La col·lecció de Tardà, a subhasta

Alguns dels articles de la col·lecció de Tardà, a destacar l'icònic por inflable
de Pink Floyd, un vestit de Madonna i una màquina de pinball de Kiss.

No és cap secret que el rock i el pop sempre han estat i segueixen essent considerats com a cultura de segona en aquest país nostre. De ben segur n'era prou conscient el periodista Jordi Tardà, melòman fins a les últimes conseqüències, col·leccionista amb totes les lletres, divulgador vocacional i valent emprenedor que va veure fracassar a casa seva dos projectes que probablement haurien gaudit d'una millor acollida en altres països del nostre entorn més immediat.

El primer, el Tardà Rock Cafè Museu, un establiment de restauració on s'exposaven algunes de les peces més emblemàtiques de la seva col·lecció i que va obrir portes a Barcelona molt abans que hi desembarqués Hard Rock Cafe. El segon, aquell Museu del Rock que era únic i pioner a Europa però tan sols va durar uns mesos abans que els socis de Tardà entressin en concurs de creditors i sense que la conselleria ni el ministeri de Cultura semblessin molt afectats per la notícia.

Des d'aleshores la col·lecció de memorabília rockera de Tardà havia estat tancada amb pany i clau, custodiada des de la seva mort l'any 2015 per la seva vídua, Romy Masferrer, que ara diu no poder-se'n fer càrrec. Que mantenir tot aquest material en condicions òptimes requereix infraestructures pròpies d'un museu, i no li falta raó tenint en compte que parlem de la col·lecció d'aquestes característiques més important del continent europeu.

Per aquest motiu ha decidit posar-la a subhasta. I d'aquesta manera, una col·lecció que té un valor gairebé incalculable i que la pròpia Generalitat va declarar patrimoni cultural, quedarà trossejada sense que ni tan sols la pròpia administració hagi mogut un sol dit per mirar de salvar-la encara que fos de forma parcial. S'esvaeix el somni de Tardà de posar a l'abast de tothom allò que ell havia construït al llarg de tota una vida, i Catalunya es queda sense un actiu cultural de primer ordre -i no, senyors, la culpa no és de Masferrer, que al capdavall ha fet el que bonament ha pogut-.

No és cap secret que el rock i el pop sempre han estat i segueixen essent considerats com a cultura de segona en aquest país nostre, deia al principi d'aquest article. Que ningú hagi mogut un sol dit per salvar, conservar i difondre la col·lecció de Tardà n'és una nova i colpidora mostra.