The Last Temptation of Elvis

Que en un moment donat una revista musical fos capaç de treure's de la màniga un doble disc compacte com aquest amb l'objectiu de distribuir-lo en exclusiva amb una de les seves edicions als quioscos, resulta a aquestes alçades tan increïble com el fet que tal artefacte no s'hagi reeditat des d'aleshores ni per activa ni per passiva malgrat uns continguts que valen el seu pes en or. "The Last Temptation of Elvis" és un àlbum de tribut a Elvis Presley coordinat pel periodista Roy Carr i editat el 1990 pel setmanari New Musical Express (NME). Totes les cançons escollides tenien en comú que havien format part de les bandes sonores de les pel·lícules del Rei, i la llista d'artistes escollits per a reinterpretar-les era tan rica i diversa com aclaparadora i a priori inabastable. De Bruce Springsteen a Pop Will Eat Itself, de Paul McCartney als Pogues, de Robert Plant als Primitives, de Tanita Tikaram a Lemmy, de Dion DiMucci a The Cramps i de The Jesus and Mary Chain a Ian McCulloch. Fins i tot el propi homenatjat acabava treient el cap al final del segon plàstic amb una presa alternativa de "King of the Whole Wide World".

Personalment, em quedo amb la manera com Springsteen traslladava la inicial "Viva Las Vegas" al fons d'algun antre de carretera perdut qui sap a on. Amb un "It's Now Or Never" que McCartney havia deixat fora del magistral "CHOBA B CCCP" (1988) per motius que només ell deu conèixer. Amb Robert Plant debatent-se entre el country més genuí i el rockabilly més salvatge en un "Let's Have a Party" que haurien pogut signar els mateixos Stray Cats. Amb els Pogues transformant "Got a Lot O'Livin' to Do" en el més etílic dels himnes de bar. Amb la lectura visceral de "Blue Suede Shoes" a mans de Lemmy & The Upsetters. I amb Ian McCulloch lliurant "Return to Sender" en safata de plata a les primeres generacions d'allò que es va anomenar indie. La resta, fins a 16 pistes en total, els ben asseguro tampoc té cap mena de desperdici. Per això m'ha vingut de gust recuperar l'àlbum en qüestió aquest 16 d'agost. 41 anys sense un Elvis Presley que es manifesta ben viu cada cop que plàstics com aquest sonen a tot volum.