Taibbi no va ser l'únic que va pronosticar exactament el contrari del que acabaria passant: la premsa nord-americana en bloc -exceptuant els sectors afins a qui s'instal·larà avui mateix a la Casa Blanca- havia insistit en difondre enquestes que atorgaven avantatge a Hillary Clinton i que van errar de ple precisament perquè no van fer cas a tota aquella gent a qui allò que anomenem el sistema porta dècades menystenint. Trump, molt més àgil en aquest sentit que qualsevol de les veus que han carregat contra ell, forma part d'aquest mateix sistema però va fer creure a tota aquella gent que és la solució als seus problemes, que és un dels seus. Els va dir exactament allò que volien escoltar, fins i tot quan això implicava sobrepassar els límits de la correcció moral i política, i així se'ls va posar a la butxaca. Per això va guanyar les eleccions.
Tot això ho explica perfectament Taibbi en un segon article publicat també per Rolling Stone l'1 de desembre, passades les eleccions i proclamat Trump president electe. Un article on fa autocrítica tant en nom propi com de la professió -el text inclou frases tan dures com "El món no ens perdonarà mai que no ho veiéssim a venir"-, on analitza les claus de la victòria de Trump -aquelles que, insisteix, van ser sempre evidents però ningú va voler veure-, i on recorda inquietants escenes que ell mateix va viure durant la campanya. Personalment, em crida molt l'atenció l'anècdota d'un jove amb qui el periodista va parlar durant un acte electoral del magnat a Pennsilvània. "Quan parla Trump, sóc capaç d'entendre perfectament què diu", explicava el jove, "però quan parla la maleïda Hillary Clinton, sona com una pila de merda". "Hi havia votants que es declaraven literalment incapaços d'entendre les paraules que sortien de la boca de Hillary Clinton", conclou Taibbi.
Generalitzar sempre és perillós -i l'electorat de Trump es mereix el mateix respecte que el de qualsevol altra opció política-, però no és cap secret que els discursos demagogs i populistes tenen un major impacte entre aquelles capes socials que més dèficits i mancances pateixen en àmbits com l'educatiu. A més educació, més amplitud de mires i més eines per a formar-se un esperit crític. A menys educació, menys de tota la resta i per tant més vulnerabilitat davant discursos que defugen la complexitat i apel·len més al fetge que no pas a l'intel·lecte. Només cal observar com el populisme i la demagògia troben terrenys especialment adobats en aquells països on l'educació privada ha guanyat terreny en detriment de la pública -els Estats Units en són un bon exemple, però en aquesta banda de l'Atlàntic també en trobaríem uns quants-.
En altres paraules, la presidència de Trump és producte de la societat que una sèrie d'elits -polítiques, econòmiques, socials- han cultivat durant molt de temps sense pensar en les seves conseqüències. Un monstre alimentat per i durant moltes dècades de deixadesa social, els fruits d'una ignorància gairebé planificada, catapultats com un cavall de Troia fins a la principal cancilleria del món. I el més greu de tot plegat, és que aquells qui se n'haurien d'adonar semblen obstinats a seguir mirant cap a una altra banda. A voler combatre la mediocritat amb el mateix discurs -també mediocre- que fins ara tan sols li ha donat ales. A menystenir els efectes d'allò que ells mateixos han creat. A no voler entendre que el populisme i la demagògia tan sols es poden frenar amb cultura i educació, dos pilars fonamentals de tota societat que molts governs -inclòs el nostre- porten molt de temps ensorrant a cop de tisores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada