Higher than the Sun

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

"I wasn't born to follow / I live just for today, don't care about tomorrow / What I've got in my head, you can't buy, steal or borrow / I believe in live and let live / I believe you get what you give / I've glimpsed, I have tasted / Fantastical places / My soul's an oasis / Higher than the Sun", cantava Bobby Gillespie a "Higher than the Sun", un dels reclams d'"Screamadelica" (1991), aquella obra capital amb què Primal Scream van alterar –en tots els sentits- l'estat de moltes coses. Un cant a l'hedonisme –també a les bondats de certes substàncies-, i una invitació a deixar-se portar. Perquè la vida és per viure-la. A la fotografia, l'esclat d'una posta de sol boirosa des de l'alçada del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Higher than the Sun.

Martin Duffy (1967-2022)

MARTIN DUFFY
(1967-2022)

Fins a un cert punt, la trajectòria de Martin Duffy podria servir com a itinerari o recorregut pel pop independent i el rock alternatiu fets a la Gran Bretanya durant les passades tres dècades i mitja. Es va donar a conèixer a les files de Felt, un dels noms capitals de l'indie dels 80, on va entrar just a temps de gravar els teclats d'"Ignite the Seven Cannons" (1985). Quan encara no s'havia desfet la banda va ingressar a uns joves Primal Scream, amb els quals s'havia mantingut fins a data d'avui i havia escrit alguns dels capítols més essencials del rock britànic de finals del segle XX i principis del XXI. I el 1996 encara va tenir temps d'entrar als Charlatans per cobrir temporalment la fatal baixa de Rob Collins, aprendre's el repertori del grup en tan tres setmanes i petar-ho en una de les edicions més multitudinàries del festival de Knebworth –va gravar amb ells "Tellin' Stories" (1997)-. També havia participat en projectes com Alien Stadium. Ens ha deixat a l'edat de 55 anys.

Bobby Gillespie i Jehnny Beth

Beth i Gillespie, l'inici d'una bona sintonia.

Sens dubte ha estat una de les grans sorpreses d'aquest 2021, musicalment parlant. La inesperada unió de Bobby Gillespie i Jehnny Beth i el disc conjunt que han signat a mitges, "Utopian Ashes" (2021). Un àlbum que presenta al vocalista de Primal Scream molt més inspirat del que ho ha estat durant els darrers anys al capdavant de la seva pròpia banda –part de la qual ha participat a l'àlbum-, i que referma la líder de Savages com una de les criatures més inquietes i imprevisibles de l'indie britànic contemporani.

Tots dos, és clar, s'allunyen dels seus registres més evidents i confortables en una obra que apunta al pop més tardorenc i crepuscular. Diuen que s'emmirallen en discos de duets vocals com els de Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, George Jones i Tammy Wynette, o Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i alguna cosa de tots ells s'hi pot escoltar. El marc conceptual de l'àlbum és una relació de parella en fase terminal. Cançons que relaten el final d'una història en la ficció, però que alhora podrien estar marcant l'inici d'una relació professional i artística a llarg termini.

Les connexions melòmanes de Maradona

Maradona (1960-2020), envoltat de vinils.

Ens deixava ahir Diego Armando Maradona, considerat com un dels millors futbolistes de la història i un referent admirat fins i tot per aquells a qui el futbol –i els esports televisats en general- ens diu més aviat poca cosa. Amb les seves ombres i punts foscos, que al capdavall era humà per molt que se l'hagi divinitzat, però un referent per mèrits que anaven més enllà de l'esport. Que els ho preguntin a les classes populars argentines i italianes –també d'altres països-, que van trobar en el Pibe de Oro una figura en la qual emmirallar-se, però sobretot algú en qui creure quan tot i tothom els girava l'esquena.

De Maradona s'ha dit de tot durant les últimes hores. Els mèrits esportius, les parts menys amables de la seva figura, la seva condició de símbol més enllà del terreny de joc, la seva determinació a l'hora d'enfrontar-se a la pròpia FIFA... Però s'ha parlat poc de les seves connexions melòmanes. De les cançons que li van dedicar Andrés Camalaro, Los Chikos del Maíz, Mano Negra –i Manu Chao en solitari-, Rodrigo o Charly Garcia –la cruesa d'aquell "Maradona Blues"-, entre tants d'altres. De la seva col·laboració amb Pimpinela. De Primal Scream dedicant-li "Higher than the Sun" en una actuació al BAM encara avui recordada per aquells que hi van ser. Inspirador, dins i fora del camp.

Denise Johnson (1963-2020)

Foto Melanie Smith.

DENISE JOHNSON

(1963-2020)

La vida de les coristes sol ser la cara b d'allò que anomenem show business. La seva tasca resulta fonamental a l'hora de facturar les cançons tal i com el públic les arribarà a escoltar, però la seva figura no sol obtenir visibilitat més enllà del segon pla. N'haurà estat un exemple paradigmàtic el de Denise Johnson, que ha deixat aquest món a l'edat de 56 anys justament quan era a punt de publicar el primer disc signat amb el seu nom. La seva veu, tan versàtil com poderosa, va arribar a definir obres de gent com A Certain Ratio, New Order o Primal Scream. Se la recordarà sobretot per les seves col·laboracions amb aquests últims en dos plàstics tan celebrats com són "Screamadelica" (1991) –ella va ser qui va transportar "Come Together" fins als més elevats altars- i "Give Out But Don't Give Up" (1994).

Andrew Weatherall (1963-2020)

ANDREW WEATHERALL

(1963-2020)

El seu caràcter polifacètic i la seva vocació sempre avançada van situar a Andrew Weatherall en diversos moments clau de la història de la música electrònica, de la cultura de club i fins i tot del rock durant les dècades dels 80 i els 90. Com a disc jockey va esdevenir un dels principals difusors de l'acid house al Regne Unit –i per extensió en aquesta banda de l'Atlàntic-. Com a remesclador va redefinir peces com "Soon" de My Bloody Valentine o "Hallellujah" de Happy Mondays, aquesta última de la mà de Paul Oakenfold.

Com a productor va esdevenir una peça clau en la confecció d'"Screamadelica" (1991), obra magna de Primal Scream i plàstic decisiu a l'hora d'escurçar distàncies entre rock i electrònica. En aquest darrer treball va emmarcar-se també "Loaded", remescla d'"I'm Losing More Than I'll Ever Have" a càrrec del propi Weatherall que ha esdevingut a la llarga un dels títols més celebrats del catàleg dels escocesos. Ens ha deixat a l'edat de 56 anys, amb una trajectòria i un llegat immensos però probablement encara amb moltes coses per dir.

Wild Rose

Jessie Buckley, en una escena de "Wild Rose".

Aquella sensació d'haver nascut al lloc o al moment equivocat. De no encaixar a l'entorn que a un li pertoca des del moment en què posa el primer peu en aquest món. "Vaig néixer a Escòcia, però hauria d'haver nascut als Estats Units. Sóc nord-americana", diu en un moment donat la protagonista de "Wild Rose" (2019), aquest drama cinematogràfic a ritme de country i només country dirigit per Tom Harper amb una pletòrica Jessie Buckley al paper principal.

Una pel·lícula que com tantes altres de la seva categoria es pot contemplar com una al·legoria de l'esforç invertit en la persecució dels somnis -l'argument segueix els passos d'una jove de Glasgow, Escòcia, que somia viatjar a Nashville, Tennessee, per a esdevenir una estrella del country-, però sobretot com una salutació més o menys encertada a totes aquelles persones que no han pogut demostrar el seu talent pel simple fet de no haver-ne tingut l'oportunitat.

Més o menys encertada perquè si bé el film té els seus moments destacables i diu tot allò que se suposa que ha de dir, l'arc argumental es desinfla a partir de l'equador amb una acumulació de tòpics que oscil·len entre l'excés de llagrimeta fàcil i un final tan obert com esperat. No passa res, els punts a favor pesen més que els contraris i en aquest sentit cal assenyalar la magistral interpretació de Buckley i el coneixement de causa amb què Harper s'ha aproximat a l'univers del country.

Com a mostra el nom del personatge protagonista: Rose-Lynn Harlan, una picada d'ullet a Harlan Howard, figura de llarg recorregut de la música d'arrel nord-americana i pare més o menys reconegut de l'aforisme Three Chords and the Truth, que el mateix personatge porta tatuat a l'avantbraç. També la cita a tota una Kitty Wells amb aquell etern "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels" que entra de fàbula en una de les escenes del film i, de passada, marca terreny.

