L'adéu de David Bowie va suposar en l'imaginari col·lectiu el final d'una era i el començament d'una altra. El final d'uns temps en què la cultura pop contemplava la mort com un tràmit dels que mai semblen acabar d'arribar, i el començament d'un nou capítol en què el mite de l'eterna joventut ha deixat pas a la consciència de la mortalitat pròpia i aliena. Bowie no era la primera icona pop que abandonava aquest món per causes tan humanes com l'edat o la malaltia, però el seu traspàs encetava de forma involuntària un exercici que l'entorn melòman contempla com el més fatal de tots pel que fa a baixes de noms il·lustres. Una tònica que inevitablement anirà a més en temps propers i de la qual Bowie va donar un de tret de sortida més o menys oficial. Tràgica ironia, la de qui es va mantenir sempre a l'avantguarda per a acabar esdevenint pioner fins i tot en la mort. Bowie va marxar durant les últimes hores d'un 10 de gener, de nit i sota els mateixos estels que tant l'havien inspirat. Un any, ha passat des d'aleshores. Un any sense Bowie. Un any vivint en un món que abans érem incapaços d'imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada