Tucker Zimmerman (1941-2026)

Ha mort Tucker Zimmerman, un d'aquells músics de culte que reclamen a crits ser descoberts per qualsevol ànima amb un mínim de sensibilitat per les cançons ben fetes. Nascut a San Francisco i criat al nord de Califòrnia, el 1966 va emigrar a Europa per estudis –i perquè no l'enviessin a Vietnam-, i ja no en va tornar mai més.

Va gravar el seu primer àlbum a Londres a les ordres de Tony Visconti –i de manera gairebé clandestina, perquè no tenia el visat en regla-. "Ten Songs by Tucker Zimmerman" (1969) és un clàssic subterrani del folk psicodèlic, i també era un dels discos preferits de David Bowie, segons reconeixeria el mateix Duc Blanc.

Establert a Bèlgica, on es va casar i on ha traspassat a 84 anys víctima d'un incendi, últimament l'havien reivindicat bandes com Big Thief –amb la qual va sortir de gira i va gravar el notable "Dance of Love" (2024)-. El seu últim disc, "Music by River Words by Ear", va sortir l'estiu passat i es pot contemplar entre les seves obres més rodones.

50 anys de "Tanx"

Sempre m'ha fascinat la caràtula de "Tanx" (1973), el quart àlbum d'estudi de T.Rex –el sisè, si comptem els seus primers treballs com a Tyrannosaurus Rex-, produït per l'habitual Tony Visconti. Un imponent Marc Bolan guarnit amb tota la seva parafernàlia glam i custodiant un tanc de joguina. El frontman de la que aleshores era una de les grans bandes del moment, fent gala de tot aquell glamour que havia desencadenat una de les revolucions juvenils més massives de la dècada dels 70, però alhora exhibint un posat fins a un cert punt agressiu que ja haurien volgut determinades figures del heavy metal en dècades posteriors. Si hi ha discos que entren per la vista, aquest n'és un. A nivell musical, és clar, tampoc es queda curt.

Publicat avui fa mig segle, "Tanx" és l'àlbum que va marcar el cop de timó més sobtat del conjunt –es mantenien a bord Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria)- des que pràcticament havia patentat el so i l'estètica glam un parell d'anys abans. Una col·lecció de cançons que seguien destil·lant el rock'n'roll directe i corrosiu que havia alimentat obres com "Electric Warrior" (1971) o "The Slider" (1972), ara enriquit amb sintetitzadors i instruments de vent –les pinzellades jazzístiques de "Mister Mister", els acabats Northern Soul d'"Electric Slim and the Factory Hen", i com a contrapunt el so bàsic de "Shock Rock" i "Born to Boogie"-. Posteriors reedicions han inclòs com a bonus tracks dues de les peces més populars del grup, "Children of the Revolution" i "20th Century Boy", lliurades al seu dia com a singles.

50 anys de "The Slider"

Amb prou feina havia passat un mes des de la sortida de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), l'àlbum que havia consolidat David Bowie a l'avantguarda de la revolució glam, quan T.Rex van contraatacar amb l'igualment imprescindible "The Slider" (1972), publicat avui fa 50 anys. Amb tota probabilitat l'obra mestra de Marc Bolan, i de ben segur un dels àlbums essencials tant del glam com de la història del rock. Un plàstic amb el qual Bolan no tan sols va plantar cara a Bowie –refermant-se de passada com a nom capital d'un estil que ell mateix havia patentat amb senzills com "Ride a White Swan" (1970), "Hot Love" (1971) o "Get It On" (1971)-, sinó que va posar algunes de les bases del rock i el pop britànics de dècades posteriors –tot el Britpop li deu moltíssim-.

Gravat a prop de París, al Château d'Hérouville –per recomanació d'Elton John-, amb Tony Visconti repetint a les tasques de producció i un cop consolidat el quartet que completaven Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria), "The Slider" va prendre com a punt de partida tot allò assolit un any abans amb el ja canònic "Electric Warrior" (1971), si bé va acabar d'arrodonir una fórmula simplement infal·lible. Una dotzena llarga de píndoles de rock'n'roll bàsic i primitiu, fresques i addictives com elles soles, amb la veu inconfusible de Bolan debatent-se entre l'hedonisme i aquell misticisme tan seu, mentre amb la guitarra feia saltar espurnes a cop de solos i riffs d'alta tensió.

