Tothom recorda què feia quan van caure les Torres Bessones o el dia en què es va ensorrar el Mur de Berlín. Tothom sap amb qui i en quines circumstàncies es trobava quan va esclatar la Guerra del Golf (la primera o la segona, tant és) o quan el seu club esportiu de referència va guanyar el més celebrat dels títols. Fins i tot deu haver-hi qui encara recorda on era quan van disparar a Kennedy o a Martin Luther King. Jo recordo perfectament com em vaig despertar l'11 de gener de 2016, avui fa un any. L'endemà de la mort de David Bowie no era ben bé un endemà sinó les hores posteriors. Perquè el traspàs del Duc Blanc havia tingut lloc durant les acaballes del dia 10 i es va fer públic ja de matinada. Recordo perfectament com em vaig despertar aquell 11 de gener, deia, i va ser un dels pitjors despertars que he tingut mai. A la meva bústia hi havia dos missatges de persones conegudes donant-me la mala notícia -fins a aquest punt es trobava i segueix trobant-se Bowie present a les nostres vides-. Els vaig llegir, em vaig mentalitzar de cara al que prometia ser una jornada difícil i vaig decidir dormir mitja hora més, no pas per mandra ni pel fet d'haver obert els ulls abans que sonés el despertador, sinó perquè hi ha ocasions en què un preferiria no haver-se despertat. Perquè aquells dos missatges m'anunciaven que vivia en un món una mica pitjor que el del dia anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada