Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Janis Joplin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Janis Joplin. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de juny del 2026

Clive Davis (1932-2026)


Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.

Aquesta última, que aleshores encara encapçalava els malaguanyats Big Brother and the Holding Company, la va fitxar ell personalment després de veure-la actuar al festival de Monterey. Corria l'estiu de 1967 i encara faltava ben bé mig segle perquè les grans disqueres es dediquessin a rastrejar 'likes' i a comptar seguidors, en lloc d'anar a buscar el talent al seu hàbitat natural.

Expulsat de Columbia arran d'un escàndol com els que solen petar de tant en tant a la Moncloa, va fundar la totpoderosa Arista, primera llar dels Outlaws i de Patti Smith, i a la llarga de Grateful Dead i Whitney Houston (una de les seves grans apostes). Davis, que sumava 94 primaveres al moment de traspassar, no tenia cap grau en Història de l'Art ni cap màster en Gestió Cultural, sinó una oïda fora de sèrie i una passió innata per la música.

dimarts, 28 d’abril del 2026

Janis Joplin a la porta


Portes que conviden a entrar. El somriure de Janis Joplin decorant un dels racons de Can 60, un bar de rock'n'roll amb molt d'encant. Sant Hilari Sacalm, abril de 2026.

dimecres, 25 de març del 2026

Chip Taylor (1940-2026)


Ha mort Chip Taylor, l'home que va compondre "Wild Thing" (The Troggs), "Angel of the Morning" (Merrilee Rush), "I Can't Let Go" (Evie Sands) i "Try (Just a Little Bit Harder)" (Janis Joplin), entre moltes altres. Menys predicada però igualment recomanable és l'abundant discografia que va lliurar a títol personal. Un dels capítols més apassionants bé podria ser la seva associació amb Carrie Rodriguez, amb qui ara fa cosa de 20 anys va signar sis àlbums que són pura orfebreria sonora.

divendres, 20 de setembre del 2024

Nick Gravenites (1938-2024)


Ha mort Nick Gravenites, un dels pioners d'allò que es va anomenar blues rock a la Chicago de mitjans dels 60. Cantant i guitarrista, va compondre "Born in Chicago", un dels pilars del repertori de la Paul Butterfield Blues Band. Va encapçalar els mai prou reivindicats Electric Flag juntament amb Mike Bloomfield. I, ja establert a San Francisco, va incorporar-se a Big Brother and The Holding Company quan es van reformar el 1969. També havia treballat amb Janis Joplin, per qui va compondre "Buried Alive in the Blues", la peça 'inacabada' inclosa a "Pearl".

dissabte, 24 d’agost del 2024

Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?

 Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.

A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.

Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.

En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

La casa de Jefferson Airplane

La casa de Grateful Dead

La casa de Janis Joplin

La suposada 'Red House' de Hendrix


dijous, 19 de gener del 2023

80 anys amb Janis Joplin

Janis Joplin (1943-1970).
Vuit dècades vitals celebraria avui Janis Joplin de no haver ingressat al fatídic Club dels 27 la tardor de 1970. 80 anys es commemoren avui del naixement d'una de les veus més grans de l'era rock, de la cultura pop, del segle XX i de més enllà. Un aniversari rodó i un llegat immens que podria haver estat simplement inabastable d'haver anat les coses d'una altra manera. Celebrem avui vuit dècades amb Janis Joplin. Que la seva música ressoni i que la seva veu ens emocioni. Així ha estat i així seguirà essent. Eterna com ella sola.

dimarts, 1 de novembre del 2022

50 anys d'"Slayed?"


Si 1972 va ser l'any en què la revolució glam es va consolidar a l'avantguarda del rock britànic –amb tan sols un mes de diferència i a ple estiu, David Bowie va publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", i T.Rex "The Slider"-, també va ser l'exercici durant el qual Slade es van confirmar com una de les bandes capdavanteres i més populars d'aquella escena –li pesi a qui li pesi-. I ho van fer amb "Slayed?", un tercer àlbum que bevia, mai més ben dit, de les essències més fresques i etíliques del rock'n'roll. Una desena de pistes més properes als pubs de tota la vida que no pas a la sofisticació de Bowie i companyia, però en tot cas representatives del vessant més festiu del glam rock. Va sortir del forn avui fa 50 anys.

Amb la veu estrident de Noddy Holder en primer terme, Chas Chandler als controls i una secció instrumental urgent com ella sola, "Slayed?" alternava originals de la mida de "How D'You Ride", "Gudbuy T'Jane" o "Mama Weere All Crazee Now" –posteriorment interpretada per les Runaways i Quiet Riot, entre molts altres- amb versions de títols aliens com "Move Over" (Janis Joplin) o "Let the Good Times Roll" (Shirley and Lee). Bandes com Twisted Sister, Mötley Crüe, els Quireboys o els mateixos Quiet Riot van parar molt bé l'orella i en van prendre bona nota. Posteriors reedicions han ampliat el track list tot incloent-hi singles com "Cum On Feel the Noize", de febrer de 1973, la peça més recordada del grup –també versionada per Quiet Riot- juntament amb la nadala "Merry XMas Everybody", també de 1973.

diumenge, 11 de setembre del 2022

John Till (1945-2022)

JOHN TILL

(1945-2022)

Ha mort John Till, qui va ser el guitarrista de la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin –de fet, va ser ell qui la va batejar: originalment es deia Full Tillt Boogie Band, Tillt amb ll, fent un joc de paraules amb el seu cognom-, també un dels múltiples components dels Hawks del recentment traspassat Ronnie Hawkins. Originari d'Ontario, va debutar als escenaris el 1957 a les files de The Revols, un grup de rock'n'roll on tocava el piano un jove Richard Manuel, qui es va incorporar a la banda de Hawkins a principis dels 60. Quan els membres dels Hawks –inclòs Manuel- van abandonar Hawkins el 1965 per acompanyar Bob Dylan –i posteriorment esdevenir The Band-, Till va ingressar al grup com a substitut de Robbie Robertson a les sis cordes.

La seva estada als Hawks va durar poc. Després d'establir-se a Nova York per treballar com a músic de sessió, va fer una gira com a guitarrista de la Kozmic Blues Band de Janis Joplin el 1969. Pas previ a la formació de la Full Tilt Boogie Band, que acabaria esdevenint el grup de suport de Joplin durant el seu últim any de vida –també va ser, diuen, la formació amb la qual aquesta es va arribar a sentir més a gust de totes les que va encapçalar-. El grup va acompanyar la vocalista texana durant la gira Festival Express que va recórrer el Canadà en tren el 1970 –i on també van actuar The Band i Grateful Dead, entre d'altres-, i finalment va gravar amb ella el seu últim àlbum d'estudi, el definitiu "Pearl" (1971). Després de la mort de Joplin, Till va tocar amb figures com Bobby Charles abans de retirar-se del negoci musical.

dimecres, 20 de juliol del 2022

David Dalton (1942-2022)

DAVID DALTON

(1942-2022)

La història de com David Dalton va començar a escriure de forma professional pot semblar curiosa en aquests temps quadriculats que ens ha tocat viure, però no deixa de recordar-nos que hi va haver uns dies en què les coses es podien fer d'una altra manera (i s'hi feien). Nord-americà d'origen britànic, Dalton va arribar als Estats Units amb la seva família a principis dels 60. El moment ideal per viure en primera persona el naixement de la cultura rock i l'arribada de la British Invasion, sobretot quan un es trobava establert en una ciutat com Nova York.

Dalton va començar a freqüentar la Factory d'Andy Warhol, arribant a treballar com a assistent per a l'artista. Això li va permetre donar sortida a la seva passió per la fotografia tot documentant el pas per la ciutat d'alguns dels noms forts del rock i el pop del moment. Quan el 1967 es va posar en circulació l'aleshores novedosa Rolling Stone, hi va començar a enviar les seves fotografies. Al principi les acompanyava amb els corresponents textos de peu de foto, que a mida que va anar passant el temps –i augmentaven els encàrrecs-, van anar incrementant la seva longitud. Sense adonar-se'n, Dalton havia passat de ser fotògraf a ser redactor d'una de les capçaleres de més referència del periodisme musical.

Entre els seus treballs més destacats per la revista, una de les últimes entrevistes que va arribar a concedir Janis Joplin i un reportatge en profunditat sobre Charles Manson –amb entrevista inclosa a la presó-, escrit a quatre mans amb David Felton del diari Los Angeles Times –l'article els va valer un National Magazine Award el 1971-. El 1970 també va cobrir una de les històriques residències d'Elvis Presley a Las Vegas, i va reivindicar la figura sempre essencial de Little Richard amb un altre article sovint referenciat. Fora de la revista, va escriure diverses biografies i assajos sobre figures com Bob Dylan, els Beatles, els Rolling Stones, James Dean o els citats Warhol i Joplin. Ha mort a l'edat de 80 anys, víctima d'un càncer.

dimarts, 31 de maig del 2022

Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS

(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.

diumenge, 22 de maig del 2022

Bob Neuwirth (1939-2022)

BOB NEUWIRTH

(1939-2022)

Hi ha un vídeo de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan on el de Minnesota presenta amb tot l'entusiasme del món a qui va ser un dels seus principals aliats i confidents en aquella aventura, abans d'enfilar una revitalitzadora lectura de "When I Paint My Masterpiece". El confindent en qüestió és Bob Neuwirth, figura de culte del folk nord-americà que havia format part de l'òrbita dylaniana des de la dècada dels 60. De fet, la seva trajectòria –absolutament reivindicable- sol quedar eclipsada per les seves connexions amb figures com Dylan o Janis Joplin.

Neuwirth va ser un dels impulsors de la Rolling Thunder Revue al costat del mateix Dylan. Va ser ell qui va ajudar l'autor de "Like a Rolling Stone" a configurar la banda que l'acompanyaria en directe. Prèviament se l'havia pogut veure al documental "Dont Look Back" (1967), de D. A. Pennebaker, que justament documentava la gira britànica que el de Duluth havia dut a terme el 1965, i fins i tot a la caràtula de "Highway 61 Revisited" (1965) –Neuwirth era el de la samarreta de ratlles-. Amb Joplin va coescriure "Mercedes Benz" i li va presentar a Kris Kristofferson, de qui la texana va adaptar amb caràcter definitiu l'eterna "Me and Bobby McGee".

Anècdotes que molts haurien volgut poder explicar, però que no haurien d'eclipsar una carrera a títol propi que també val la pena repassar. Començant per un àlbum de debut homònim, publicat el 1974, on el rock més orgànic es deixava portar pel folk i el country, i on destacaven títols com "Rock and Roll Time", "Kiss Money" o la seva pròpia lectura de "Mercedes Benz" –que en certa manera ofereix alguna pista de com hauria pogut sonar la de Joplin si hagués tingut temps d'acabar-la-. A destacar també obres de maduresa com "99 Monkeys" (1991) o "Last Day on Earth" (1994), signat a mitges amb John Cale. Neuwirth ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

dimarts, 11 de gener del 2022

Michael Lang (1944-2022)

MICHAEL LANG

(1944-2022)

Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.

Bé, tot això venia perquè ha mort Michael Lang, un dels promotors del festival de Woodstock –juntament amb el seu soci Artie Kornfeld i amb el suport financer de John P. Roberts i Joel Rosenman-, també el rostre més visible de l'organització tant de l'edició original com de les rèpliques de 1994 i 1999 –el 2019 se n'havia anunciat una edició commemorativa del cinquantenari que es va acabar abortant per entrebancs logístics i financers-. Lang també va oferir assistència tècnica i suport logístic al festival d'Altamont organitzat pels Rolling Stones mesos després del primer Woodstock, i en anys posteriors va desenvolupar diferents tasques a les indústries musical i cinematogràfica –entre elles el management del citat Joe Cocker-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

dissabte, 28 d’agost del 2021

Powell St. John (1940-2021)

POWELL ST. JOHN

(1940-2021)

Ens ha deixat Powell St. John, membre fundador dels Mother Earth de Tracy Nelson. També un habitual de l'òrbita dels 13th Floor Elevators, per qui va compondre peces com "You Don't Know" –inclosa al seminal "The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators" (1966)-. No van ser els de Roky Erickson i Tommy Hall els únics que van gravar les seves cançons. Un dels primers èxits de Big Brother and The Holding Company amb Janis Joplin al capdavant, "Bye, Bye Baby", portava també la seva firma. Ha mort a l'edat de 80 anys.

dilluns, 11 de gener del 2021

50 anys de "Pearl"


No descobrirem a aquestes alçades que la mort ha estat gairebé des de la nit dels temps un bon reclam en un negoci com el discogràfic. N'és una bona mostra l'últim àlbum d'estudi de Janis Joplin, un "Pearl" que va veure la llum a títol pòstum tal dia com avui de 1971 i que ha acabat esdevenint amb tota probabilitat la seva obra capital. Una col·lecció de cançons rodona com ella mateixa, produïda per un Paul A. Rothchild que venia de fer meravelles amb els Doors i va saber treure el millor de la vocalista texana. Uns músics, els components de la Full Tilt Boogie Band, amb qui la de Port Arthur semblava haver trobat el complement perfecte a l'hora de definir la seva pròpia visió de la música d'arrel afroamericana. I, per descomptat, la pròpia Joplin en estat de gràcia.

Sobre el terreny, les deu pistes de "Pearl" presentaven un mosaic sonor tan viu i colorista com la seva icònica caràtula. Un repertori que viatjava del rock psicodèlic de "Move Over", original de la mateixa Joplin, al soul de "Cry Baby" –original de Garnet Mimms que la texana es va fer seu per mèrits propis- i "Trust Me" –cedida per a l'ocasió per tot un Bobby Womack- i al funk àcid de "Half Moon" –composta per John Hall també per a Joplin-, passant pel gòspel irreverent de "Mercedes Benz" –original de Joplin i Bob Neuwirth- i, és clar, el country rock de "Me and Bobby McGee", una peça que Kris Kristofferson havia compost per a Roger Miller i de la qual Joplin va facturar la presa definitiva –no és una qüestió de gustos, el mateix Kristofferson s'ha arribat a pronunciar en aquest sentit-.

"Pearl"
 va veure la llum avui fa 50 anys, a tres mesos de la sobtada mort de Joplin, que havia ingressat al fatídic Club dels 27 en ple procés de gravació del disc. Un fet que tan sols es posa de manifest en la peça instrumental "Buried Alive in the Blues", una original de Nick Gravenites (Electric Flag) per al qual no va arribar la texana a gravar la pista vocal. En ple procés de postproducció, Rothchild va oferir al propi autor enregistrar-la ell mateix, opció que aquest va declinar per respecte a la protagonista. Més enllà d'aquest apunt, el plàstic no tan sols no sonava en absolut inacabat o inconsistent, sinó que a cinc dècades de la seva publicació segueix essent l'obra més celebrada i referenciada de Janis Joplin. L'inici de tot allò que hauria pogut venir a posteriori? Això, per desgràcia, no ho sabrem mai.

diumenge, 4 d’octubre del 2020

50 anys sense Janis Joplin

Janis Joplin (1943-1970) - Foto Jan Persson/Redferns.
El blues. El rock'n'roll. El soul. La psicodèlia. La jove inadaptada que va fugir de la conservadora Texas i va esdevenir des de les càlides costes californianes una de les icones culturals més perdurables ja no de l'era d'Aquari sinó de tot el segle XX. El Club dels 27. El Southern Comfort. Una ànima rebel, inconformista i indomable que se'n va anar abans d'hora. La veu de veus que va reivindicar a Big Mama Thornton al capdavant d'uns Big Brother and The Holding Company que també se li van fer petits abans d'hora. Les lectures definitives de "Piece of My Heart" i "Me and Bobby McGee". Les dents llargues d'Erma Franklin i l'admiració sincera de Kris Kristofferson.

La fera que defermava passions dins i fora de l'escenari, que desafiava cànons i no entenia de normes, que vivia lliure malgrat els dictats d'una indústria on mai va encaixar. La hippie desvergonyida que tant podia ironitzar sobre Déu a ritme de gòspel com plantar cara al seu propi mànager –Albert Grossman, poca broma- si així ho considerava oportú. La nena de Port Arthur que mai va oblidar les seves arrels, arribant a pagar de la seva butxaca, quan s'ho va poder permetre, la làpida que encara avui assenyala el lloc on descansen les restes de la seva admirada Bessie Smith –a veure qui ho supera-. La millor de les millors, aquell tòpic que no deixa de ser un tòpic però té tots els fonaments del món. 50 anys sense Janis Joplin. I segueix ressonant.

dimecres, 1 de juliol del 2020

Què significa assistir a un concert?

Janis Joplin en comunió amb el seu públic de Frankfurt.
Podem anomenar concert al fet de visionar una actuació musical a temps real a través d'una pantalla? Podem parlar realment d'un concert quan assistim presencialment a una actuació musical havent acatat tot un seguit de normes que limiten els nostres moviments i la interacció del públic amb els artistes? Reflexions a partir del visionat d'una atòmica actuació de Janis Joplin.

Primer ens vam acostumar a contemplar determinades retransmissions en streaming com si fossin concerts amb totes les lletres, fruit de la necessitat humana de generar o mantenir una certa aparença de 'normalitat' –quina paraula més lletja i quin concepte més pervers- en un context d'excepcionalitat que ens superava i ens segueix superant per molt que la tempesta hagi amainat, de convèncer-nos a nosaltres mateixos que d'alguna manera les coses segueixen en ordre i tot anirà bé. Després, fruit d'aquesta mateixa necessitat, hem començat a assistir a concerts de debò amb l'alegria de qui es troba la porta de la gàbia mig oberta però acatant tota una sèrie de normes que, ens agradin més o menys, suposen ara mateix el preu a pagar a canvi d'aquesta aparença de 'normalitat'.

I entre una cosa i l'altra, em fa por que haguem oblidat que el fet d'assistir a un concert solia implicar fins fa tan sols quatre mesos justament tot el contrari del que implica visionar una actuació musical –amb tota la seva bona intenció i amb totes les seves bones arts- a través d'una pantalla i des de la intimitat domèstica. Que ni tan sols tenia res a veure amb aquestes normes absurdes que avui ens fan seure en cadires convenientment distribuïdes perquè no ens acostem més del compte els uns als altres, perquè no ens toquem ni ballem ni ens vinguin ganes d'anar-nos-en al llit (o a on sigui) amb la persona que tenim al costat. Que ens obliguen a portar mascareta en un entorn on voldríem cantar, comentar jugades, morrejar-nos amb el veí (o la veïna) si les circumstàncies hi convidessin i, en definitiva, respirar –d'acord, la mena de concert que tinc en ment ara mateix no seria precisament Rufus Wainwright al Liceu, però crec que se m'ha entès-.

Són reflexions que em venien al cap dies enrere mentre revisava un vídeo amb un fragment de l'atòmica actuació que Janis Joplin va oferir el 1969 al Jahrhunderthalle de Frankfurt –poden vostès visionar-lo a Youtube-. La interpretació de "Piece of My Heart" desencadenant una massiva invasió d'escenari per part del públic. La vocalista convidant el respectable a enfilar-se amb ella al propi escenari, cantant directament a una espectadora de posat tímid tot abraçant-la mentre ella encara no s'acaba de creure el que li està passant –a veure qui és capaç de realitzar un gest tan preciós com aquest a través d'una freda pantalla-, just abans de posar-se a ballar amb dos adolescents que probablement estiguin vivint un dels grans moments de les seves vides.

