Hola Chica i Bartlett a Sidecar

Bartlett.

HOLA CHICA + BARTLETT

Sidecar Factory Club, Barcelona

13 de gener de 2017

Poques bandes poden presumir, en les seves respectives posades de llarg, de la solvència escènica i instrumental que van manifestar Hola Chica i Bartlett la nit passada a la sala Sidecar. Doble cartell, dos discursos distants en les formes però complementaris en el fons i dos debuts discogràfics precedits per extenses i contrastades trajectòries -ambdós, per cert, produïts per Valen Nieto (Raydibaum)-. Els primers presentaven "Magnetism" (2016), sòlida carta de presentació per a una banda que en poc més de dos anys ha deixat empremta en destacats escenaris i festivals tant d'aquí com de fora. Bartlett, que presentava "El rayo y la distancia" (2016), és un nou projecte liderat per tot un veterà de l'escena indie autòctona com José Bernabé, que per aquesta nova aventura s'ha envoltat d'altres noms il·lustres com són Jordi Lanuza (Inspira) o Ricard Monné (Raydibaum).

Van ser Hola Chica els encarregats d'escalfar l'ambient amb un discurs que enllaça les formes més elegants del pop -les que deriven d'uns Roxy Music, per entendre'ns- amb uns acabats electrònics que evoquen referents foranis com Foster The People o (sobretot) Metronomy. El seu directe es va manifestar aclaparador, cada tema interpretat era un hit en potència -a destacar "Radio Girl"- i la recta final va esdevenir una festa per la porta gran, pluja de confetti inclosa. Tot seguit, Bartlett van donar la volta a la moneda tot desplegant la seva particular visió del rock més desacomplexat de finals dels 80 i principis dels 90. Ritmes pesants, guitarres abrasives, atmosferes oníriques i una veu gairebé confessional, recorrent aquella fina línia que separa gèneres com el shoegaze o el dream pop. I cançons enormes on ressonaven entre d'altres les troballes sòniques d'Slowdive o My Bloody Valentine.