Durant una dècada llarga van representar com ningú més l'esperit més genuí del rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina. Després va arribar la tragèdia i es va acabar una de les històries més fascinants que ha donat l'escena subterrània de la Ciutat Comtal en el que portem de segle. La d'una banda que va anar sempre a la seva, que no acabava d'encaixar enlloc però era benvinguda a tot arreu, que va maridar al seu aire gèneres com el punk, el garatge, el surf o fins i tot el krautrock amb una esmoladíssima lírica que enllaçava gairebé sense proposar-s'ho les formes de Pau Riba amb les de Budellam. I pel camí va deixar tres discos que encara avui són la banda sonora no oficial d'aquella Barcelona que no surt a les postals ni a les guies turístiques. El cas és que aquesta setmana tornaran Els Surfing Sirles a enfilar-se plegats a un escenari per primer cop en més de cinc anys -si no comptem l'actuació del mes passat al Mercat de Música Viva de Vic-. Amb els sempre oportuns Joan Colomo i Mau Boada al lloc de l'insubstituïble Uri Caballero, i amb dues actuacions -dimecres 10 i dijous 11- a la sala Sidecar, al bell cor d'aquella ciutat que avui més que mai va necessitada de bandes com aquesta. Entrades exhaurides i emocions assegurades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada