25 anys de l'"altre" Woodstock

Batalla de fang durant l'actuació de Green Day.

Si la dècada dels 60 va tenir el llegendari Woodstock, la dècada dels 90 també va tenir el seu propi Woodstock. Bé, més o menys. Es commemora aquests dies el cinquantenari del festival de Woodstock, i un quart de segle de l'esdeveniment que va commorar-ne els 25 anys en plena era alternativa. El Woodstock del 94 va ser una de les poques edicions commemoratives del festival original realment dignes de ser recordades, per no dir que va ser l'única. Tres dies més de pau i música convocats del 12 al 14 d'agost a la localitat de Saugerties -no, en aquella ocasió tampoc es va celebrar el festival a Woodstock-.

Hi van participar alguns dels veterans de la primera convocatòria -Santana, The Band, Joe Cocker, John Sebastian, Country Joe sense The Fish i Crosby, Stills & Nash sense Young-. També Bob Dylan, que no s'havia deixat veure a l'edició original malgrat trobar-se establert a Woodstock. I Allman Brothers Band, Aerosmith i Traffic, entre d'altres il·lustres veterans que pels pèls no van arribar a temps el 1969. Però si per una cosa va destacar aquell Woodstock va ser per la revàlida d'una escena alternativa que va brillar -i de quina manera- de la mà de Nine Inch Nails, Blind Melon, Primus, Spin Doctors, Porno For Pyros o Red Hot Chili Peppers.

Al Woodstock de 1994 també hi va tenir cabuda el hip hop, amb Cypress Hill i Salt-N-Pepa, i fins i tot es va habilitar un escenari -sí, aquí ja n'hi havia més d'un- dedicat exclusivament a l'electrònica amb The Orb, Aphex Twin i Orbital, entre d'altres. També el metal hi va fer acte de presència amb uns Metallica que es trobaven en un dels seus millors moments de popularitat. És clar que la postal del festival, aquell moment que va recordar estèticament les instantànies de 1969 i va acabar quedant per a la posteritat, va ser la batalla de fang -novament, la pluja- que va tenir lloc durant l'actuació d'uns meteòrics Green Day. Mudstock, en van acabar dient de tot plegat.