 |
| Martha Reeves & The Vandellas, en una actuació recent. |
BARTS, Barcelona
24 d'octubre de 2018
Enèsim símptoma dels temps que ens ha tocat viure, l'assistència i posterior valoració d'un esdeveniment cultural en funció no tant de l'experiència viscuda com del pes simbòlic de l'artista o obra amb qui un s'hagi donat cita. Llegia dies enrere un interessant article on un company de professió reflexionava sobre com l'elevat grau d'exigència que mantenim envers els creadors emergents és inversament proporcional a allò que exigim a veterans que semblen satisfer-nos amb la seva simple presència sobre les taules. Encertada reflexió que em va venir al cap la nit passada mentre Martha Reeves & The Vandellas debutaven als escenaris barcelonins en el marc del Festival Mil·lenni.
Siguem clars. D'aquell trio vocal que va posar alguns dels pilars que segueixen fonamentant a data d'avui la iconografia Motown en queda ben poca cosa. Per no quedar, no queda ni la veu de Martha Reeves, erosionada -com no podria ser de cap altra manera- per 77 estius que no perdonen a ningú. Tampoc queda cap de les Vandellas originals, suplides per les sempre efectives germanes menors de la pròpia Reeves, Delphine i Lois -la segona va militar a l'última formació de l'etapa clàssica del combo-. I per descomptat, tampoc queda el suport d'aquella maquinària instrumental de precisió que van ser els Funk Brothers. Al seu lloc hi ha una banda d'acompanyament més aviat discreta, de les que fan allò que han de fer, posen cada nota on ha de sonar i poca cosa més.
El que sí que queda, i aquest és el valor de vetllades com la d'ahir, és el llegat. Aquell repertori on els encerts es compten indiscutiblement a grapats, aquells títols que cinc dècades llargues després d'haver contagiat les ones hertzianes de mig planeta segueixen posant a ballar per igual el melòman de base, la veïna del cinquè i el més modern de la classe. "Gràcies a tots aquells que l'heu ballat al vostre cotxe, a casa vostra, on sigui", va proclamar Martha Reeves abans d'entonar aquell "Dancing in the Street" que tants han versionat però només ella va enregistrar per primer cop. I el mateix podria haver dit de "Heat Wave", "Nowhere to Run" o "Jimmy Mack". Fragments d'història del segle XX servits per qui els va fer cèlebres al seu moment. La veu original, erosionada per 77 estius que no perdonen a ningú, però justificant el cost de l'entrada amb la seva presència sobre les taules. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, però a aquestes alçades poca cosa més li podem exigir.
Siguem clars. D'aquell trio vocal que va posar alguns dels pilars que segueixen fonamentant a data d'avui la iconografia Motown en queda ben poca cosa. Per no quedar, no queda ni la veu de Martha Reeves, erosionada -com no podria ser de cap altra manera- per 77 estius que no perdonen a ningú. Tampoc queda cap de les Vandellas originals, suplides per les sempre efectives germanes menors de la pròpia Reeves, Delphine i Lois -la segona va militar a l'última formació de l'etapa clàssica del combo-. I per descomptat, tampoc queda el suport d'aquella maquinària instrumental de precisió que van ser els Funk Brothers. Al seu lloc hi ha una banda d'acompanyament més aviat discreta, de les que fan allò que han de fer, posen cada nota on ha de sonar i poca cosa més.
El que sí que queda, i aquest és el valor de vetllades com la d'ahir, és el llegat. Aquell repertori on els encerts es compten indiscutiblement a grapats, aquells títols que cinc dècades llargues després d'haver contagiat les ones hertzianes de mig planeta segueixen posant a ballar per igual el melòman de base, la veïna del cinquè i el més modern de la classe. "Gràcies a tots aquells que l'heu ballat al vostre cotxe, a casa vostra, on sigui", va proclamar Martha Reeves abans d'entonar aquell "Dancing in the Street" que tants han versionat però només ella va enregistrar per primer cop. I el mateix podria haver dit de "Heat Wave", "Nowhere to Run" o "Jimmy Mack". Fragments d'història del segle XX servits per qui els va fer cèlebres al seu moment. La veu original, erosionada per 77 estius que no perdonen a ningú, però justificant el cost de l'entrada amb la seva presència sobre les taules. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, però a aquestes alçades poca cosa més li podem exigir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada