dissabte, 6 d’octubre del 2018

40 anys de "So Alone"


Òbviament hi van tenir a veure determinats mals hàbits, però tot i així costa d'entendre que Johnny Thunders no esdevingués una figura capdavantera de la incipient New Wave després d'haver lliurat un àlbum com "So Alone" (1978). El seu primer disc en solitari si no comptem "L.A.M.F.", editat un any abans sota el paraigües dels Heartbreakers, i amb tota probabilitat l'obra més rodona que mai va arribar a signar al marge dels New York Dolls.

Deu pistes que celebraven sense reserves el rock'n'roll en la seva concepció més urbana, decadent i maleïda, enregistrades per Thunders durant el seu exili londinenc però evocadores dels baixos fons novaiorquesos on el seu autor havia gairebé inventat allò que s'anomenaria punk rock. Especialment "You Can't Put Your Arms Around a Memory", un exercici de corrosiu i terminal blues rock que esdevindria un dels títols més reconeguts del nord-americà -Giant Sand, Guns N'Roses i Ronnie Spector tenen en comú el fet d'haver-lo versionat-.

També destacava la inclusió de "(Give Him a) Great Big Kiss", el clàssic de les Shangri-Las que Thunders ja havia versionat amb els New York Dolls, així com una relectura de "Subway Train", un tema original que també havia enregistrat prèviament amb els propis Dolls. Sense desmerèixer, és clar, les potents revisions de "Pipeline", l'icònic instrumental surfer dels Chantays, i "Daddy Rollin' Stone", un rhythm & blues d'Otis Blackwell on el novaiorquès compartia tasques vocals amb tots uns Phil Lynott i Steve Marriott.

Els líders de Thin Lizzy i Humble Pie formaven part d'una llarga llista de músics de sessió on figurava un segment important del bo i millor de l'escena londinenca del moment -Peter Perrett, Chrissie Hynde, Paul Cook, Steve Jones, Paul Gray o el productor Steve Lillywhite, entre d'altres-, a més de Walter Lure i Billy Rath, guitarrista i baixista dels Heartbreakers respectivament. "So Alone" va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys a través de Track Records -el segell impulsat pels exmànagers de The WhoKit Lambert i Chris Stamp-.

2 comentaris:

  1. Johnny Thunders, Keith Richards...¿cuántos habrán quedado por el camino intentando imitarlos? Bueno, So Alones es un discazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hay incluso quien opina que Thunders fue uno de los que se quedaron por el camino intentando imitar a Richards. Pero sí, nos dejó unos cuantos discazos, entre ellos el que nos ocupa.

      Elimina