I sobretot una banda sonora composta per clàssics de gegants com Emmylou Harris o Primal Scream -un oportú "Country Girl"- i temes escrits per a l'ocasió. Destaquen en aquest sentit les interpretacions que en fa la pròpia Buckley, destapant-se com una vocalista superdotada i perfilant-se com a potencial valor a l'alça del so Americana en aquest costat de l'Atlàntic. Només li cal seguir el consell que rep el seu personatge a la pel·lícula i que hauria d'animar a tantíssims aspirants a l'ofici de músic. Compondre les seves pròpies cançons, ni més ni menys.

Primavera Sound 2019 (3)

NENEH CHERRY. Misticisme i celebració.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

1 de juny de 2019

La d'aquest 2019 ha estat l'edició de Rosalía, del reggaeton i d'un salt endavant en tots els sentits per part de Primavera Sound, que deixa definitivament enrere l'obsoleta etiqueta de festival indie i es referma com un dels macroesdeveniments musicals més eclèctics i transversals del planeta. I ho fa sense renunciar a una lletra petita que s'ha concentrat enguany en escenaris secundaris però en absolut prescindibles com Pitchfork, Adidas Originals o Your Heineken Stage. La qual cosa ha fet d'aquella àrea del parc del Fòrum situada just a sota de la pèrgola fotovoltaica una mena de festival dins del mateix festival. Un entorn més recollit i el refugi ideal per tots aquells melòmans de base que no acaben de trobar el seu lloc entre les mastodòntiques dimensions de l'esplanada principal.

La nit passada, per exemple, tota una banda de culte del rock psicodèlic com és The Bevis Frond es disposava a desplegar el seu arsenal lisèrgic a pocs metres d'on Neneh Cherry tot just acabava de conjugar misticisme, sensualitat i celebració. Si aquesta última havia adreçat els grans desafiaments del món contemporani tot posant en valor el seu cançoner més recent -"Broken Politics" (2018)- i apel·lant sempre a conceptes com la llum o l'esperança, Nick Saloman i companyia van despatxar des del minut zero tota una descàrrega d'electricitat i ritmes de garatge que els va situar de ple en aquella hipotètica cruïlla on conflueixen Dinosaur Jr i Neil Young amb Crazy Horse.

És clar que, si parlem de rock amb totes les seves lletres i conseqüències, una de les grans sorpreses de la jornada d'ahir va ser l'actuació de Frank Carter & The Rattlesnakes. L'exvocalista de Gallows no tan sols va presumir d'un directe a prova de bombes i d'una actitud de les que no admeten cap mena de dubte, sinó també d'un ferm compromís amb causes com el feminisme o la lluita del col·lectiu LGTB. Si les primeres cançons les va interpretar havent saltat de l'escenari per a interactuar sense barreres ni reserves amb les primeres files, a mig concert va convidar el públic femení a practicar el crowd surfing en el que va definir com un entorn segur. Enèrgic, visceral i reforçat per una banda de les que remouen fonaments, Carter va despatxar pràcticament la totalitat del flamant "End of Suffering" (2019) i va prometre que tornarà a Barcelona el mes de novembre.

Menys afortunats van resultar els nord-americans Drab Majesty, que van afrontar el desafiament de compartir franja horària amb Rosalía amb un pop sintètic perfectament executat però sovint mancat de personalitat -bona part del repertori va recordar a The Cure d'una forma exagerada-. I tampoc semblaven tenir el dia uns Primal Scream que prometien oferir un dels grans shows de la nit però van semblar rendir a mig gas -i afectats, diguem-ho tot, per unes condicions sonores que no eren les més òptimes-. Els de Bobby Gillespie van posar tota la carn a la graella de bon començament, van citar tan sols de passada el qüestionable "Chaosmosis" (2016) i es van acomiadar amb una recta final que podria haver estat d'impacte -"Swastika Eyes", "Loaded", "Country Girl" i "Rocks", ni més ni menys-, però no es van acostar ni de bon tros a les cotes exhibides en anteriors convocatòries primaverals. Potser arribaran més inspirats el mes vinent al Doctor Music Festival de Montmeló?

FRANK CARTER & THE RATTLESNAKES. Rock amb compromís.