Parlem d'un àlbum que comença amb aquell himne que és "Metal Guru", que conjuga els acabats barrocs de "Mystic Lady" amb el rock corpulent de "Rock On". Una obra on el corrosiu protopunk de la peça titular balla amb el boogie rock hipnòtic de "Baby Boomerang", i on els paisatges a contrallum d'"Spaceball Ricochet" deixen pas al desvergonyit hard rock de "Buick Mackane" –que tota una nova generació descobriria dues dècades més tard, quan Guns N' Roses en fessin una notable lectura a "The Spaghetti Incident?" (1993)- abans de desembocar en "Telegram Sam" –una mena d'autoplagi que reincideix en els mateixos patrons de "Get It On", però a qui l'importa quan la cosa sona tan rodona?-.

La fotografia de Marc Bolan que presideix la caràtula és obra de Ringo Starr, qui també es va encarregar de dirigir "Born to Boogie", pel·lícula documental estrenada el desembre de 1972 i centrada en un concert ofert per la banda a l'Empire Pool de Wembley el març d'aquell mateix exercici. Tot un document de la T.rexmania, la seva banda sonora ocupa un dels cinc discos de la flamant caixa recopilatòria "T.Rex 1972" (2022), publicada la primavera passada. Una mirada exhaustiva a l'any més intens de tota la carrera de Bolan i companyia, que té com a punt de partida "The Slider" i que es complementa amb gravacions en directe i sessions radiofòniques. Un llançament apte per a completistes, però també ideal per a una nit de festa a ritme del més genuí glam rock.

50 anys d'"Electric Warrior"

Primer va ser el single "Ride a White Swan" (1970), aquell hipnòtic i dinàmic boogie rock d'esperit inequívocament juvenil amb què els aleshores recentment (re)batejats T.Rex deixaven enrere tota la coloraina àcida dels seus primers anys i posaven les bases del so glam del qual es podrien considerar pioners. Després va ser "Hot Love" (1971), un single que reincidia en les mateixes coordenades sonores i que definiria l'estètica del propi glam rock tan bon punt Marc Bolan l'interpretés al Top of the Pops cobert de brillantina. I finalment va arribar "Get It On" (1971), el single definitiu que catapultaria i consolidaria per sempre més la carrera de Bolan, Mickey Finn i companyia. No tan sols un dels grans himnes del glam, sinó del rock dels 70 i de la història de la música pop –avui sona igual de fresc que el primer dia-.

Era tan sols qüestió de mesos que els londinencs acabessin d'arrodonir la jugada amb forma d'un àlbum, "Electric Warrior" (1971), que esdevindria el seu primer clàssic a 33rpm. Producció de Tony Visconti, la banda en plenitud de facultats i un bon grapat de cançons que recuperaven d'una vegada per totes les essències més immediates, innocents i fundacionals del rock'n'roll. Destacava per mèrits propis la inclusió de la citada "Get It On" al principi de la cara b –"Hot Love" es va incloure com a bonus track en posteriors reedicions-, però també de títols tan rodons com un "Mambo Sun" que val per mig Britpop, un "Cosmic Dancer" i un "Planet Queen" que de ben segur va escoltar molt atentament un Bowie en via de concebre Ziggy Stardust, o aquell clàssic del so T.Rex que és "Jeepster". Va veure la llum el 24 de setembre de 1971, avui fa 50 anys.

50 anys de "Get It On"

Explicar els inicis de T.Rex equival en bona mesura a explicar els inicis del glam rock. En tan sols quatre mesos, els que van d'octubre de 1970 a febrer de 1971, i un cop escurçada la seva denominació, la banda encapçalada per Marc Bolan va passar d'explorar les coordenades més àcides del folk rock a abanderar un refrescant retorn a les essències més bàsiques del rock'n'roll. El primer pas havia estat el single "Ride a White Swan (1970), un contagiós i desvergonyit exercici de boogie rock que havia definit no tan sols el so de T.Rex sinó d'una revolució glam que acabaria de concretar-se amb la brillantina de Bolan quan aquest interpretés un altre single, "Hot Love" (1971), al Top of The Pops.

Les bases estaven posades i eren sòlides, però calia encara superar un últim esglaó, el de la consolidació. Dit i fet. Tal dia com avui de fa 50 anys, T.Rex es treien de la màniga un tercer single encara més incontestable que els dos anteriorment citats. Un "Get It On" (1971) –rebatejat com a "Bang a Gong" al mercat nord-americà per evitar confusions amb el tema homònim de Chase- que va esdevenir per mèrits propis un dels himnes del glam i del rock de la dècada dels 70 en general. Un dinàmic rock'n'roll que s'inspirava en Chuck Berry, que obria les portes a corrents que van del punk al Britpop, i que encara avui no coneix pista de ball ni barra de bar que se li resisteixin.

Quatre minuts i mig de rock'n'roll elèctric, canalla i amb un punt corrosiu. Bolan emergint des de les profunditats del Soho londinenc i proclamant-se heroi i portaveu d'una joventut a qui els pioners del rock'n'roll quedaven massa lluny i que no connectava amb els excessos de l'era post-psicodèlica. Tony Visconti a la producció, suports de pes com Rick Wakeman als teclats o Bill Legend a la bateria –Mickey Finn no va tocar en aquella sessió-. Una peça que va fer història, i el principal reclam d'un àlbum, "Electric Warrior", que no arribaria fins a la tardor d'aquell mateix 1971. Seria el primer gran clàssic a 33rpm de Bolan i una de les obres més influents del seu temps, però aquesta història ja l'explicarem quan toqui.

50 anys de "Hot Love"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hot Love" (1971), el single amb què T.Rex van acabar de concretar un oportú canvi de rumb en termes estilístics i van definir per sempre més les bases del seu discurs. Quan Marc Bolan va interpretar la peça en qüestió al programa televisiu Top of the Pops al cap de poques setmanes amb brillantina sota els ulls, va donar per inaugurada l'era glam i va impulsar la banda fins al primer lloc de les llistes d'èxits britàniques.

Amb producció de Tony Visconti, enregistrada amb format de grup de rock i amb el rol de Mickey Finn reduït a les picades de mans, "Hot Love" partia de les dinàmiques rockeres i els vitamínics acabats anunciats quatre mesos abans a "Ride a White Swan", el single amb què els londinencs havien iniciat una nova etapa –pel camí encara havien tingut temps de publicar un àlbum homònim-. A la cara b hi figuraven "Woodland Rock" i "King of the Mountain Cometh". Cap de les tres peces forma part de cap àlbum, però totes s'han inclòs en diferents reedicions del totèmic "Electric Warrior" que Bolan i companyia publicarien a finals d'aquell mateix any.

50 anys de "T.Rex"

L'àlbum homònim de T.Rex és un disc cronològicament desubicat però alhora fascinant. Desubicat en el  temps perquè arribava a dos mesos d'haver-se publicat el single "Ride a White Swan" –la primera referència publicada com a T.Rex i el punt de partida del glam, com a mínim en termes sonors- però estilísticament seguia mirant a la psicodèlia dels dies de Tyrannosaurus Rex –si bé deixant de banda el folk per aprofundir en l'electricitat del rock i fins i tot les formes del pop barroc-. I fascinant, perquè peces com "Jewell" o "The Time of Love Is Now" passaven la mà per la cara de bona part de la psicodèlia britànica del moment i a hores d'ara es poden contemplar com a precursores de múltiples estils i corrents.

"T.Rex", l'àlbum, va veure la llum tal dia com avui de 1970, ara fa mig segle, en plena onada expansiva de "Ride a White Swan" –el single s'ha acabat incloent en posteriors reedicions del plàstic en qüestió- i dos mesos abans que Marc Bolan, Mickey Finn i companyia –amb Tony Visconti als controls- es consolidessin a l'avantguarda de la revolució glam amb "Hot Love" i la seva colorista interpretació al programa televisiu Top of the Pops el febrer de 1971. I bé, després vindria el primer gran clàssic del grup, aquell "Electric Warrior" (1971) que canviaria per sempre més la història de la música i que faria dels londinencs el fenomen pop més celebrat des de la Beatlemania. Aquell plàstic homònim era, per tant, el comiat de tot allò que Bolan havia estat fins aleshores i l'inici de tot el que vindria després.

Cinc dècades de "Ride a White Swan"

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però sol haver-hi un ampli consens a l'hora d'assenyalar "Ride a White Swan", el single publicat per T.Rex tal dia com avui de 1970, com el punt de partida de la revolució glam que va definir bona part de la crònica pop internacional durant la primera meitat de la dècada dels 70. Una peça que injectava electricitat i dinàmiques rockeres al repertori de Marc Bolan i Mickey Finn, orientat fins aleshores cap a les coordenades més àcides del folk. Que triessin aquest llançament per deixar enrere la denominació Tyrannosaurus Rex i adoptar el nom amb el qual farien història, no és casualitat.

Produït pel seu inseparable Tony Visconti i amb una psicodèlica lectura a baixa fidelitat del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran a la cara b, "Ride a White Swan" no tan sols contrastava amb tots els llançaments anteriors del combo londinenc, sinó fins i tot amb l'àlbum homònim que T.Rex publicarien a finals d'aquell mateix any. Un treball de naturalesa elèctrica però encara arrelat en els paràmetres de la psicodèlia –el single no va formar part de l'edició original del disc, si bé s'inclouria a la versió nord-americana i en posteriors reedicions internacionals-.

Si "Ride a White Swan" va suposar un abans i un després a la carrera de Bolan i companyia, encara caldria esperar ben bé un any, fins a la publicació del monumental "Electric Warrior" (1971), perquè tot plegat es concretés en aquell so característic no tan sols de T.Rex sinó del primer glam rock. Entre un episodi i l'altre, però, hi hauria encara un altre esdeveniment clau. La publicació a principis de 1971 d'un nou single, "Hot Love", que també prescindia de la psicodèlia per apel·lar a les pulsions més primàries i lascives del rock'n'roll.

Al moment d'interpretar-lo al programa televisiu Top of the Pops, Bolan va lluir aquella indumentària farcida de brillantor i ambigüitat sexual que acabaria de definir, ara sí, l'estètica glam. Si entenem el glam com un moviment tan estètic com musical, el seu inici el determinaria amb tota seguretat la interpretació de "Hot Love" a la petita pantalla –però no pas la publicació del single en qüestió-. Però si parlem exclusivament de música i ens referim al glam com un retorn a les formes més essencials del rock'n'roll i fins i tot l'avantsala del punk, no hi ha cap dubte que "Ride a White Swan" en va ser el punt de partida.

Cinc dècades de "David Bowie" (aka "Space Oddity")

Publicat amb títol homònim tal dia com avui de fa 50 anys, rebatejat en posteriors reedicions com a "Space Oddity" en referència a la peça que l'encetava i al single amb què el seu autor havia segellat mesos abans el seu primer gran clàssic, el debut de David Bowie a Phillips va ser també l'impuls definitiu a una carrera que havia tingut fins aleshores múltiples punts de partida -inclòs un altre àlbum homònim editat dos anys abans per Deram-. El factor clau de tot plegat va ser l'arribada de Tony Visconti, el primer productor que realment va saber entendre la naturalesa artística del de Brixton i que a la llarga va acabar-ne esdevenint un aliat clau. El repertori, un conglomerat de folk àcid, pop crepuscular i essències progressives -a destacar les entranyables "Memory of a Free Festival" i "Letter to Hermione", i per descomptat la pròpia "Space Oddity"-, distava encara de les obres més reconegudes de Bowie però ja posava les bases d'aquell univers de fantasia que començaria a definir en obres posteriors. Un disc al qual els anys no han fet justícia malgrat presentar un artista que de bon principi mirava més enllà del seu moment.

50 anys del debut de Tyrannosaurus Rex

Marc Bolan ja acumulava anys de militància als escenaris londinencs, primer a l'escena mod i després a l'òrbita psicodèlica, quan va començar a donar forma al projecte que l'acabaria catapultant cap a les més altes esferes del firmament pop. Tyrannosaurus Rex, embrió del que posteriorment esdevindria T.Rex, va debutar tal dia com avui de 1968 amb "My People Were Fair and Had Sky in Their Hair... But Now They're Content to Wear Stars on Their Brows", quilomètric títol per a un àlbum de folk àcid que al seu moment va obtenir una acollida gens entusiasta però amb el temps ha esdevingut un petit clàssic de culte -pel fet de trobar-se als inicis de la nissaga T.Rex, però també per la rehabilitació de què ha estat objecte el folk psicodèlic durant el present segle-. Acompanyat pel percussionista Steve Peregrin Took i ja amb Tony Visconti a les tasques de producció, Bolan (veu i guitarra) va concebre una col·lecció de cançons certament irregular però amb encerts tan destacables com la urgent i frenètica "Hot Rod Mama" -on ja es podien intuir alguns elements del futur so T.Rex- o els ressons orientals de la boirosa "Child Star". Faltaven encara alguns anys, un canvi de nom, la substitució de Peregrin Took per Mickey Finn i una injecció elèctrica per a acabar de situar Bolan al mapa -i a l'avantguarda de l'imminent glam rock-, però la primera llavor s'acabava de plantar avui fa 50 anys.

The Damned - "Evil Spirits" (2018)

Quan molts ja ens pensàvem que The Damned havien dit tot el que havien de dir a l'estudi, van els britànics i es despengen amb un dels discos més rodons que han arribat a signar en quatre dècades llargues de trajectòria. Han passat deu anys des de l'edició del notable "So, Who's Paranoid?" (2008), una mena de retorn per la porta gran que per alguna o altra raó no havia tingut continuïtat fins a data d'avui. No és que des d'aleshores hagin parat quiets Dave Vanian, Captain Sensible i companyia, que s'han fet un tip de girar per ambdós costats de l'Atlàntic, han celebrat els 40 anys del seu històric debut -"Damned Damned Damned" (1977)- i han recuperat pel camí un vell conegut com és el baixista Paul Gray. I amb aquestes han entrat a l'estudi sota el comandament de tot un Tony Visconti, i n'han sortit amb aquest "Evil Spirits" (2018) que sintetitza i posa al dia bona part dels registres explorats pels londinencs al llarg de la seva carrera. Dels acabats gòtics de la inicial "Standing on the Edge of Tomorrow" als aires New Wave de "We're so Nice", passant per la bofetada punk de "Devil in Disguise", el protorockabilly enfosquit de "Sonar Deceit" o fins i tot el rock psicodèlic de la peça titular. Sisplau, que no triguin deu anys més a fer-ne la continuació.

