Mig segle de "Mind Games" i "Preservation Act 1"

John Lennon a Beverly Hills, 1973 - Foto Michael Brennan.

No va ser "Dylan", el 13è àlbum d'estudi de Bob Dylan, l'únic disc publicat el 16 de novembre de 1973. Aquell mateix dia, John Lennon va treure "Mind Games", una obra que deixava enrere el to polític del seu predecessor –"Some Time in New York City" (1972)-, tot i haver-lo compost mentre es trobava en plena guerra amb els serveis d'immigració dels Estats Units. L'àlbum també es va concebre quan l'exBeatle es començava a distanciar de Yoko Ono –l'inici del Lost Weekend-. En tot cas, un plàstic molt més que notable, on el mateix Lennon prenia el relleu de Phil Spector a les tasques de producció i signava una majúscula col·lecció de cançons –com a mostres, el pop marca de la casa de la peça titular, l'àcid blues rock de "Bring on the Lucie (Freda Peeple)" o el desvergonyit rockabilly de "Tight A$", que va arribar a oferir a Waylon Jennings-.

I encara aquell 16 de novembre de 1973, avui fa mig segle, veia la llum "Preservation Act 1" dels Kinks. La primera part d'un doblet d'àlbums conceptuals on Ray Davies destapava més que mai la seva passió pels musicals –"Preservation Act 2" sortiria al cap de mig any, el maig de 1974-. La crònica d'una revolució social amb un antiheroi –Mr. Flash- guiant les masses. Tot plegat, al ritme de perles pop com "Sweet Lady Genevieve" –una de les composicions més injustament infravalorades de Davies- o "Sitting in the Midday Sun", també a cop de dinàmic rock'n'roll –aquell "One of the Survivors"-. La crítica el va destrossar, però en canvi va rebre amb molt d'entusiasme la seva adaptació escènica. Tampoc van acompanyar les vendes, i és una llàstima perquè tot i no poder-se comptar entre les obres més inspirades dels londinencs ens trobem davant d'un disc que es deixa escoltar amb molt de gust.

Waterloo Sunset

Les Franqueses del Vallès, agost de 2023.

La posta de sol d'un diumenge d'agost que fins aquell moment havia estat plujós. Les últimes hores de llum del dia, i alhora els primers rajos de sol visibles de la jornada, projectats sobre una pantalla de núvols en retirada. L'acte de contemplar una posta de sol per la finestra, sentir com ha baixat la temperatura, i observar què passa allà fora. "Every day I look at the world from my window / But chilly, chilly is the evening time / Waterloo sunset's fine", cantava Ray Davies a "Waterloo Sunset", una de les seves composicions més celebrades i un dels pilars del repertori dels Kinks. També una de les cançons més genuïnament londinenques que mai s'han arribat a enregistrar, malgrat descriure tota una sèrie d'escenes tan universals com l'abast de la pròpia peça. Potser per això em va venir al cap la seva melodia mentre contemplava aquell sol d'agost ponent-se entre les branques d'un ametller enmig de la plana vallesana. Per la finestra i durant un vespre efectivament fred.

John Gosling (1948-2023)

JOHN GOSLING
(1948-2023)

Va ser el primer teclista oficial dels Kinks, i per a molts segueix essent el seu únic teclista titular. John Gosling va entrar a la banda el 1970, just a temps de gravar el canònic "Lola Versus Powerman and the Moneygoround, Part One", publicat aquell mateix any, i en va marxar després de facturar "Misfits", de 1978, arran de les tensions internes d'un grup eternament marcat per la convulsió. Pel camí va deixar la seva empremta en obres com "Muswell Hillbillies" (1971), d'on caldria destacar el pes del seu piano en una de les grans composicions de Ray Davies, "Oklahoma USA". Gosling ha mort a l'edat de 75 anys.

No li diuen Dylan perquè sí

CHRISSIE HYNDE
Royal Opera House, Londres (emissió en streaming)

26 de desembre de 2021

Quan la normalitat prèvia al mes de març de 2020 sembla cada dia més llunyana i el curs dels esdeveniments tendeix a apuntar que el seu retorn, en cas de ser factible, encara va per llarg, fins i tot aquells que solem desconfiar de formats com l'streaming hem acabat trobant en aquesta eina, si no un substitut de la música en directe tal com sempre l'havíem conegut, sí com a mínim un consol on agafar-nos mentre durin les turbulències. Chrissie Hynde va actuar la nit passada a la Royal Opera House de Londres, amb format de quartet i presentant el seu notable àlbum de versions de Bob Dylan –"Standing in the Doorway" (2021)-, un concert que diversos milers d'ànimes d'arreu del món vam poder seguir en directe des de la intimitat de les nostres llars a través de la xarxa.

