Record Plant Sausalito

Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.

Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.

Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.

Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.

50 anys de "Live in Europe"

Quan es va publicar el primer disc en directe oficial de Creedence Clearwater Revival, ja feia més d'un any que el grup s'havia separat arran de la creixent tensió entre els seus components. John Fogerty fins i tot havia tingut temps de facturar aquella meravella titulada "The Blue Ridge Rangers" (1973), Doug Clifford havia lliurat "Cosmo" (1972) i Tom Fogerty –qui havia deixat la formació poques setmanes després de publicar-se "Pendulum" (1970)- havia signat un parell d'àlbums amb el seu nom. Però la gallina dels ous d'or seguia essent la banda mare, i això ho sabia prou bé Saul Zaentz, l'astut propietari de Fantasy Records –amb qui el menor dels Fogerty era a punt d'iniciar una batalla legal que duraria dècades per la propietat de les seves cançons-.

Va ser amb aquestes que la discogràfica va posar en circulació tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys, "Live in Europe", document de la gira que el combo californià havia fet pel continent europeu el setembre de 1971. Ja reduïts a trio –Fogerty, Clifford i Stu Cook-, presentaven "Pendulum" però només una de les seves peces va entrar a l'àlbum en directe, "Hey Tonight". La resta eren clàssics del seu catàleg –un cançoner on figuren perles de la mida de "Green River", "Travelin' Band", "Lodi", "Bad Moon Rising" o "Proud Mary", gairebé res- i un parell de títols que acabarien formant l'últim àlbum de la banda –i l'únic que gravarien com a trio-, un "Mardi Gras" (1972) que encara no havien publicat al moment de fer aquella gira. Sense Tom Fogerty sonaven més crus que de costum, però en tot cas seguien fent justícia a una reputació inqüestionable.

50 anys de "The Blue Ridge Rangers"

D'encapçalar una de les bandes més grans de tots els temps, a trobar-se sol enmig d'una de les batalles legals més doloroses de la història del rock. No devia resultar gens fàcil ser John Fogerty en ple 1973, l'exercici durant el qual va començar el músic a deixar enrere el fantasma de Creedence Clearwater Revival –sí és que això era possible- per iniciar una carrera solista que li ha acabat fent justícia. El primer pas va ser la publicació aquell mateix any de "The Blue Ridge Rangers", el seu primer àlbum al marge la banda mare, del qual es commemora aquest mes d'abril –la data exacta no està clara- el cinquantè aniversari.

Un disc de versions de clàssics del country, que sintonitzava plenament amb corrents com el country rock i on el mateix Fogerty tocava tots els instruments. Que el signés amb el nom de The Blue Ridge Rangers en lloc de fer-ho amb el seu, responia a la necessitat de fer front a l'allargada ombra de la formació que ell mateix havia encapçalat prèviament. Publicat a menys d'un any del final de CCR, hi destacaven pistes com "Jambalaya (On the Bayou)" (Hank Williams), "She Thinks I Still Care" (George Jones) o les tradicionals "Blue Ridge Mountain Blues" i "Workin' on a Building" –amb un deliciós aire gòspel-. El 2009 en va publicar una segona part, "The Blue Ridge Rangers Ride Again".

Fogerty recupera la propietat de les seves cançons

John Fogerty.

Finalment, John Fogerty ha recuperat els drets de publicació del repertori de Creedence Clearwater Revival. Això vol dir, entre altres coses, que a partir d'ara serà el propi músic, i no pas un executiu des d'un despatx, qui decidirà com, quan i on es poden utilitzar unes cançons que ell mateix va compondre fa més de 50 anys.

Es tanca d'aquesta manera un procés que ha durat gairebé tota una vida –la seva- i que ha comportat llargues i doloroses disputes legals. No cal dir que me n'alegro molt per Fogerty, i que aquest fet em sembla molt més rellevant que no pas la sobredosi de salsa rosa amb què s'han vist esquitxats aquests últims dies el món de la música i el del futbol. 

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

50 anys de "Mardi Gras"

Diuen que en aquesta vida tot té un final, i avui fa 50 anys que es va començar a materialitzar el d'una de les bandes més grans de la música del segle XX. En realitat, el final de Creedence Clearwater Revival s'havia començat s'havia començat a escriure durant la tardor de 1970 amb la sortida de Tom Fogerty, poques setmanes després de publicar-se "Pendulum", l'última obra mestra del grup californià. La cadena posterior d'esdeveniments va acabar precipitant la ruptura definitiva d'una formació que ja va arribar esquerdada a les sessions de gravació de "Mardi Gras", el seu setè i últim àlbum, lliurat l'11 d'abril de 1972, avui fa mig segle.

Després d'editar "Pendulum", la banda, reduïda a trio –John Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford- es va embarcar en una exitosa gira internacional que no feia preveure res del que vindria a continuació. Va ser al moment d'entrar a gravar "Mardi Gras, la primavera de 1971, quan Cook i Clifford van imposar a Fogerty la seva voluntat de tenir més protagonisme tant a nivell vocal com de composició –recordem que fins aleshores, i salvant les versions sempre ben triades d'altres artistes, tot el material gravat per CCR era compost exclusivament per Fogerty-. Aquest no va tenir cap més remei que accedir, en un moviment que certa historiografia ha qualificat com a democratitzador però a la pràctica es va traduir en l'única obra menor del conjunt.

I no, no és que "Mardi Gras" sigui un mal disc. Aquí tenim el country rock tardorenc de "Need Someone to Hold", composta per Cook i Clifford i cantada per aquest últim. O el rock'n'roll "What Are You Gonna Do", obra del mateix Clifford. Però no deixa de ser revelador que les peces més sòlides del lot siguin de llarg les que va compondre Fogerty. Començant pels aires honky tonk de la inicial "Lookin' for a Reason", acabant amb l'embranzida elèctrica de "Sweet Hitch-Hiker", i passant òbviament per l'eterna "Someday Never Comes", tota una perla sovint eclipsada pel seu context. Pocs mesos després de publicar-se l'àlbum, el grup es va separar i va començar una de les batalles legals més llargues i lamentables de la història de la música pop.

Alan Lancaster (1949-2021)

ALAN LANCASTER

(1949-2021)

Ens deixava ahir Alan Lancaster, baixista original d'Status Quo i un dels pilars del so que durant pràcticament cinc dècades ha distingit la banda londinenca. Va fundar el grup l'any 1962 amb Francis Rossi sota el nom de The Scorpions. El 1967, ja amb Rick Parfitt a bord, la formació va adoptar la seva denominació definitiva –prèviament havien tingut noms com The Spectres o The Traffic Jam-, i al cap d'un any va publicar aquell artefacte essencial de la primera psicodèlia britànica que és "Picturesque Matchstickable Messages from the Status Quo" (1968).

En anys posteriors, la formació va anar rebaixant el grau d'acidesa del seu discurs i el va reorientar cap a aquell boogie rock elèctric i directe que es va començar a concretar en àlbums com "Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970), "Dog of Two Head" (1971) o (sobretot) "Piledriver" (1972). A partir d'aquí van arribar les gires massives i els hits transatlàntics de la mida de "Caroline", "Down Down", What You're Proposing" o l'etern "Whatever You Want", a més d'una oportuna lectura del "Rockin' All Over the World" de John Fogerty.

Lancaster va deixar el grup el 1985 per disputes legals amb els seus companys i després d'una icònica i massiva actuació a Wembley en el marc del Live Aid. Va ser la seva última aparició pública amb la banda fins a l'any 2013, quan la formació clàssica es va reunir per una gira puntual on el baixista es va mostrar afectat a nivell de salut però encara capaç de defensar un repertori de naturalesa vital i enèrgica com pocs. Al marge d'Status Quo, va formar grups com The Bombers o The Party Boys. Se l'ha emportat l'esclerosi múltiple a l'edat de 72 anys.

Hearty Har, molt més que un il·lustre cognom

Més enllà de la nissaga familiar.

