diumenge, 12 d’agost de 2018

50 anys de "Cheap Thrills"


Big Brother & The Holding Company és amb tota probabilitat la banda més injustament infravalorada de la història del rock psicodèlic. Un quintet que hauria de considerar-se com a pedra angular d'aquella escena de San Francisco que va posar el gènere al mapa durant la segona meitat dels 60, però ha acabat veient com alguns dels seus discos més rodons s'arxiven com si res al costat dels de Janis Joplin encara que el nom d'aquesta ni tan sols figuri a la caràtula. Greu error, no pas el de contemplar la de Joplin com una de les veus més úniques, genuïnes i irrepetibles de la música del segle XX, sinó el de menystenir el paper que músics com Sam Andrew o James Gurley, guitarristes originals del conjunt californià, van jugar en la confecció d'un repertori on ja figuraven molts dels clàssics que actualment s'atribueixen com si res a la texana.

Fixin-se sense anar més lluny en la manera com Joplin i Andrew es reparteixen les tasques vocals i en el solo de guitarra que es marca aquest últim a "Combination of the Two". Metafòric títol per a una peça que d'alguna manera definia l'essència d'una banda capaç de condensar les formes més fresques del soul i el rhythm & blues i elevar-les fins a les esferes més inabastables del rock àcid. I el tall que encetava "Cheap Thrills" (1968), el segon disc de Big Brother and The Holding Company i l'últim que enregistrarien amb una Joplin que era a punt d'abandonar el grup, convençuda segons diuen les males llengües per un Albert Grossman que pensava més en els seus propis interessos que no pas en els de la seva representada -i encara menys en els del conjunt de la banda-.

Un plàstic produït per John Simon que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i on hi figuraven reclams tan incontestables com la conversa a tres bandes que es marcaven la veu de Joplin i les guitarres d'Andrew i Gurley a "Summertime", visceral lectura en clau lisèrgica de l'estàndard de George i Ira Gershwin. O "Ball and Chain", una peça de Big Mama Thornton que Joplin va cantar com si fos seva. O, és clar, aquell "Piece of My Heart" que tan sols un any abans havia estat un èxit a mans d'Erma Franklin i els de San Francisco van augmentar a cop de repunts àcids i nervi rocker. A destacar també la icònica caràtula, obra de l'il·lustrador, dibuixant de còmics underground i difusor de la cultura blues Robert Crumb.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada