50 anys d'"Electric Mud"

No són poques les veus autoritzades que han arribat a qualificar "Electric Mud" (1968) com el pitjor disc de la història del blues. Una consideració sempre discutible i un apunt insignificant a aquestes alçades, però també un indicador del grau de polarització que va generar el cinquè àlbum de Muddy Waters quan va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic on el pioner del blues elèctric i patriarca del so de Chicago s'acostava als postulats més àcids i monolítics del rock. La idea venia de la pròpia escuderia Chess, que de la nit al dia havia decidit que calia adaptar el discurs d'un dels seus artistes de capçalera a les tendències d'un moment en què el blues rock, la psicodèlia i les primeres manifestacions del rock dur es trobaven a l'ordre del dia.

D'aquesta manera, Waters es va tancar en un estudi de la Windy City amb els components de Rotary Connection com a banda d'acompanyament i Marshall Chess a la producció. El repertori triat eren bàsicament alguns dels estàndards del seu catàleg -i per extensió del blues de Chicago- passats per un filtre calidoscòpic i reforçats amb ritmes pesants i guitarres electrificades al més pur estil de Hendrix, Clapton, Beck i companyia. Títols com "I Just Want to Make Love to You" o "Mannish Boy", situats de la nit al dia a l'avantguarda de l'incipient heavy metal i amanits amb una robusta lectura de "Let's Spend the Night Together" dels Rolling Stones -o el que és el mateix, el mestre saludant els seus alumnes més avantatjats-.

Per acabar d'arrodonir la jugada, la gent de Chess va decidir editar el disc a través del segell subsidiari Cadet Records, impulsat un any abans justament amb l'objectiu d'introduir-se al mercat rocker. I si bé és cert que la resposta de la crítica no va ser precisament entusiasta, també ho és que "Electric Mud" va donar en termes comercials els millors resultats assolits fins aleshores per un àlbum de Waters. Escoltat avui, és per mèrits propis un dels artefactes més singulars que mai va arribar a facturar l'autor de "Rollin' Stone". El pitjor disc de la història del blues? Ni parlar-ne, aquest honor està reservat a qualsevol dels plàstics descafeïnats que signarien en dècades posteriors determinats exhibicionistes i gimnastes del màstil.