Als germans Shane i Tyler Fogerty els havíem pogut escoltar acompanyant al seu pare –sí, John Fogerty-, però mai ens hauríem imaginat que un bon dia ens sorprendrien tal i com ho van fer mesos enrere tot presentant un projecte propi que va més enllà de la nissaga familiar i parla amb nom propi. Es fan dir Heary Har i han debutat amb un àlbum, "Radio Astro" (2021), que apunta molt més que maneres. La inicial "Radio Man '56" sembla el "Fox on the Run" dels Sweet repensat per a tota una generació que ha descobert la psicodèlia de la mà de King Gizzard & The Lizard Wizard. "Calling You Out" és un robust rock de carretera que deu estar fent les delícies de son pare. "Scream and Shout!" i "Fare Thee Well" destil·len acidesa en dosis tan fresques com abundants. I "Canyon of the Banshee" bé podria ser la banda sonora d'un hipotètic spaghetti western rodat per John Carpenter. Descobreixin-los al seu web.

50 anys de "Pendulum"

La caiguda de Creedence Clearwater Revival va ser gairebé tan meteòrica com el seu ascens. Si el quartet liderat per John Fogerty havia esdevingut una de les bandes més grans del món en poc més de dos anys, trigaria pràcticament el mateix a desintegrar-se a causa de la fractura interna que s'havia anat obrint paral·lelament a la seva conquesta planetària. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Pendulum" (1970), l'últim gran àlbum del grup –l'últim on Fogerty va comandar tot el procés de composició i producció- i també el testament de la formació original, que poques setmanes després quedaria reduïda a trio per la marxa de Tom Fogerty.

Posem-nos en situació. Al moment de publicar "Pendulum", Creedence Clearwater Revival era aquella banda que havia estat capaç de lliurar en tan sols un any tres treballs incontestables que perfilaven una línia ascendent –"Bayou Country", "Green River" i "Willy and the Poor Boys", tots tres de 1969- i rematar la feina amb aquella obra magna que havia esdevingut "Cosmo's Factory" el juliol de 1970. Paral·lelament a aquesta bateria de llançaments discogràfics, els californians havien actuat a Woodstock i havien protagonitzat una apoteòsica gira europea a la qual havien assistit components dels Beatles en condició d'espectadors.

Les pressions pròpies de tal ascens havien anat deteriorant les relacions entre els components d'una banda que malgrat tot va ser capaç de tancar 1970 amb una altra obra de pes. "Pendulum" sol contemplar-se com el germà petit de "Cosmo's Factory" –a veure qui més s'hauria atrevit a publicar nou disc a pocs mesos d'haver parit la seva obra mestra-, però sobre el terreny es manifesta com un altre encert d'un John Fogerty encara capaç de treure petroli de tota la tradició musical nord-americana. Aquí es concentren el hard rock monolític de "Pagan Baby", els contorns soul de "Sailor's Lament" i "Chameleon", el folk crepuscular de "Have You Ever Seen the Rain", el rock'n'roll desbocat de "Hey Tonight" i "Molina", i la psicodèlia barroca de "Rude Awakening #2".

"Pendulum" presentava uns Creedence encara aparentment invencibles, però la fractura creixent al si de la banda va començar a passar factura durant els mesos posteriors a la seva gravació. Després de la marxa de Tom Fogerty, el trio restant encara va ser capaç de brillar en directe. Però a l'hora de tornar a l'estudi, Stu Cook i Doug Clifford van imposar la seva voluntat de participar d'un procés creatiu que fins aleshores havia monopolitzat John Fogerty. La qual cosa va donar peu a unes dinàmiques més democràtiques, però també a l'únic àlbum menor de CCR. Un "Mardi Gras" que veuria la llum el 1972, poc abans que la formació s'acabés desintegrant definitivament. Des de fora, ningú hauria pogut anticipar aquest final tal dia com avui de 1970, quan "Pendulum" va veure la llum.

50 anys de "Cosmo's Factory"

Si Creedence Clearwater Revival tan sols haguessin arribat a publicar aquest disc, el seu pes en la història de la música pop seguiria essent igual d'indiscutible. Però és que "Cosmo's Factory" (1970) era el cinquè plàstic que els californians publicaven en poc més de dos anys. L'obra amb caràcter definitiu que culminava totes les fites assolides per John Fogerty i companyia durant un 1969 absolutament meteòric –tres discos publicats al llarg d'aquell mateix exercici: "Bayou Country", "Green River" i "Willy and the Poor Boys"-, un calidoscopi sonor que definia bona part del rock dels 70 a partir de tot un seguit de llenguatges musicals –el blues, el country, el folk, el rock'n'roll- anteriors a la dècada dels 60 però perfectament integrats en l'adn de CCR.

Un esperit que gairebé quedava resumit en els set expansius minuts de l'inicial "Ramble Tamble", un pantanós rockabilly que mutava com qui no volia la cosa en una hipnòtica roda psicodèlica que tant podia remetre al southern rock més àcid com a les formes de la música progressiva. Tot un contrast amb la puresa blues amb què el quartet abordava "Before You Accuse Me", el clàssic de Bo Diddley, o amb "Travelin' Band", frenètic relat de la vida a la carretera a ritme d'un rock'n'roll salvatge que apuntava a Little Richard sense necessitat de dissimular. També amb el rockabilly de factura bàsica d'"Ooby Dooby" –peça popularitzada per Roy Orbison- i els aires country rock de la contagiosa "Lookin' Out My Back Door".

"Run Through the Jungle" i "Up Around the Bend" recuperaven injecció elèctrica –la primera era una profètica reflexió al voltant de la problemàtica de les armes de foc als Estats Units-, "My Baby Left Me" –l'original d'Arthur Crudup prèviament revisat per Elvis Presley- invocava les arrels més profundes del rockabilly i "Who'll Stop the Rain" despatxava malenconia folk amb una lírica que remetia a l'experiència de Fogerty al festival de Woodstock i que molts han interpretat al llarg dels anys com un cant contra la Guerra del Vietnam. Tancaven el plàstic per la porta gran una lectura en clau jam band d'"I Heard It Through the Grapevine", pilar del catàleg de Motown popularitzat per Marvin Gaye, i la majestuositat gòspel de "Long as I Can See the Light". Es commemora avui mig segle de la publicació d'una obra mestra.

Absurd o cinisme?

Un altre signe d'aquests temps ridículs que ens ha tocat viure. Si fa uns mesos assistíem a l'esperpèntic espectacle del compte de Facebook de Nirvana celebrant que el videoclip d'"Smells Like Teen Spirit" havia superat el bilió de visualitzacions en una plataforma d'streaming, aquesta setmana hem vist com el compte de Creedence Clearwater Revival a la mateixa xarxa social felicitava l'aniversari a John Fogerty. Tot plegat, a gairebé cinc dècades del final d'una història que va acabar com va acabar, i que va tenir les seqüeles que va tenir –qui conegui una mica la història de Fogerty i CCR ja sap a què ens estem referint-. Arribat aquest punt, un es planteja si tot plegat respon simplement a l'absurd de les xarxes socials i tot allò que representen, o si ens trobem davant la definició perfecta del que vindria a ser el cinisme.

John Fogerty - "50 Year Trip: Live at Red Rocks" (2019)

Només he arribat a veure John Fogerty en directe en una ocasió. Va ser el 14 de juliol de 2009 al Sant Jordi Club de Barcelona, l'única actuació que l'exlíder de Creedence Clearwater Revival ha ofert mai a la Ciutat Comtal. No diré que va ser un mal concert, perquè no ho va ser en absolut, però va faltar alguna cosa. El repertori va ser simplement monumental, un repàs al més destacat d'un dels cançoners més canònics de la música nord-americana de les passades cinc dècades i mitja. L'execució va ser tan notable com el bon estat de forma del californià i la solvència contrastada de la banda que l'acompanyava. Però va mancar la frescor i la immediatesa de la fórmula original, la d'un quartet tan essencial com efectivament irrepetible.

