L'Abdominable Gallina Nauseabunda + The Harlock + Ultraido

Ultraido.

L'ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA + THE HARLOCK + ULTRAIDO

Bar Ceferino, Barcelona

21 de gener de 2017

Un carreró sense sortida. Un dels pocs racons del Poblenou barceloní que encara no han cedit a la gentrificació ni als encants de cartró-pedra que tant s'estilen darrerament a la Ciutat Comtal. Una nit freda (molt freda) i plujosa de gener. I una porta darrere la qual s'amaguen tres dels secrets més ben guardats de la Barcelona més subterrània. La porta del bar Ceferino, punt de referència de la nit barcelonina més inconformista i escenari aquesta nit d'un triple cartell dels que no tenen preu. L'Abdominable Gallina Nauseabunda, The Harlock i Ultraido. Tres discursos propis que comparteixen nexes i punts de connexió i tres premis per a tots aquells que es van atrevir a desafiar l'onada de fred siberià i moure el cul de casa aquest dissabte a la nit.

Obrir la porta del Ceferino i trobar-te de nassos amb L'Abdominable Gallina Nauseabunda és com assistir a un d'aquells documentals que proven d'explicar-te com era l'underground de qualsevol ciutat nord-americana ara fa cosa de dues o tres dècades. Amb la diferència que el que tens al davant està passant ara i aquí. Ens trobem davant del projecte personal de Pep Rius (Raydibaum), ampliat ara amb dos sospitosos habituals de l'òrbita de No Me'n Records i amb el voltatge elèctric multiplicat per mil. Oblidin-se dels traços folk del passat, el que aquest power trio va lliurar la nit passada va ser un atac frontal de grunge sense colorants ni conservants, emmirallat en Nirvana -versió inclosa del "Molly's Lips" dels Vaselines interpretat al seu moment per Kurt Cobain i companyia- i servit amb el volum al màxim.

També The Harlock van augmentar revolucions per a l'ocasió, sense deixar en absolut de banda la seva essència. Un discurs que enllaça l'elegància nocturna d'uns Pulp o un Richard Hawley amb la vessant més crua del so Americana -la que mira de reüll a Nick Cave, per entendre'ns-. Presentaven el seu primer disc, un "Love Sex Hate" (2016) que van repassar en bona mesura amb notable solvència instrumental i amb el carismàtic Toni Harlock com a figura central. Cançons ideals per a nits plujoses com la que ens ocupa, de les que creixen a cada interpretació i conviden a degustar-se amb la companyia d'un bon whiskey. I finalment va ser el torn d'Ultraido, a aquestes alçades uns veterans de ple dret d'una escena barcelonina que no ha conegut cap banda igual. Un power trio dels que surten a deixar les coses clares des del segon zero a cop de ritmes urgents, electricitat bruta i lírica punyent. Rock psicodèlic de poderosa musculatura i sorprenent agilitat, reforçat puntualment pel saxofonista de The Harlock, que va donar lloc a una de les estampes definitives de la nit. Per un moment, el Ceferino va semblar el CBGB durant els dies de la No Wave.