Tot allò que no s'ensenya a les aules

El seu pare m'havia dit que el noi tocava la guitarra com els àngels. I no és que jo desconfiés del pare, però ja se sap, a tots els pares, o com a mínim a la majoria, els agrada parlar bé dels seus fills. El cas és que l'altre dia el vaig escoltar, al noi, tocant la guitarra, i em va meravellar la seva aproximació a les sis cordes, minimalista però carregada de matisos, més visceral que no pas tècnica.

L'endemà vaig tornar a parlar amb el seu pare i li vaig transmetre les meves impressions. Aleshores, ell em va explicar que el noi havia assistit anys enrere a classes de guitarra en una reconeguda escola de la qual havia estat expulsat perquè el seu professor, també reconegut, deia que li faltava disciplina i que mai aprendria a tocar la guitarra.

Aprendre, aquell verb tan bonic i fascinant però alhora tan fàcil de distorsionar i banalitzar. No sé què hauria pensat el professor de torn d'haver presenciat aquella actuació del seu exalumne que jo sí vaig tenir el gust de presenciar. Potser l'hauria crucificat, refermant d'aquesta manera la seva apreciació inicial que aquell noi mai aprendria a tocar la guitarra.

O potser hi hauria observat el mateix que hi vaig observar jo. Un guitarrista majúscul que pot presumir d'una personalitat pròpia i d'un estil simplement intransferible. Un músic que destaca precisament pel fet de realitzar a l'escenari tot allò que no s'ensenya a les aules.

La comparació pot sonar agosarada i probablement ho sigui, però a Jimi Hendrix li passava una mica el mateix. Estava cridat a ser un dels grans innovadors de la guitarra elèctrica, però abans de ser contemplat com a tal era constantment expulsat de totes les bandes que el contractaven pel simple fet de no encaixar-hi. Ser un mateix mai ha estat fàcil.