Tres quarts del mateix li passa a "50 Year Trip: Live at Red Rocks" (2019), àlbum en directe enregistrat al Red Rocks Amphitheatre de Colorado el passat mes de juny, a poques setmanes de commemorar-se el cinquantenari de l'actuació de CCR a Woodstock –el document de la qual, censurat inicialment pel mateix Fogerty, va veure la llum de forma oficial l'estiu passat-. Gairebé una vintena de pistes que celebren el llegat de qui al seu dia va competir amb els Beatles i inspirar a Springsteen. Un repertori que va de "Born on the Bayou" a "Proud Mary" passant per "Green River", "Rock and Roll Girls", "The Old Man Down the Road", "Fortunate Son" o "Bad Moon Rising", gairebé res. Una banda en plena forma i el propi Fogerty totalment a l'alçada de les circumstàncies. Però novament es troba a faltar aquella frescor resultant de la suma de quatre peces simplement irreemplaçables.

50 anys de "Willy and the Poor Boys"

Cap més banda de la història del rock pot presumir d'haver fet en menys d'un any tot allò que Creedence Clearwater Revival van fer en qüestió de deu mesos al llarg de 1969. Els que separen "Bayou Country", publicat el 5 de gener i fortament arrelat en el blues i el rock'n'roll més primitiu, d'aquest "Willy and the Poor Boys", editat tal dia com avui d'aquell mateix any amb un ventall discursiu que seguia bevent de les mateixes fonts però ampliava més que mai els seus horitzons i posava les bases de la que esdevindria l'obra capital del quartet californià -"Cosmo's Factory" (1970)-. Entre l'un i l'altre hi havia hagut dos capítols igualment clau com eren l'edició de "Green River" -sí, CCR van publicar tres àlbums al llarg de 1969, i cada un va suposar un pas endavant respecte de l'anterior- i una massiva actuació al festival de Woodstock.

Quan "Willy and the Poor Boys" va veure la llum aquell 2 de novembre, John Fogerty i companyia no tan sols eren una de les bandes més grans del món en termes mercantils, sinó una potència creativa que semblava no tenir límits i que era capaç d'avançar per l'esquerra el que quedava del somni psicodèlic amb un argumentari que remetia a la més ancestral tradició nord-americana. Si fins aleshores havien jugat amb el rock'n'roll, el country i el rhythm & blues més pantanosos, la caràtula d'aquell plàstic presentava els components del grup retent un homenatge a les jug bands que sobre el terreny es materialitzava als surcs de "Poorboy Shuffle", un instrumental elaborat a base de washboard i harmònica.

També es materialitzava, és clar, a la lletra de "Down on the Corner", la peça que obria el disc i a la llarga una de les composicions més reconegudes de Fogerty. La història d'una banda de carrer que tocava instruments tradicionals a canvi de propines, narrada sobre una base de vitalista funk amb accent del Sud. Un contrast amb la urgència elèctrica d'"It Came Out of the Sky", un rock'n'roll marca de la casa que semblava posar determinades coses al seu lloc abans que el combo recuperés la seva vessant country rock amb una adaptació gairebé definitiva del "Cotton Fields" de Leadbelly. Tres mostres del cançoner més eclèctic que havia presentat la banda fins aleshores, però no pas les úniques.

"Willy and the Poorboys" era també l'àlbum de "Fortunate Son", un rock de factura robusta i lírica compromesa que qüestionava el fet que els fills de les famílies més benestants dels Estats Units no fossin reclutats per combatre al Vietnam mentre el jovent de les classes populars no tenia cap altre remei que deixar-se la pell en aquell infern. Indiscutible himne generacional i antibel·licista, la peça remet encara avui a aquells dies convulsos però també ha servit al propi Fogerty i a avantatjats deixebles com Bruce Springsteen per carregar contra altres campanyes militars impulsades per l'Oncle Sam. Completaven el plàstic el rockabilly immediat de "Don't Look Now", una greixosa lectura de la tradicional "Midnight Special", el blues instrumental de "Side O'The Road" i l'expansiva majestuositat d'"Efigy". Dos dies més tard veuria la llum el debut homònim de The Allman Brothers Band. Quedava oficialment inaugurada la dècada dels 70.

50 anys de "Green River"

Si 1969 va ser l'any en què el rock va deixar de ser psicodèlic i va tornar a les seves arrels més orgàniques i essencials, la Creedence Clearwater Revival va ser una de les formacions que millor van saber capitalitzar (i liderar) aquella transició. Ho va fer publicant ni més ni menys que tres àlbums al llarg d'un exercici que va consolidar el quartet californià com una de les bandes més grans de la seva generació i va fer del seu líder, John Fogerty, un dels compositors més icònics de la música d'arrel nord-americana.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Green River" va ser el segon disc que lliurava la Creedence al llarg de 1969. Nou talls que destil·laven les essències més elèctriques i pantanoses del blues, el country i el rock'n'roll anterior a la British Invasion, si bé amb un ganxo, una potència i una frescor que ja haurien volgut molts dels artistes més cool del moment. Un plàstic que prenia com a punt de partida el seu predecessor -"Bayou Country", editat el mes de gener d'aquell mateix any- i que contenia tres de les cançons més celebrades del repertori de Fogerty.

La primera, la peça titular. La greixosa rodanxa de rhythm & blues que obria l'àlbum tot suggerint un retorn a dies més innocents i apel·lant a la natura com a últim refugi. Els records d'infantesa del propi Fogerty, universalitzats amb tota una successió de postals per on desfilaven boscos de color verd estiuenc, gronxadors de corda penjats a les branques dels arbres, rius d'aigua cristal·lina i noies ballant descalces sota la llum de la Lluna. Tot això, amplificat per una contagiosa base rítmica de les que fan escola -ho saben prou bé els Hollies- i un corrosiu riff de guitarra que establia línia directa amb els astres més ancestrals del blues.

La segona, "Bad Moon Rising", un dinàmic i vitamínic rockabilly amb una lírica apocalíptica que d'alguna manera semblava predir els dies convulsos que s'aproximaven a marxes forçades -dels assassinats de la Manson Family a les males vibracions d'Altamont i a la dècada dels 70 com a certificat de defunció de la innocència i els somnis a tot color dels nens de les flors-. I la tercera, "Lodi", la història en primera persona d'un músic atrapat en un poble de mala mort i una de les primeres mostres d'aquell country rock marca de la casa que aniria guanyant terreny en successius llançaments.

"Green River" va veure la llum set mesos després de "Bayou Country" i a tan sols dues setmanes de l'actuació de la Creedence a Woodstock. Abans d'acabar l'any, Fogerty i companyia lliurarien "Willy and the Poor Boys", un nou pas endavant i l'avantsala del que sol considerar-se com el cim creatiu del quartet, un "Cosmo's Factory" que sortiria del forn ja durant el següent exercici i on els californians acabarien d'establir algunes de les bases del rock dels 70.

50 anys de "Bayou Country"

La cosa pot sonar ara mateix a ciència-ficció, però mig segle enrere era perfectament factible que un artista edités tres discos en un mateix any i que cada un d'ells suposés un pas endavant respecte de l'anterior. Com a mostra el trio d'asos que va lliurar la Creedence Clearwater Revival entre gener i novembre de 1969. Tres plàstics que confirmaven la promesa inicial del debut homònim publicat la primavera anterior i catapultaven els californians fins a les més altes esferes del firmament rocker.

El primer va ser aquest "Bayou Country" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys. Vuit talls que refermaven l'aposta de John Fogerty per les formes més crues del rock'n'roll i les essències més pantanoses del blues. Destacaven la inicial "Born on the Bayou" i l'eterna "Proud Mary", els primers grans èxits d'autoria pròpia, i les seguien de prop la frenètica "Bootleg" i la hipnòtica "Graveyard Train". En qüestió de pocs mesos caurien "Green River" i "Willy and the Poor Boys", els dos esglaons previs a aquella obra mestra incontestable que esdevindria "Cosmo's Factory" (1970).