40 anys de "Heroes"

"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.

"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.

Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

David Bowie - "Blackstar" (2016)

Ja el tenim aquí. El primer gran disc de 2016. Una obra el títol de la qual no s'escriu amb lletres sinó amb un símbol gràfic, el de l'estrella negra que la titula. "Blackstar" -així és com també se'l cataloga-, el nou treball d'un David Bowie que fa 69 anys avui, el mateix dia en què Elvis Presley n'hauria fet 81 de no haver-se passat amb l'automedicació. I un Bowie que s'aproxima a la seva setena dècada vital més embolcallat que mai en aquell misteri tan seu i, sobretot, en plenes facultats creatives. Ho acredita l'obra en qüestió, un nou pas endavant en una trajectòria que en va plena. Si "The Next Day", el disc de retorn que el Duc Blanc va editar l'any 2013 coincidint també amb la data del seu aniversari, era un mosaic sonor que resumia gairebé cinc dècades de vocació capdavantera, "Blackstar" torna a agafar l'embranzida de les seves obres capitals i a situar-lo diversos anys per davant de tot seguidor, imitador o usurpador possible. I ho fa, com de costum, des d'on ningú s'esperava veure'l venir. Des del jazz, en aquest cas, i concretament de noms de solvència tan contrastada com són Donny McCaslin o Maria Schneider, columnes vertebrals de l'àlbum al costat del recuperat Tony Visconti. I des d'un repertori fosc, crepuscular i de vocació avantguardista, provant i refermant que maduresa no sempre equival a autocomplaença.

El disc de l'any, ja aventuraven les quinieles en fase preliminar de nombrosos addictes a rànquings i llistes, abans fins i tot que el plàstic veiés la llum de forma oficial. I d'arguments a favor no els en falten malgrat haver transcorregut tan sols set dies des que vam encetar nou exercici. Com a mostra, els rius -i oceans- de tinta que l'àlbum ha fet córrer al llarg de les darreres setmanes i fins i tot mesos. Bowie, supervivent de ple dret d'uns temps cada vegada més llunyans, capaç encara d'assolir i satisfer les més altes expectatives. El que està menys clar és que tot plegat pugui derivar en un retorn als escenaris. I aquí la gran majoria de veus autoritzades no recepten paciència sinó directament deixar d'esperar i abraçar-se a somnis més assequibles. No passarà, diuen, ja sigui perquè tot plegat faria del misteri tens un circ de l'absurd, perquè el bon home està disposat a seguir els passos de Howard Hughes i J.D. Salinger, o bé perquè a aquestes edats prefereix quedar-se a casa i recollir els fruits sembrats al llarg de tota una vida -hi té dret i s'ho mereix-. Desenganyem-nos, jo mateix sóc incapaç d'imaginar-me una hipotètica posada en escena de "Blackstar" en qualsevol dels marcs mastodòntics que requeriria un esdeveniment d'aquestes característiques -pavellons, estadis o macrofestivals-. De fet, ni tan sols se m'acut com podria Bowie trencar més d'una dècada d'aïllament sense arriscar-se a tacar l'expedient. És clar que si algú ha sabut reinventar-se constantment i jugar el factor sorpresa com ningú més ho ha fet al llarg de gairebé mig segle, ha estat ell. I tan cert és que mentre hi ha vida hi ha esperança, com que fa tan sols tres mesos ningú s'imaginava que avui parlaríem d'aquest monumental "Blackstar".

Icònic Bowie

Mentre esperem aquest tros de disc que promet ser "Blackstar" -previst per al proper dia 8-, Mojo ens obsequia a la seva edició de gener amb una icònica portada dedicada a David Bowie. A l'interior, entrevista a Tony Visconti al voltant del nou disc del Duc Blanc -"Un àlbum de Bowie és gairebé tan complicat com la galàxia on vivim", assegura el productor-, commemoració dels 35 anys d'"Scary Monsters" (1980) i entusiasta crítica de "Blackstar".