Antifolk per Dràstik Punkaires

Taska, punk acústic amb consciència de classe.

ANTIFOLK SOLIDARI

Anònims, Granollers

29 de desembre de 2019

Més aviat una actitud que no pas un gènere musical en ell mateix, l'antifolk és aquell corrent subterrani que va sorgir a la Nova York post-punk de principis dels 80 i que durant les passades dècades s'ha anat estenent arreu del planeta. Pel camí ha donat peu a escenes totalment autònomes en punts tan distants com Londres, Edimburg, Berlín o, atenció, la comarca del Vallès Oriental, on una colla de militants i entusiastes n'ha concebut la seva pròpia versió.

Alguns d'ells van actuar ahir al migdia al restaurant-llibreria Anònims de Granollers en el marc d'una sessió oportunament batejada com a Antifolk Solidari. L'objectiu, recaptar fons per salvar Dràstik Punkaires, un dels pocs espais que a data d'avui permeten programar concerts de petit format a la capital vallesana. Entre el respectable, habituals de l'òrbita del propi Dràstik, però també algun veí encuriosit que va agrair la programació d'un vermut musical en una ciutat on aquesta mena d'iniciatives solen ser excepcions de les que confirmen regles.

Van trencar el gel els granollerins Taska, que en mitja hora llarga van explorar diferents formats mentre desplegaven tot un repertori de punk acústic i amb consciència de classe. Lírica combativa i en clau social, i un cançoner de factura urgent i visceral a mig camí de veterans de l'antifolk novaiorquès com Bryan McPherson i d'astres del punk cèltic com Flogging Molly.

Els va succeir el duet Mad Mad Uke and Scratchy Pau, projecte de petit format amb què la barcelonina Mad Mad Chika marca distàncies amb l'escena psychobilly per on havia navegat fins fa ben poc i s'aproxima a llenguatges com el rockabilly, el country o el blues en la seva concepció més primitiva i corrosiva.

Armada amb un ukelele de batalla i amb el suport del sempre oportú Scratchy Pau al washboard, va alternar composicions pròpies amb un arsenal de versions que van anar de Nancy Sinatra a Amy Winehouse passant per Johnny Cash, Wanda Jackson o Reverend Horton Heat. Finalment, el trio de Montornès Proyecto Piharo va segellar la sessió amb un folk rock de textures orgàniques, arrodonit amb repunts èpics que ocasionalment podien remetre a veus com la de Bunbury.