El contacte físic i l'escenari omplint-se progressivament de gent, o més ben dit de persones que posen en comú la seva experiència de viure aquell esdeveniment al mateix temps i al mateix lloc. Cadascú a la seva manera i des de la seva pròpia perspectiva, però sempre en comunitat i en comunió. Públic i artistes interactuant i, sobretot, retroalimentant-se els uns als altres: si el respectable s'enfila a l'escenari mogut pels estímuls que genera la música, l'actuació de la pròpia Joplin és també conseqüència directa de tot allò que passa al seu voltant. Per això cada concert és diferent, per molt que aquesta escena es pugui repetir nit rere nit, perquè els seus protagonistes i les seves circumstàncies canvien en cada ocasió i amb ells el desenvolupament dels fets, la pròpia actuació. I això és el que significa assistir a un concert –un terme que es deriva, justament, del verb italià concertare: acordar o arribar a un acord-. Que no se'ns oblidi.

divendres, 29 de novembre del 2019

Guitarra, baix i bateria - Programa 230

The Prinzelles, en una escena de "Monster, de prop ningú és normal".
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de L'Épée i The Highwomen. Poison Idea i l'escena hardcore de la Roca del Vallès. Prèvia del festival Granollers amb Open Arms. Música a la pantalla amb Bob Dylan i Janis Joplin. I aquest mes, també música i teatre amb The Prinzelles"Monster, de prop ningú és normal". Disponible en podcast.

diumenge, 12 d’agost del 2018

50 anys de "Cheap Thrills"


Big Brother & The Holding Company és amb tota probabilitat la banda més injustament infravalorada de la història del rock psicodèlic. Un quintet que hauria de considerar-se com a pedra angular d'aquella escena de San Francisco que va posar el gènere al mapa durant la segona meitat dels 60, però ha acabat veient com alguns dels seus discos més rodons s'arxiven com si res al costat dels de Janis Joplin encara que el nom d'aquesta ni tan sols figuri a la caràtula. Greu error, no pas el de contemplar la de Joplin com una de les veus més úniques, genuïnes i irrepetibles de la música del segle XX, sinó el de menystenir el paper que músics com Sam Andrew o James Gurley, guitarristes originals del conjunt californià, van jugar en la confecció d'un repertori on ja figuraven molts dels clàssics que actualment s'atribueixen com si res a la texana.

Fixin-se sense anar més lluny en la manera com Joplin i Andrew es reparteixen les tasques vocals i en el solo de guitarra que es marca aquest últim a "Combination of the Two". Metafòric títol per a una peça que d'alguna manera definia l'essència d'una banda capaç de condensar les formes més fresques del soul i el rhythm & blues i elevar-les fins a les esferes més inabastables del rock àcid. I el tall que encetava "Cheap Thrills" (1968), el segon disc de Big Brother and The Holding Company i l'últim que enregistrarien amb una Joplin que era a punt d'abandonar el grup, convençuda segons diuen les males llengües per un Albert Grossman que pensava més en els seus propis interessos que no pas en els de la seva representada -i encara menys en els del conjunt de la banda-.

Un plàstic produït per John Simon que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i on hi figuraven reclams tan incontestables com la conversa a tres bandes que es marcaven la veu de Joplin i les guitarres d'Andrew i Gurley a "Summertime", visceral lectura en clau lisèrgica de l'estàndard de George i Ira Gershwin. O "Ball and Chain", una peça de Big Mama Thornton que Joplin va cantar com si fos seva. O, és clar, aquell "Piece of My Heart" que tan sols un any abans havia estat un èxit a mans d'Erma Franklin i els de San Francisco van augmentar a cop de repunts àcids i nervi rocker. A destacar també la icònica caràtula, obra de l'il·lustrador, dibuixant de còmics underground i difusor de la cultura blues Robert Crumb.