THE BEVIS FROND. Electricitat i ritmes de garatge.

Deu propostes per al Primavera Sound 2019

Frank Carter & The Rattlesnakes - Foto Zac Mahrouche.

El Primavera Sound 2019 arrenca aquesta mateixa nit el tram central de la seva programació tot obrint les portes del Parc del Fòrum. Seran quatre dies i una inabastable galeria d'artistes de tota mena de gèneres i per a tota mena de gustos. Qualsevol selecció es quedarà curta, però aquesta és la meva tria d'enguany. Deu propostes que refermen la vocació transversal del festival de festivals més enllà de modes i tendències, més enllà també del trap, el reggaeton i Rosalía. Passin, vegin, gaudeixin i sobretot no s'oblidin d'anar al Fòrum amb les orelles ben obertes. De ben segur que un any més hi descobrirem coses.


*Sons Of Kemet. I finalment, la nova generació del jazz britànic desembarca a casa nostra. Shabaka Hutchings, que també actuarà amb The Comet Is Coming, i una formació que ha esdevingut tota una institució amb obres tan definitives i definitòries com "Your Queen Is a Reptile" (2018).

*Frank Carter & The Rattlesnakes. Qui ha dit que ja no hi ha rock al Primavera? Carter i els seus Rattlesnakes no tan sols aportaran la seva dosi de mala lleta i electricitat, també ens demostraran que hi ha vida més enllà de Gallows.

*Amyl and The Sniffers. Estètica sharpie, punk rock a tota castanya i lletres carregades de sexe, drogues i diversió de la bona. I un combo australià que aposta per retornar al rock'n'roll les seves essències més bàsiques i primitives.

*Kurt Vile & The Violators. A aquestes alçades no hi ha cap dubte que el de Filadèlfia és un dels grans valors del rock nord-americà contemporani. I no pas pel seu il·lustre passat en bandes com The War On Drugs, sinó per aquesta ferma prova de present que és "Bottle It In" (2018). Tant de bo es marqui algun duet amb Courtney Barnett, que també serà al festival.

*Neneh Cherry. Torna una de les artistes més eclèctiques i compromeses de les últimes tres dècades i mitja amb un àlbum, "Broken Politics" (2018), que parla sense reserves de l'ara i l'aquí. Que algunes de les lletres més combatives que va escriure 30 anys enrere segueixin d'actualitat ens hauria de fer reflexionar.

*Stiff Little Fingers. Els ambaixadors del punk del 77 a la convulsa Ulster de l'època no tan sols segueixen vius sinó que es mantenen en forma. I clàssics com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster" prometen esdevenir petites grans lliçons d'història melòmana al Fòrum.

*Carcass. De totes aquelles bandes que van renovar el metal britànic durant el canvi dels 80 als 90, la de Liverpool podria ser la que té més opcions de present. D'acord, no ha lliurat cap àlbum durant els darrers sis anys, però "Surgical Steel" (2013) segueix valent per unes quantes discografies senceres.

*Alice Phoebe Lou. De cantar als carrers de les principals capitals europees, a fer-ho en un dels festivals més importants del continent. Una jove sud-africana que s'ha fet un lloc en l'òrbita folk amb unes cançons que conjuguen uns acabats dolços amb la urgència de qui ha vingut a menjar-se el món.

*Tomberlin. Des de Kentucky, una de les noves veus a l'alça del folk nord-americà. Una jove que amb tan sols dues dècades d'experiència vital ja aborda el dubte existencial amb la serenor de qui ha recorregut quilòmetres. Podria ser una de les grans sorpreses del festival.

*Primal Scream. Sí, "Chaosmosis" (2016) bé podria ser el disc més fluix de tota la carrera dels escocesos, però els seus directes segueixen essent ideals per a tancar un bon festival. I no, no seran ells els últims de tocar la nit del dissabte, però a veure qui s'atreveix a presumir de res després d'haver sonat "Rocks" a tota castanya.

Primal Scream a Memphis

Primal Scream treballant a l'estudi amb Tom Dowd (a la dreta).

Ja vaig parlar al seu moment de "Give Out But Don't Give Up: The Original Memphis Recordings" (2018), el volum amb què Primal Scream recuperen el celebrat "Give Out But Don't Give Up" (1994) tal i com es va concebre el seu moment -és a dir, el disc que els escocesos van gravar a Memphis amb Tom Dowd, abans que George Drakoulias el remesclés al gust de Creation-. El cas és que porto aproxidament un mes i mig enganxat a aquesta versió original, perduda o com li volguem dir de l'àlbum en qüestió. I em sembla tan bona i definitiva, que a partir d'ara se'm farà molt estrany escoltar el plàstic tal i com l'havíem conegut durant gairebé 25 anys.

Primal Scream: "Give Out But Don't Give Up: The Original Memphis Recordings" (2018)

No és la primera vegada que ens trobem davant d'un llançament d'aquestes característiques. La versió alternativa d'un disc que tots tenim interioritzat des de fa dècades, despatxada com si es tractés de la seva edició definitiva, l'obra tal i com s'havia concebut al seu dia. "The Original Memphis Recordings" (2018) es presenta com la recuperació de les sessions que van donar lloc a "Give Out But Don't Give Up" (1994), el primer gran cop de timó de la trajectòria de Primal Scream i també un dels seus àlbums més discutits malgrat incloure talls de l'alçada de "Jailbird" o aquell trencapistes anomenat "Rocks".

Un plàstic que trencava amb les textures àcides i el mestissatge electrònic del totèmic "Screamadelica" (1991) per a abraçar de ple un blues rock d'herència clarament stoniana i carregat d'essències del Sud, començant pels veterans músics de sessió de Muscle Shoals que van reforçar la banda escocesa durant les sessions de gravació a Memphis amb tot un Tom Dowd als controls. Diu la llegenda que el resultat no va agradar a la gent de Creation, que va encarregar a George Drakoulias una mescla en sintonia amb el mercat independent d'aleshores.

El que va passar a continuació és història i atorga encara més valor a la recent publicació de les versions oficialment originals de talls com "Big Jet Plane", "Free" o els anteriorment citats. Pistes que podrien passar perfectament per outtakes dels Black Crowes de l'època o fins i tot dels Stones més clàssics, i que bé justifiquen l'adquisició del plàstic que ens ocupa. Atenció a com sona "Rocks" sense la icònica base de bateria i amb les guitarres i la secció de metalls com a línies mestres. Material altament revelador, sobretot tenint en compte que es va enregistrar a pocs mesos de la publicació de "Voodoo Lounge" (1994) per part de Jagger, Richards i companyia.

Primal Scream vs. Marc Ford: Justícia poètica

Marc Ford: vida més enllà de Black Crowes.

Ahir a la nit van tenir lloc a Barcelona dos concerts pràcticament a la mateixa hora, al mateix carrer i a escassos metres de distància l'un de l'altre: Primal Scream a la sala Razzmatazz i Marc Ford a la sala Rocksound. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades, el segon va militar als enyorats Black Crowes durant la seva etapa més prolífica i posteriorment ha esdevingut una figura de culte del rock d'arrels nord-americà amb els seus propis projectes.

A Primal Scream els havia pogut veure anteriorment en directe en diverses ocasions, de les quals recordo molt especialment un apoteòsic passi a altes hores de la nit en un festival barceloní que ja no existeix. A Marc Ford el vaig arribar a veure fa cosa d'uns deu anys en un bar de mala mort del centre de Los Angeles, encapçalant com qui no vol la cosa una nit de bandes locals (no és broma: a la porta et preguntaven quina banda venies a veure per saber qui havia portat més públic; el cas és que l'entrada per assistir al concert de Ford costava 15 dòlars si no ho recordo malament, però si deies que havies vingut a escoltar qualsevol altre grup no en pagaves ni la meitat).

Ahir no vaig anar a cap dels dos concerts. M'havia passat les dues nits anteriors veient i escoltat bandes en diferents espais de la ciutat i el cos em demanava descans. Però si hagués sortit de casa ahir a la nit, no en tinc cap dubte, hagués escollit el concert de Ford. El seu darrer disc, "The Vulture" (2016), és un robust exercici de rock'n'roll ben engreixat i sense colorants ni conservants. Un àlbum de regust atemporal, dels que entren a la primera i t'acompanyen a qualsevol hora del dia vagis on vagis. Per contra, Primal Scream venien a presentar el que molt probablement sigui el treball més insuls i autocomplaent de la seva trajectòria, el decebedor "Chaosmosis" (2016).

A nivell artístic ignoro com van anar les coses tant a Razzmatazz com a Rocksound, com he dit no vaig ser a cap dels dos llocs i encara no he llegit cap crònica del que va passar en una sala ni a l'altra. El que sí que sé és que el nord-americà havia penjat el cartell de 'sold out' a Rocksound. I pel que he pogut llegir a les xarxes socials, sembla ser que l'afluència de públic al concert dels escocesos va ser més aviat escassa (sobretot per un grup que ho peta quan ve a qualsevol macrofestival). La qual cosa em sap greu pels promotors, però a la vegada m'alegra per tota la justícia poètica que implica la dada. La constància de Ford va tenir premi, els formulismes de Bobby Gillespie i companyia no. I en uns temps en què tant ens queixem de la manca de respectable als concerts en sales petites, això només pot ser una bona notícia.

Cançons de ressaca amb Bobby Gillespie

"Bobby Gillespie Presents Sunday Morning Comin' Down" (2015). El títol del disc fa referència a un matí de diumenge, però el seu contingut pot funcionar igual de bé qualsevol altre dia de la setmana. L'únic requisit és haver passat prèviament una bona nit -o no- i, en conseqüència, haver-se aixecat amb una ressaca d'idèntiques proporcions. El recopilatori en qüestió va veure la llum a través d'Ace Records -poca broma doncs- i de triar-ne les cançons se'n va fer càrrec tot un Bobby Gillespie (Primal Scream), que de ressaques en deu saber una bona estona. La selecció inclou peces de Beach Boys, Byrds, 13th Floor Elevators, Dion, Tim Buckley, Suicide, Link Wray, Gram Parsons, Skip Spence, Jerry Lee Lewis, Willie Nelson i els propis Primal Scream, entre d'altres, i la seva tònica general pot resultar tan desoladora com reconfortant a l'hora d'afrontar segons quines conseqüències. Sigui com sigui i per si les mosques, procurin disposar-ne demà al matí: amb ressaca o sense, la compilació ofereix molta més substància i sobretot molta més consistència que el darrer single de la banda mare. Un "Where the Light Gets In" amb participació d'Sky Ferreira que no és precisament "2013" ni convida a l'optimisme de cara a l'imminent "Chaosmosis" (previst per al 18 de març).

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Ja no queda underground...

"Ja no queda underground. La cultura s'ha tornat conformista, en totes les formes d'art i en el conjunt de la societat. Vivim uns temps extremadament conservadors, irracionals i intolerants, i ens governa l'extrema dreta. (...) JG Ballard va dir que ja no cal escriure novel·les de ciència-ficció perquè vivim en una d'elles. La realitat supera la ficció, hi estic d'acord". Bobby Gillespie en declaracions a NME. Una sucosa entrevista -publicada el passat 13 de juliol- on el líder de Primal Scream carrega amb totes les seves forces contra un sistema injust, immoral i obsolet, a la vegada que reivindica la música com a instrument social. Altament recomanable llegir tot el que diu aquest home, en uns temps en què l'alienació es troba a l'ordre del dia.

Espasa i escut

Bobby Gillespie.

"Suposo que d'això tracta l'art: és la teva espasa i el teu escut, una manera d'expressar-te. Aquest govern -en referència a l'executiu britànic- és extremista i les seves polítiques estan pensades per a victimitzar els pobres, saben perfectament a qui fan mal. És una fotuda guerra de classes, i els governs de tot el món són fotudament conservadors. Tot se'n va cap a la fotuda dreta, i això es pot escoltar en la música. No hi ha sedició, inconformisme, confrontació ni perill en la música que s'està fent actualment". Bobby Gillespie (Primal Scream) reivindica, en declaracions a Mojo, la funció social de la creació artística com a mirall dels seus temps. Cosa poc habitual ara mateix en un negoci musical més centrat -per norma general- en l'autopromoció que en la vessant pròpiament artística. Per sort, hi ha excepcions, i els propis Primal Scream en són una: "What happened to the voices of dissent? / Getting rich I guess", canta Gillespie a "2013". Un tema amb un títol prou explícit. I els nou minuts còsmics que enceten "More Light", el millor disc que els de Glasgow han parit en una bona temporada.







Audio: "2013" - Primal Scream