Coses de l'edat

Francino, al fons, durant la conferència d'ahir al Museu de Granollers.

Em desconcerta la tendència d'algunes veus (més o menys) autoritzades a valorar determinats estils musicals a partir de criteris més demogràfics que no pas artístics. Parlo d'aquesta gent que sembla obstinada a vendre'ns el trap o el reggaeton com els únics gèneres vàlids en ple 2019 perquè són els que millor sintonitzen amb els adolescents, arribant en ocasions a perfilar línies d'argumentació que freguen el menyspreu envers el públic d'altres franges d'edat (la qual cosa resulta especialment xocant quan moltes d'aquestes mateixes veus es troben ja més a prop dels 50 que no pas dels 20). Com si no tinguessin dret les persones a partir d'una certa edat a seguir escoltant música (la que els vingui de gust, només faltaria) i, el més important, a ser tingudes en compte (i com si no existissin arguments més sòlids a favor dels gèneres en qüestió).

I és en aquest context, el d'una crònica pop que sol perdre el món de vista quan s'obsessiona excessivament amb variables com l'edat, que cal aplaudir iniciatives com la que va acollir ahir a la tarda el Museu de Granollers. Una conferència sobre l'impacte musicosocial dels Beatles i la seva influència en el món contemporani, emmarcada en una aula universitària orientada exclusivament a persones de la tercera edat i impartida per una autoritat en la matèria com és el periodista Josep Maria Francino. Més de dos centenars d'ànimes (la sala al límit de la seva capacitat), de les quals un servidor era l'únic que no havia nascut quan els de Liverpool actuaven el 1965 a la Monumental, escoltant el ponent amb atenció i intervenint durant el posterior torn de preguntes amb l'entusiasme de qui conserva intacte el do de la curiositat. De la conferència en parlarem divendres a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).