La festa gran d'OMD

McCluskey, al centre, amb Kershaw i Humphreys. De festa.

ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK

Sala Apolo, Barcelona

21 d'octubre de 2019

Un cop assolida una certa edat hi ha dues maneres de celebrar un aniversari. La primera, la que segons com es podria qualificar de nostàlgica, és aquella on l'homenatjat de torn comparteix amb la resta de presents tot un seguit de retalls sempre en positiu del seu recorregut vital. La segona és seguir mirant endavant i presumir, en la mesura que sigui possible, d'un bon estat de salut. La gira que commemora els 40 anys de trajectòria d'Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD) té una mica de totes dues.

Una hora i mitja llarga –el repertori és el mateix cada nit- durant la qual els britànics passen revista a un monumental cançoner sense el qual no s'entendrien corrents com la New Wave o el synth pop. Però també una ocasió ben aprofitada de reivindicar-se com una potència creativa en clau de present (i de futur) tot emmarcant les cites al seu darrer disc, el celebrat "The Punishment of Luxury" (2017), en dos dels trams més estratègics del recital com són el seu propi inici i l'arrencada d'una climàtica recta final.

Amb els incombustibles Andy McCluskey i Paul Humphreys en primer terme -reforçats pels sempre oportuns Martin Cooper i Stuart Kershaw-, els britànics van saltar la nit passada a l'escenari de la sala Apolo al ritme proto-acid house d'"Isotype", tota una benvinguda per la porta gran abans d'acabar d'entrar en matèria amb les pretèrites però encara infal·libles "Messages" i "Tesla Girls". Un meteòric tret de sortida que es va complementar amb les no menys celebrades "History of Modern (Part 1)" i "(Forever) Live and Die".


MÉS ENLLÀ DE LA PISTA DE BALL

La primera gran postal de la nit la va definir el trio d'asos que va encadenar "Souvenir" amb "Joan of Arc" i "Maid of Orleans". Tres dels títols més reconeguts de la trajectòria dels de Wirral, però també tres arguments a favor d'una formació que sempre ha contemplat les possibilitats del pop electrònic molt més enllà de la pista de ball. I el pas previ d'una segona postal, la de la banda al complet compartint la línia frontal de l'escenari al més pur estil Kraftwerk per a enfilar una serena "Statues" i un "Almost" que van dedicar al seu bon amic Vince Clarke.

El tempo accelerat de "Don't Go", el single més recent del catàleg d'OMD, va tornar a escalfar la temperatura d'una pista on convivien veterans incondicionals acompanyats dels seus fills adolescents amb joves en edat més o menys festivalera, i "The Punishment of Luxury" va acabar de desencadenar una extàtica bateria trencapistes que va enllaçar "Dreaming" amb "Locomotion" i "Sailing of the Seven Seas" -el seu particular "Personal Jesus"- abans de culminar a les elevadíssimes esferes d'un "Enola Gay" que va remoure de forma gairebé literal els fonaments de l'Apolo.

Ja en tanda de bisos van rebaixar tensions amb els paisatges a contrallum d'"If You Leave" i "Secret". Moments de calma que van permetre al respectable recuperar forces abans d'acabar de posar tota la carn a la graella amb un apoteòsic i incontestable "Electricity". El seu primer single, el que va posar bona part dels fonaments d'allò que anomenem pop sintètic i el punt de partida del qual es commemoren 40 anys aquest 2019. En cap cas, però, el tancament d'un cercle. "Esperem retrobar-vos quan celebrem el proper aniversari", va concloure McCluskey abans d'abandonar l'escenari. Tenint en compte el seu ritme d'activitat, probablement no calgui esperar tant.