Aquesta nit he somiat que assistia a un concert. No al concert de cap artista o banda que existeixi al món real, sinó d'una formació generada pel meu subconscient i encapçalada per un vocalista que tenia una lleugera retirada a Paul Weller. Pel que puc recordar ara mateix, el somni arrencava tot just quan jo entrava al local de torn amb l'actuació ja començada. I el primer que em cridava l'atenció era la disposició del recinte, una mena de Sant Jordi Club de dimensions més reduïdes, amb una pista central i una petita grada lateral (no cal dir que el decorat també era producte del meu subconscient i que no he estat mai en cap lloc que se li assembli). I aquí ve el més curiós de tot plegat: mentre la pista estava totalment buida i els músics semblaven tocar literalment per a ningú, el poc respectable que s'havia acostat a l'esdeveniment es concentrava a la grada mirant-se de lluny allò que passava a l'escenari. En cap moment s'arribava a establir cap mena de comunió entre artistes i públic. Els primers lliuraven el seu art i el seu ofici a unes primeres files inexistents. I el segon ho contemplava des de la distància com qui ho està veient per televisió. I jo, que no sóc gaire bo interpretant somnis, no puc evitar veure en tot això una metàfora d'un dels camins que semblen estar-se obrint en l'àmbit de la música en directe. El de les audiències que hi són sense ser-hi, que desfilen mecànicament d'un escenari a l'altre en el marc d'un macrofestival o que acudeixen als concerts sense cap més vocació que fer-hi acte de presència i en el millor dels casos explicar-ho a les xarxes socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada