 |
| Robert Randolph. |
Tan sols en una única ocasió he arribat a veure en directe a
Robert Randolph i la seva
Family Band. Va ser la primavera de 2004, obrint per
Eric Clapton en un Palau Sant Jordi on bona part del respectable encara no acabava de creure's el que estava passant a l'escenari. Una banda de blues elèctric i funk en la seva concepció més visceral, comandada per un Randolph aleshores encara en vies de ser descobert però procamant-se ja com un dels grans referents de la
pedal steel guitar del segle XXI. El de New Jersey tot just presentava aquella nit un primer disc signat amb el seu nom,
"Unclassified" (2003), però ja venia de militar a
The Word juntament amb
John Medeski i la plana major de
North Mississippi Allstars. Des d'aquell dia ha plogut molt i Randolph s'ha consolidat i refermat amb escreix, edificant pel camí una discografia que val el seu pes en or. El seu darrer plàstic,
"Brighter Days" (2019), alterna el blues endimoniat de
"Don't Fight It" -als Black Keys els encantaria- amb aproximacions al gòspel com la robusta
"Have Mercy". Poc s'imaginaven alguns dels milers d'ànimes que van presenciar l'actuació de Randolph al Sant Jordi aquella nit primaveral que tenien al davant un dels grans
bluesmen de la seva generació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada