Michael Lang (1944-2022)

MICHAEL LANG
(1944-2022)

Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.

Bé, tot això venia perquè ha mort Michael Lang, un dels promotors del festival de Woodstock –juntament amb el seu soci Artie Kornfeld i amb el suport financer de John P. Roberts i Joel Rosenman-, també el rostre més visible de l'organització tant de l'edició original com de les rèpliques de 1994 i 1999 –el 2019 se n'havia anunciat una edició commemorativa del cinquantenari que es va acabar abortant per entrebancs logístics i financers-. Lang també va oferir assistència tècnica i suport logístic al festival d'Altamont organitzat pels Rolling Stones mesos després del primer Woodstock, i en anys posteriors va desenvolupar diferents tasques a les indústries musical i cinematogràfica –entre elles el management del citat Joe Cocker-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Creedence Clearwater Revival i els skinheads

Vaig descobrir dies enrere a través del compte de Facebook de Maurici Ribera (The Missing Leech, Espígol) aquesta fotografia que els components de Creedence Clearwater Revival es van fer amb un grup de joves skinheads londinencs de primera generació durant la seva gira britànica de 1970. El cert és que la imatge resulta curiosa i fins i tot reveladora, però no hauria de sorprendre excessivament

D'entrada, els skinheads originals eren més oberts de ment del que solem pensar (els mateixos Slade van començar com una banda d'estètica skin). Si bé la seva raó de ser (musicalment parlant) eren els ritmes jamaicans i el soul (aquest últim també formava part de l'adn de CCR), no es tancaven a altres estímuls i cal tenir en compte que en aquell moment CCR era una de les bandes més grans del món.

A tot això cal afegir la connexió working class: els skinheads es podien identificar perfectament amb moltes lletres de John Fogerty. I si aquesta cultura juvenil va sorgir (en part) com una reacció a determinats excessos de l'era psicodèlica, el back to basics de CCR no deixava de ser una mica el mateix. Sigui com sigui, la imatge és tot un document d'un moment i d'una realitat que no sempre correspon a la imatge que alguns en volen vendre.

En un altre ordre de coses, CCR publicaven el mes passat un disc en directe amb la seva actuació al festival de Woodstock el 1969. Una gravació inèdita fins ara i mai citada a les bandes sonores i recopilacions relacionades amb aquell esdeveniment, davant la negativa d'un Fogerty que considerava que el grup havia fet un mal concert. Un cop escoltat, potser no sigui el disc en directe més definitiu del catàleg de la banda, però un no pot evitar preguntar-se què passava pel cap del vocalista i compositor quan va considerar que el grup no havia estat a l'alçada. Sona de fàbula, paraula.

50 anys de l'actuació de Hendrix a Woodstock

Hendrix, durant el seu concert a Woodstock.

Es commemora avui el 50è aniversari de la icònica actuació amb què Jimi Hendrix va tancar l'històric festival de Woodstock. Eren les 9 del matí del dilluns 18 d'agost de 1969, un horari aleshores inèdit i a dia d'avui encara poc habitual per a un concert de rock, quan el guitarrista es va enfilar a l'escenari acompanyat per l'embrió del que esdevindria la Band of Gipsys -els promotors van anunciar la formació com a Jimi Hendrix Experience, si bé aquesta ja era història en aquell moment-. Al seu davant, el que quedava d'un aforament que s'havia reduït pràcticament a la meitat -es calcula que hi havia en aquell moment unes 200.000 persones- després de tres dies de festival a l'aire lliure amb pluja inclosa. El repertori, un repàs a les peces més reconegudes del cançoner de Hendrix amanit amb una lectura de l'himne nord-americà que des d'aleshores ha estat objecte d'opinions polaritzades. El moment, un dels més recordats tant del festival com de la trajectòria de Hendrix. El que va arribar tot seguit, la més absoluta desolació en un entorn que després de tres dies de pau i música era declarat zona catastròfica.

25 anys de l'"altre" Woodstock

Batalla de fang durant l'actuació de Green Day.

Si la dècada dels 60 va tenir el llegendari Woodstock, la dècada dels 90 també va tenir el seu propi Woodstock. Bé, més o menys. Es commemora aquests dies el cinquantenari del festival de Woodstock, i un quart de segle de l'esdeveniment que va commorar-ne els 25 anys en plena era alternativa. El Woodstock del 94 va ser una de les poques edicions commemoratives del festival original realment dignes de ser recordades, per no dir que va ser l'única. Tres dies més de pau i música convocats del 12 al 14 d'agost a la localitat de Saugerties -no, en aquella ocasió tampoc es va celebrar el festival a Woodstock-.

Hi van participar alguns dels veterans de la primera convocatòria -Santana, The Band, Joe Cocker, John Sebastian, Country Joe sense The Fish i Crosby, Stills & Nash sense Young-. També Bob Dylan, que no s'havia deixat veure a l'edició original malgrat trobar-se establert a Woodstock. I Allman Brothers Band, Aerosmith i Traffic, entre d'altres il·lustres veterans que pels pèls no van arribar a temps el 1969. Però si per una cosa va destacar aquell Woodstock va ser per la revàlida d'una escena alternativa que va brillar -i de quina manera- de la mà de Nine Inch Nails, Blind Melon, Primus, Spin Doctors, Porno For Pyros o Red Hot Chili Peppers.

Al Woodstock de 1994 també hi va tenir cabuda el hip hop, amb Cypress Hill i Salt-N-Pepa, i fins i tot es va habilitar un escenari -sí, aquí ja n'hi havia més d'un- dedicat exclusivament a l'electrònica amb The Orb, Aphex Twin i Orbital, entre d'altres. També el metal hi va fer acte de presència amb uns Metallica que es trobaven en un dels seus millors moments de popularitat. És clar que la postal del festival, aquell moment que va recordar estèticament les instantànies de 1969 i va acabar quedant per a la posteritat, va ser la batalla de fang -novament, la pluja- que va tenir lloc durant l'actuació d'uns meteòrics Green Day. Mudstock, en van acabar dient de tot plegat.

50 anys de Woodstock

La improvisada actuació de John Sebastian a Woodstock.

Es commemora avui el 50è aniversari de l'inici del festival de Woodstock, que en realitat no va tenir lloc a Woodstock sinó a la localitat de Bethel, també al nord de l'estat de Nova York, i concretament en uns terrenys cedits pel granger Max Yasgur, un dels pocs veïns de la zona a qui no va espantar la perspectiva de tenir al costat de casa una multitud de peluts que finalment va fer petites fins i tot les previsions inicials dels propis organitzadors. 400.000 persones es calcula que van aplegar-se a la finca de Yasgur durant aquells publicitats tres dies de pau i música.

Perquè sí, Woodstock va fer història en termes musicals, però les postals que millor defineixen aquell esdeveniment són les carreteres col·lapsades i el recinte desbordat d'ànimes que s'adreçaven cap a la que havia de ser l'experiència de les seves vides. També els milers de hippies enfangats després d'una pluja torrencial, vivint el moment com si no hi hagués demà i validant per últim cop una utopia que en realitat tenia els dies comptats: el festival es celebrava una setmana després dels crims de la Manson Family, a mesos vista del desastre d'Altamont i amb tota una nova generació de bandes emergents -de la Velvet Underground als flamants Stooges- disposades a tenyir de negre el fins aleshores calidoscòpic panorama pop.

Woodstock va ser el cant del cigne d'aquell somni altrament improbable de la pau, l'amor i les flors. Una última prova de vida -després vindria Wight, ja en temps de descompte- d'una era que s'acostava a marxes forçades a aquell precipici que esdevindrien els convulsos 70. La història l'ha acabat contemplant per sempre més com la mare de tots els macrofestivals per l'impacte social i cultural que va tenir al seu moment -no va ser el primer gran festival de rock, però sí el primer d'assolir unes proporcions aleshores poc pràctiques en termes logístics- i per tota una sèrie d'actuacions que van deixar empremta a títol individual però no haurien pogut tenir lloc de no ser per aquell marc col·lectiu.

La revelació de Santana interpretant un antològic "Soul Sacrifice" poques setmanes abans de publicar el seu debut homònim. Joe Cocker entrant per la porta gran al mercat nord-americà i apropiant-se per sempre més del "With a Little Help from My Friends" dels Beatles. The Who, Jefferson Airplane, Grateful Dead, Janis Joplin, Country Joe and The Fish i Crosby, Stills, Nash & Young oferint algunes de les actuacions més recordades de les seves respectives carreres. Creedence Clearwater Revival -la primera banda de renom que van aconseguir fitxar els promotors- sense satisfer les expectatives del sempre exigent John Fogerty però posant la cirereta al seu any més meteòric. John Sebastian, que simplement passava per allà i va acabar actuant com qui no vol la cosa. I Jimi Hendrix, tancant el festival ja en ple matí del dilluns 18 d'agost amb aquella deconstrucció tan seva de l'himne nord-americà.

També hi va haver absències notables, faltaria més. Uns Beatles que es desintegraven per moments i definitivament tenien altres prioritats. Uns Rolling Stones que també estaven més pendents d'altres afers que d'un festival perdut enmig de qui sabia on. Un Bob Dylan que malgrat trobar-se instal·lat a Woodstock -ell sí, al Woodstock de debò- va declinar passar a treure el cap ni que fos per saludar els seus amics de The Band -que sí que hi van actuar-. Uns Doors que preferien aleshores mantenir un perfil discret després de l'incident de Miami. O un Jeff Beck Group que s'havia desfet a poques hores de l'inici del festival malgrat formar part del cartell -el guitarrista ha lamentat públicament la decisió en múltiples ocasions-. Poc va importar. Finalment van ser els que van ser, van fer història i van acomiadar l'era d'Aquari amb tots els honors.

Macrofestivals, cinc dècades després

Instantània del primer Woodstock que difícilment es podrà repetir a l'edició d'enguany.

L'estiu vinent es commemorarà el cinquantè aniversari del primer festival de Woodstock. Un esdeveniment que no va ser el pioner de la seva categoria però sí el més emblemàtic i en conseqüència el pare de macrofestivals com els que tindran lloc durant els propers mesos arreu de l'hemisferi occidental. I arribat aquest punt, no és cap secret que al llarg del passat mig segle han canviat moltes coses en el si d'aquest negoci, algunes en positiu i d'altres potser no tant.

Queden molt lluny aquelles caòtiques imatges de gent omplint immenses esplanades fins a distàncies on amb prou feina arribava la música, de masses desbocades que enfonsaven tanques i penetraven els recintes per la cara, de celebracions que ocasionalment podien desembocar en autèntiques batalles campals amb morts inclosos. De la mateixa manera que el món que ens envolta, els grans festivals de l'actualitat són universos pràcticament autònoms on tot és segur, amb prou feina existeix el marge d'error (o això sembla) i un pot arribar a gaudir de tota mena de comoditats sempre i quan les pugui pagar. Ja se sap, per què enfangar-se enmig d'un enorme descampat quan existeix la possibilitat de degustar una bona paella en una zona VIP degudament condicionada?

Llegia avui mateix que una popular aplicació de cites online acaba de presentar una funció pensada especialment per facilitar el contacte entre solters que assisteixin a deu dels esdeveniments més reconeguts de la imminent temporada festivalera. Si la cosa no fos prou indicativa d'on estem anant a parar, també llegia que els organitzadors de l'edició commemorativa del cinquantè aniversari del propi Woodstock -entre ells un dels mateixos fundadors de la franquícia, Michael Lang- s'han aliat amb un dels advocats de Donald Trump amb la intenció de salvar tot un seguit d'obstacles financers que ara per ara podrien obligar a cancel·lar la tan publicitada celebració.

Òbviament no conec a fons la trajectòria ni les motivacions de l'advocat en qüestió -un tal Marc E. Kasowitz amb qui Trump ja treballava abans d'entrar en política-, i tenint en compte les circumstàncies haig de pensar que simplement es tracta d'un d'aquells professionals de prestigi a qui solen contractar tota mena de peixos grossos del món dels negocis quan necessiten que els treguin determinades castanyes del foc. Però la connexió de l'autoproclamada trobada de la pau i l'amor amb l'home que decideix qui pot i qui no pot entrar als Estats Units en funció de nacionalitats i religions, com a mínim, ens hauria d'inquietar una mica. Qui ho hagués dit fa 50 anys, oi?