Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.
dilluns, 22 de juny del 2026
Clive Davis (1932-2026)
Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.
dimarts, 28 d’abril del 2026
Janis Joplin a la porta
Portes que conviden a entrar. El somriure de Janis Joplin decorant un dels racons de Can 60, un bar de rock'n'roll amb molt d'encant. Sant Hilari Sacalm, abril de 2026.
dimecres, 25 de març del 2026
Chip Taylor (1940-2026)
Ha mort Chip Taylor, l'home que va compondre "Wild Thing" (The Troggs), "Angel of the Morning" (Merrilee Rush), "I Can't Let Go" (Evie Sands) i "Try (Just a Little Bit Harder)" (Janis Joplin), entre moltes altres. Menys predicada però igualment recomanable és l'abundant discografia que va lliurar a títol personal. Un dels capítols més apassionants bé podria ser la seva associació amb Carrie Rodriguez, amb qui ara fa cosa de 20 anys va signar sis àlbums que són pura orfebreria sonora.
divendres, 20 de setembre del 2024
Nick Gravenites (1938-2024)
Ha mort Nick Gravenites, un dels pioners d'allò que es va anomenar blues rock a la Chicago de mitjans dels 60. Cantant i guitarrista, va compondre "Born in Chicago", un dels pilars del repertori de la Paul Butterfield Blues Band. Va encapçalar els mai prou reivindicats Electric Flag juntament amb Mike Bloomfield. I, ja establert a San Francisco, va incorporar-se a Big Brother and The Holding Company quan es van reformar el 1969. També havia treballat amb Janis Joplin, per qui va compondre "Buried Alive in the Blues", la peça 'inacabada' inclosa a "Pearl".
dissabte, 24 d’agost del 2024
Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?
Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.
A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.
Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.
En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
![]() |
| La casa de Jefferson Airplane |
![]() |
| La casa de Grateful Dead |
![]() |
| La casa de Janis Joplin |
![]() |
| La suposada 'Red House' de Hendrix |
dijous, 19 de gener del 2023
80 anys amb Janis Joplin
![]() |
| Janis Joplin (1943-1970). |
dimarts, 1 de novembre del 2022
50 anys d'"Slayed?"
Si 1972 va ser l'any en què la revolució glam es va consolidar a l'avantguarda del rock britànic –amb tan sols un mes de diferència i a ple estiu, David Bowie va publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", i T.Rex "The Slider"-, també va ser l'exercici durant el qual Slade es van confirmar com una de les bandes capdavanteres i més populars d'aquella escena –li pesi a qui li pesi-. I ho van fer amb "Slayed?", un tercer àlbum que bevia, mai més ben dit, de les essències més fresques i etíliques del rock'n'roll. Una desena de pistes més properes als pubs de tota la vida que no pas a la sofisticació de Bowie i companyia, però en tot cas representatives del vessant més festiu del glam rock. Va sortir del forn avui fa 50 anys.
diumenge, 11 de setembre del 2022
John Till (1945-2022)
(1945-2022)
dimecres, 20 de juliol del 2022
David Dalton (1942-2022)
(1942-2022)
dimarts, 31 de maig del 2022
Ronnie Hawkins (1935-2022)
(1935-2022)
diumenge, 22 de maig del 2022
Bob Neuwirth (1939-2022)
(1939-2022)
dimarts, 11 de gener del 2022
Michael Lang (1944-2022)
Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.
dissabte, 28 d’agost del 2021
Powell St. John (1940-2021)
(1940-2021)
dilluns, 11 de gener del 2021
50 anys de "Pearl"
No descobrirem a aquestes alçades que la mort ha estat gairebé des de la nit dels temps un bon reclam en un negoci com el discogràfic. N'és una bona mostra l'últim àlbum d'estudi de Janis Joplin, un "Pearl" que va veure la llum a títol pòstum tal dia com avui de 1971 i que ha acabat esdevenint amb tota probabilitat la seva obra capital. Una col·lecció de cançons rodona com ella mateixa, produïda per un Paul A. Rothchild que venia de fer meravelles amb els Doors i va saber treure el millor de la vocalista texana. Uns músics, els components de la Full Tilt Boogie Band, amb qui la de Port Arthur semblava haver trobat el complement perfecte a l'hora de definir la seva pròpia visió de la música d'arrel afroamericana. I, per descomptat, la pròpia Joplin en estat de gràcia.
Sobre el terreny, les deu pistes de "Pearl" presentaven un mosaic sonor tan viu i colorista com la seva icònica caràtula. Un repertori que viatjava del rock psicodèlic de "Move Over", original de la mateixa Joplin, al soul de "Cry Baby" –original de Garnet Mimms que la texana es va fer seu per mèrits propis- i "Trust Me" –cedida per a l'ocasió per tot un Bobby Womack- i al funk àcid de "Half Moon" –composta per John Hall també per a Joplin-, passant pel gòspel irreverent de "Mercedes Benz" –original de Joplin i Bob Neuwirth- i, és clar, el country rock de "Me and Bobby McGee", una peça que Kris Kristofferson havia compost per a Roger Miller i de la qual Joplin va facturar la presa definitiva –no és una qüestió de gustos, el mateix Kristofferson s'ha arribat a pronunciar en aquest sentit-.
"Pearl" va veure la llum avui fa 50 anys, a tres mesos de la sobtada mort de Joplin, que havia ingressat al fatídic Club dels 27 en ple procés de gravació del disc. Un fet que tan sols es posa de manifest en la peça instrumental "Buried Alive in the Blues", una original de Nick Gravenites (Electric Flag) per al qual no va arribar la texana a gravar la pista vocal. En ple procés de postproducció, Rothchild va oferir al propi autor enregistrar-la ell mateix, opció que aquest va declinar per respecte a la protagonista. Més enllà d'aquest apunt, el plàstic no tan sols no sonava en absolut inacabat o inconsistent, sinó que a cinc dècades de la seva publicació segueix essent l'obra més celebrada i referenciada de Janis Joplin. L'inici de tot allò que hauria pogut venir a posteriori? Això, per desgràcia, no ho sabrem mai.
diumenge, 4 d’octubre del 2020
50 anys sense Janis Joplin
![]() |
| Janis Joplin (1943-1970) - Foto Jan Persson/Redferns. |
La fera que defermava passions dins i fora de l'escenari, que desafiava cànons i no entenia de normes, que vivia lliure malgrat els dictats d'una indústria on mai va encaixar. La hippie desvergonyida que tant podia ironitzar sobre Déu a ritme de gòspel com plantar cara al seu propi mànager –Albert Grossman, poca broma- si així ho considerava oportú. La nena de Port Arthur que mai va oblidar les seves arrels, arribant a pagar de la seva butxaca, quan s'ho va poder permetre, la làpida que encara avui assenyala el lloc on descansen les restes de la seva admirada Bessie Smith –a veure qui ho supera-. La millor de les millors, aquell tòpic que no deixa de ser un tòpic però té tots els fonaments del món. 50 anys sense Janis Joplin. I segueix ressonant.
dimecres, 1 de juliol del 2020
Què significa assistir a un concert?
![]() |
| Janis Joplin en comunió amb el seu públic de Frankfurt. |
Primer ens vam acostumar a contemplar determinades retransmissions en streaming com si fossin concerts amb totes les lletres, fruit de la necessitat humana de generar o mantenir una certa aparença de 'normalitat' –quina paraula més lletja i quin concepte més pervers- en un context d'excepcionalitat que ens superava i ens segueix superant per molt que la tempesta hagi amainat, de convèncer-nos a nosaltres mateixos que d'alguna manera les coses segueixen en ordre i tot anirà bé. Després, fruit d'aquesta mateixa necessitat, hem començat a assistir a concerts de debò amb l'alegria de qui es troba la porta de la gàbia mig oberta però acatant tota una sèrie de normes que, ens agradin més o menys, suposen ara mateix el preu a pagar a canvi d'aquesta aparença de 'normalitat'.
I entre una cosa i l'altra, em fa por que haguem oblidat que el fet d'assistir a un concert solia implicar fins fa tan sols quatre mesos justament tot el contrari del que implica visionar una actuació musical –amb tota la seva bona intenció i amb totes les seves bones arts- a través d'una pantalla i des de la intimitat domèstica. Que ni tan sols tenia res a veure amb aquestes normes absurdes que avui ens fan seure en cadires convenientment distribuïdes perquè no ens acostem més del compte els uns als altres, perquè no ens toquem ni ballem ni ens vinguin ganes d'anar-nos-en al llit (o a on sigui) amb la persona que tenim al costat. Que ens obliguen a portar mascareta en un entorn on voldríem cantar, comentar jugades, morrejar-nos amb el veí (o la veïna) si les circumstàncies hi convidessin i, en definitiva, respirar –d'acord, la mena de concert que tinc en ment ara mateix no seria precisament Rufus Wainwright al Liceu, però crec que se m'ha entès-.
Són reflexions que em venien al cap dies enrere mentre revisava un vídeo amb un fragment de l'atòmica actuació que Janis Joplin va oferir el 1969 al Jahrhunderthalle de Frankfurt –poden vostès visionar-lo a Youtube-. La interpretació de "Piece of My Heart" desencadenant una massiva invasió d'escenari per part del públic. La vocalista convidant el respectable a enfilar-se amb ella al propi escenari, cantant directament a una espectadora de posat tímid tot abraçant-la mentre ella encara no s'acaba de creure el que li està passant –a veure qui és capaç de realitzar un gest tan preciós com aquest a través d'una freda pantalla-, just abans de posar-se a ballar amb dos adolescents que probablement estiguin vivint un dels grans moments de les seves vides.
El contacte físic i l'escenari omplint-se progressivament de gent, o més ben dit de persones que posen en comú la seva experiència de viure aquell esdeveniment al mateix temps i al mateix lloc. Cadascú a la seva manera i des de la seva pròpia perspectiva, però sempre en comunitat i en comunió. Públic i artistes interactuant i, sobretot, retroalimentant-se els uns als altres: si el respectable s'enfila a l'escenari mogut pels estímuls que genera la música, l'actuació de la pròpia Joplin és també conseqüència directa de tot allò que passa al seu voltant. Per això cada concert és diferent, per molt que aquesta escena es pugui repetir nit rere nit, perquè els seus protagonistes i les seves circumstàncies canvien en cada ocasió i amb ells el desenvolupament dels fets, la pròpia actuació. I això és el que significa assistir a un concert –un terme que es deriva, justament, del verb italià concertare: acordar o arribar a un acord-. Que no se'ns oblidi.
divendres, 29 de novembre del 2019
Guitarra, baix i bateria - Programa 230
![]() |
| The Prinzelles, en una escena de "Monster, de prop ningú és normal". |
diumenge, 12 d’agost del 2018
50 anys de "Cheap Thrills"
Big Brother & The Holding Company és amb tota probabilitat la banda més injustament infravalorada de la història del rock psicodèlic. Un quintet que hauria de considerar-se com a pedra angular d'aquella escena de San Francisco que va posar el gènere al mapa durant la segona meitat dels 60, però ha acabat veient com alguns dels seus discos més rodons s'arxiven com si res al costat dels de Janis Joplin encara que el nom d'aquesta ni tan sols figuri a la caràtula. Greu error, no pas el de contemplar la de Joplin com una de les veus més úniques, genuïnes i irrepetibles de la música del segle XX, sinó el de menystenir el paper que músics com Sam Andrew o James Gurley, guitarristes originals del conjunt californià, van jugar en la confecció d'un repertori on ja figuraven molts dels clàssics que actualment s'atribueixen com si res a la texana.
Fixin-se sense anar més lluny en la manera com Joplin i Andrew es reparteixen les tasques vocals i en el solo de guitarra que es marca aquest últim a "Combination of the Two". Metafòric títol per a una peça que d'alguna manera definia l'essència d'una banda capaç de condensar les formes més fresques del soul i el rhythm & blues i elevar-les fins a les esferes més inabastables del rock àcid. I el tall que encetava "Cheap Thrills" (1968), el segon disc de Big Brother and The Holding Company i l'últim que enregistrarien amb una Joplin que era a punt d'abandonar el grup, convençuda segons diuen les males llengües per un Albert Grossman que pensava més en els seus propis interessos que no pas en els de la seva representada -i encara menys en els del conjunt de la banda-.
Un plàstic produït per John Simon que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i on hi figuraven reclams tan incontestables com la conversa a tres bandes que es marcaven la veu de Joplin i les guitarres d'Andrew i Gurley a "Summertime", visceral lectura en clau lisèrgica de l'estàndard de George i Ira Gershwin. O "Ball and Chain", una peça de Big Mama Thornton que Joplin va cantar com si fos seva. O, és clar, aquell "Piece of My Heart" que tan sols un any abans havia estat un èxit a mans d'Erma Franklin i els de San Francisco van augmentar a cop de repunts àcids i nervi rocker. A destacar també la icònica caràtula, obra de l'il·lustrador, dibuixant de còmics underground i difusor de la cultura blues Robert Crumb.



















