la banda contempla com a part d'un futur llançament i que ja porta mesos interpretant en directe- va apuntar molt bones maneres i a sobre van tenir el bon gust d'acomiadar-se tot citant Screaming Trees.

El doble cartell que mai va arribar a ser

Obrigada actuant a la plaça on es van formar.

OBRIGADA + BULLITT

Festa Major de Cardedeu

12 d'agost de 2016

Bullitt i Obrigada. Dues bandes de diferent procedència però amb una sèrie de coordenades en comú -el rock'n'roll, l'electricitat, el sentit melòdic, el gust pels derivats més emocionals del punk i el hardcore-. Dos noms propis que haurien constituït un bon i coherent doble cartell, i més tenint en compte que estaven programats la mateixa nit i a la mateixa localitat. Però no va ser així. Cardedeu deu ser un dels pocs pobles de Catalunya -si no l'únic- amb dues festes majores paral·leles -l'oficial i l'alternativa- que semblen obstinades a no voler-se entendre i ocasionalment fins i tot a contraprogramar-se. El principal damnificat, no cal dir-ho, és el respectable que ahir va haver de triar entre presenciar el final del concert d'Obrigada i l'inici del de Bullitt.

Obrigada, que jugaven a casa, van actuar a la plaça de Sant Joan -coneguda pels autòctons com a plaça de l'Ajuntament-, el mateix punt on el grup es va formar una càlida nit d'agost d'ara fa set anys. Una ocasió especial que van celebrar tot presentant composicions noves i repassant els dos ep's lliurats a data d'avui. El segon, "Rectory / To Disagree /" (2015), el van augmentar amb l'arsenal electrònic de Jan Daniels. Bullitt van fer-ho a la plaça de les Flors de Maig amb un set que es va basar sobretot en el material més recent, el del fenomenal "Sparks" (2015). Una equació de potència i frescor que els de Sant Feliu de Guíxols van resoldre des del minut zero amb un repertori simplement infal·lible. Un bon doble cartell, encara que en realitat no fos tal. I un cartell coherent, si s'hagués materialitzat, perquè tant a Bullitt com a Obrigada els va petit el concepte festa major. Per molts anys.

Mestres, alumnes i delícies melòmanes

The Catenary Wires.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2016 (segon acte)

Espai Jove Les Basses, Barcelona

7 de maig de 2016
Fotos: Carles Acme

Si no va ser una de les grans postals de la nit, poc li va faltar. Des de primera fila però sense cridar l'atenció, Amelia Fletcher i Rob Pursey es miraven l'actuació de Rombo amb cara d'aprovació i d'estar-s'ho passant d'allò més bé. El matrimoni britànic, tota una institució de la música independent amb tres dècades de trajectòria a l'esquena, tornava al Minifestival per a presentar el seu nou projecte conjunt, The Catenary Wires. El jove quartet barceloní, d'altra banda, es despenjava amb un pop fresc i refrescant en plena sintonia amb el que Fletcher i Pursey gairebé van arribar a patentar durant els dies de Talulah Gosh o Heavenly. La seva coincidència a les Basses i el feedback positiu entre uns i altres il·lustra la coherència que sempre ha definit la programació del Minifestival i, sobretot, la transversalitat d'un esdeveniment que aplega noms històrics i veus emergents sense jerarquitzar-los: tots els artistes participants a la segona jornada del Mini 2016 van actuar durant 35 minuts i en les mateixes condicions.

Però comencem pel principi. Els vallesans OBRIGADA van ser els encarregats de trencar el gel i ho van fer amb un set d'allò més colpidor. Volum al màxim i un repertori ric en registres i matisos: punk d'escola The Clash ("Mireneah"), post-rock visceral ("Overture"), emocore entès a la manera d'uns Texas Is The Reason ("Spirit") i post-punk aerodinàmic (Waves to Victory"). L'ep "Rectory / To Disagree /" (2015) va esdevenir l'espina dorsal d'un passi que la banda va aprofitar per a presentar dues noves composicions de les que mantenen la línia. Els van succeir ROMBO, solventant la indisposició a última hora d'Anna Bosch amb la incorporació puntual de Pol Serrahima (Vàlius) a la bateria. Descarades, desenfadades i amb un afinadíssim sentit melòdic, les barcelonines van presentar un disc de debut homònim (2015) farcit de cançons immediates ("Experts" o "Animal") i d'una lírica tan juvenil com enginyosa ("Kickboxing"). Menció a part es mereixen les dues versions amb què van amanir el set: "True Love will Find You in the End" (Daniel Johnston), traduïda al català i transportada al seu terreny, i un "Va com va" (Ovidi Montllor) que van interpretar com si fos de PJ Harvey. De seguida s'ha dit.

La presència de SEA LION al cartell era sens dubte un dels grans reclams de l'epíleg del Minifestival 2016. "Desolate Stars" (2015), debut en llarg de l'alter ego de Linn Osterberg, va esdevenir una de les sorpreses més agradables del passat exercici pel que fa a folk d'extrema fragilitat. Per això podia sorprendre el fet que la sueca debutés als nostres escenaris armada amb una guitarra elèctrica. Va ser la primera declaració d'intencions de qui contempla el rock'n'roll o el propi folk com a eines expressives i no pas com a etiquetes. La segona declaració arribaria durant la recta final del concert, quan Osterberg va citar els cançoners de Big Star i George Harrison. Els granadins ALONDRA GALOPA sí que havien actuat abans a Barcelona, però mai ho havien fet amb la formació sencera. Guitarres en flames i robusta base rítmica com a pilars d'un repertori tan èpic com expansiu, a mig camí de la psicodèlia, l'hipnotisme kraut i el post-punk més sideral. El crescendo d'electricitat amb què van segellar la recta final va esdevenir un dels grans moments de la nit.

Després de trenta anys dedicats al pop més immediat, Amelia Fletcher i Rob Pursey han disminuït les revolucions per minut i han mostrat la seva vessant més íntima i introspectiva a "Red Red Skies" (2015), el primer disc que signen com THE CATENARY WIRES. Un àlbum i un projecte que van presentar al Minifestival amb l'únic suport d'una guitarra acústica, les melodies marca de la casa i els seus inconfusibles jocs vocals. Van interpretar el disc sencer, agafant empenta en perles com "Intravenous" o "Throw Another Love Song on the Fire", i van amenitzar el set amb cites a Tender Trap i fins i tot una improvisada lectura a cappella de "Beatnik Boy" (Talulah Gosh). El contrapunt a la serenor tardorenca dels britànics arribaria de la mà de Jessica & The Fletchers i el seu pop vitamínic. Els barcelonins van desplegar tota una bateria de trencapistes d'herència C-86 que, novament, devien despertar les simpaties de Fletcher i Pursey. Una festa amb totes les lletres per a acomiadar el Minifestival 2016 per la porta gran.

Obrigada.

Rombo.

Sea Lion.

Alondra Galopa.

Jessica & The Fletchers.

Recomanació: Segon acte del Minifestival 2016

De dos veterans de l'indie britànic com són The Catenary Wires (Amelia Fletcher i Rob Pursey) a la fragilitat folk de Sea Lion, de les atmosferes post-punk d'Alondra Galopa al shoegaze vitamínic de Jessica & The Fletchers, i del rock visceral d'Obrigada a la frescor pop de Rombo. El MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT posarà punt i final a la seva XXI edició amb un segon acte d'alçada que tindrà lloc el proper 7 de maig (19h.) a l'Espai Jove Les Basses. Entrada lliure i sis hores de música. Què més volen?


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Waves to Victory

Un vell mariner llegint una biografia dels Clash. La imatge val un imperi, i forma part del nou videoclip d'Obrigada. "Waves to Victory" és la peça que enceta el darrer ep del grup vallesà, "Rectory / To Disagree /" (2015), un contundent i refrescant exercici de rock'n'roll amb totes les lletres. El clip corresponent és obra de Laredo Pictures i poden veure'l aquí. Obrigada actuaran el 7 de maig al Minifestival de Música Independent.

MINIFESTIVAL 2016, segon acte: 7 de maig a Les Basses

Sea Lion.

Quan encara mantenim viu el record de la seva jornada central, el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT anuncia un concert de cloenda que es pot considerar com un segon acte en tota regla de la seva XXI edició. The Catenary Wires, Sea Lion i Alondra Galopa seran alguns dels presents el 7 de maig a l'Espai Jove Les Basses. Entrada lliure i una marató melòmana que promet ser irrepetible.

Durant més de dues dècades ha estat un referent del calendari melòman d'hivern. Enguany, i després d'haver-se mantingut fidel a la seva cita hivernal, el Minifestival de Música Independent corona amb una data extra la programació de la seva XXI edició. Si la seva jornada central va aplegar a La Capsa delícies de la música independent com The Popguns, Emma Pollock o Star Horse, el proper mes de maig el Mini torna al que havia estat el seu centre neuràlgic durant els darrers anys, l'Espai Jove Les Basses, amb un cartell que una vegada més combinarà noms de fora amb veus de casa i figures històriques amb propostes emergents. La cita, amb entrada lliure, tindrà lloc el 7 de maig. I si bé l'organització l'ha presentat com un concert de cloenda, la veritat és que ens trobem davant d'un segon acte en tota regla i amb tots els luxes melòmans marca de la casa.

D'entrada, perquè suposa el retorn a casa nostra de dos noms emblemàtics de l'indie britànic de mitjans dels 80. Amelia Fletcher i Rob Pursey, veterans de formacions com Talulah Gosh, Tender Trap o Heavenly que ens visitaran amb la seva encarnació més recent, THE CATENARY WIRES. Esperin una bona dosi de ritmes frescos, melodies inesborrables i preciosisme portat a l'extrem. Encara al capítol internacional, el Minifestival 2016 promet ser recordat pel debut als nostres escenaris de SEA LION. Pseudònim de la sueca Linn Osterberg, ens trobem davant d'una veu dolça i delicada com poques, i d'unes cançons que beuen de la vessant més íntima i a la vegada avançada del folk. Les comparacions amb Cat Power, Joanna Newsom o Mazzy Star no són en absolut gratuïtes.

Pel que fa al capítol estatal, l'encapçalen el pop fosc i les textures post-punk dels granadins ALONDRA GALOPA, una formació que durant els darrers cinc anys s'ha obert camí fins a esdevenir un referent ja indiscutible de la música independent en aquesta banda dels Pirineus. De trajectòria més breu però igual d'intensa -incloses actuacions en festivals d'ambdós costats de l'Atlàntic-, els barcelonins JESSICA & THE FLETCHERS representen la vessant més urgent, vital i sorollosa del shoegaze. Els vallesans OBRIGADA, vells coneguts i amics d'aquest blog, presentaran el seu segon ep, un "Rectory / To Disagree" (2015) on mantenen intactes les seves coordenades sonores a mig camí d'uns Clash i uns Hüsker Dü. I des de la Ciutat Comtal, ROMBO es destaparan com una de les propostes més fresques de l'indie en català amb un cançoner pop que destil·la immediatesa i joventut pels quatre costats.


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Listen

"Listen". Sonarà a acudit fàcil tenint en compte el títol del tema, però no l'havia escoltat en molt de temps. Anys enrere, en canvi, l'escoltava com a mínim un cop per setmana. No és que "Listen" sigui la meva peça preferida de The Clash, ni de bon tros, però sí que em sembla una de les composicions més especials i a la vegada contagioses de la banda londinenca -enregistrada durant la primera etapa del grup però pràcticament il·localitzable fins que es va editar el recopilatori de rareses "Super Black Market Clash" (1994)-. Durant més de dos anys va ser la sintonia d'entrada d'un espai musical que un servidor va conduir i dirigir en una ràdio local. Com entrava aquella línia de baix. I com segueix entrant. I com segueix sonant a glòria tota la resta. Portava molt de temps sense escoltar "Listen", deia, però dies enrere ho vaig tornar a fer de la mà d'un dels meus grups contemporanis preferits. Uns bons deixebles dels propis Clash com són Obrigada, que es van despenjar amb aquesta sorpresa durant el seu pas pel Gorg Màgic de tardor. Momentàs, i tant que sí. És clar que, per grans moments, els temes propis d'una banda que camina sola i segura. Rock'n'roll amb totes les lletres.

El Gorg Màgic desembarca al Continental

Obrigada.

ORIGAMI GHOSTS + PSYCHODROME + OBRIGADA

Gorg Màgic @ Continental, Barcelona

12 de novembre de 2015

S'ha comparat la música d'Origami Ghosts amb la de bandes com Pavement i, efectivament, les seves cançons miren sense manies el rock alternatiu dels 90. Ara bé, només cal un canvi de format per a donar-los la volta. Amb la formació reduïda a duet -JP Scesniak a la guitarra i a la veu, i Cassandra Wulff a la flauta i a la melòdica-, els de Seattle es van aproximar a paisatges sonors més propis de l'antifolk i fins i tot del folk àcid més primitiu -del que evoca la Califòrnia de finals dels 60-. Tot un seguit de bucòliques postals per a encetar la tercera jornada del cicle de concerts Gorg Màgic, organitzat per El Mamut Traçut amb l'objectiu de difondre a Barcelona una sèrie de bandes i solistes que solen navegar per sota dels radars.

Bandes com els propis Origami Ghosts o com les dues propostes de casa amb qui ahir van compartir escenari, Psychodrome i Obrigada. Els primers vénen d'Igualada i practiquen un rock d'alt voltatge, de filiació 90s i a mig camí entre la solidesa del grunge (pensin en els primers Nirvana o Mudhoney) i el pop de guitarres d'escola Posies. Ahir van sonar tan segurs com salvatges. Obrigada, de Cardedeu, van veure escurçat el seu set per qüestions d'horaris, però van saber aprofitar el temps amb un repertori tan agut com de costum -ahir amb un extra d'urgència: s'havia d'anar per feina i el quartet va sortir a donar-ho tot-. Alternant temes dels seus dos discos i posant la sala de potes enlaire amb una vital aproximació al "Listen" de The Clash. Que bé que els va quedar.

Origami Ghosts.

Psychodrome.

Gorg Màgic: Origami Ghosts, Obrigada i Psychodrome

Origami Ghosts.

Recordin que aquests dies té lloc a Barcelona la segona edició del cicle de concerts Gorg Màgic, una iniciativa d'El Mamut Traçut que acosta a casa nostra perles sonores forànies a la vegada que potencia discursos autòctons sovint passats per alt. Aquest dijous, 12 de novembre (21h.), coincidiran al Continental de Gràcia tres propostes d'alçada: els nord-americans Origami Ghosts, els bagencs Psychodrome i els vallesans Obrigada. Triple dosi de rock'n'roll desacomplexat i de múltiples textures. No s'ho perdin.

El Mamut Traçut