Amb dues cinquenes parts dels actuals Pretenders damunt l'escenari –a banda i banda de la vocalista s'hi trobaven el guitarrista James Walbourne i el teclista Carwyn Ellis (Colorama), amb el contrabaixista Danny Williams completant la formació- i una posada en escena tan serena com austera, l'actuació es va dividir en dues parts clarament diferenciades. La primera va tenir el repertori de Dylan com a fil conductor. A la segona hi van entrar des de cites a Ray Davies i els Kinks fins alguns dels estàndards que la nord-americana havia enregistrat per al jazzístic "Valve Bone Woe" (2019), passant pel repertori més recent de la banda mare, el d'aquell "Hate for Sale" (2020) que encara no s'ha pogut portar als escenaris amb tot l'honor que mereix.

El repàs al cançoner de Dylan va començar amb una càlida "In the Summertime" i va acabar amb una emotiva "Every Grain of Sand", totes dues de "Shot of Love" (1981), l'últim àlbum de la trilogia cristiana del de Duluth i una tria poc evident dins del seu inabastable cànon. Pràcticament el mateix es pot afirmar de "Sweetheart Like You" i "Don't Fall Apart on Me Tonight", del sovint menystingut "Infidels" (1983). Justament, un dels grans encerts de Hynde a l'hora de triar un repertori de versions de Dylan ha estat deixar de banda les seleccions més habituals i explorar tota la riquesa del fons d'armari. També van sonar "You're a Big Girl Now", "Love Minus Zero", "Blind Willie McTell" o una irreconeixible "Standing in the Doorway" que va recordar la naturalesa camaleònica del seu autor. "No li diem Bob Dylan perquè sí", va declarar la vocalista.

La segona part del concert va començar amb dues mencions als Kinks, la sempre crepuscular "I Go to Sleep" i la injecció vitamínica d'"Stop Your Sobbing", dos títols habituals també al repertori dels mateixos Pretenders, als quals va citar Hynde tot seguit amb despullades lectures de "Maybe Love Is in NYC", "You Can't Hurt a Fool" i "Crying in Public". Una fràgil aproximació a "I Get Along Without You Very Well", el clàssic de Hoagy Carmichael, va precipitar una recta final on també van sonar el "How Glad I Am" de Nancy Wilson i, ja en tanda de bisos, "Que reste-t-il de nos amours?" de Charles Trenet. Va ser aquest últim capítol l'únic apunt que va grinyolar en tota la nit. I no pas perquè Hynde no es trobés a l'alçada de tres clàssics amb tant de pes, sinó perquè acomiadar-se amb un tema propi –o de Dylan, per allò de tancar el cercle- hauria dotat de més consistència el conjunt d'un passi altrament immaculat.

50 anys de "Muswell Hillbillies"

La imatge de la caràtula de "Muswell Hillbillies" (1971), l'interior d'un pub dels d'abans ple de persones corrents –com les d'abans-, era pràcticament l'antítesi de tot allò que havia representat la Swinging London que durant la dècada dels 60 havia dominat la crònica pop britànica i que els Kinks gairebé havien arribat a personificar. També ho eren, en gran mesura, les cançons incloses al desè disc d'estudi de la banda londinenca, el primer que publicava amb el segell RCA.

"Muswell Hillbillies" era essencialment un disc de country rock. Amb accent del nord de Londres, però un disc de country rock al capdavall. Amb pinzellades jazzístiques –cortesia d'una secció de metalls encapçalada per tot un Mike Cotton- que d'alguna manera l'aproximaven a la forma com The Band exploraven les arrels de la música nord-americana a l'altre costat de l'Atlàntic. I amb un cançoner que abordava sense embuts les inquietuds i el dia a dia d'aquella Londres que s'estenia més enllà de les postals del West End.

La crítica el va crucificar, els seguidors del grup no el van acabar d'entendre, però el temps sí que ha acabat donant la raó a títols com "20th Century Man" –alt.country amb totes les lletres, dècades abans que s'inventés el terme-, "Here Come the People in Grey", "Muswell Hillbilly" o la preciosa "Oklahoma USA" –els somnis no realitzats d'una persona corrent, i una de les grans cançons del catàleg d'un Ray Davies que anticipava en part discursos com el de Bruce Springsteen-. Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, un clàssic de ple dret.

50 anys de 'Lola Versus Powerman and the Moneygoround'

Podria ser perfectament la cançó més popular dels Kinks amb permís de "You Really Got Me" i "Waterloo Sunset". També una de les més grans composicions ambientades al Soho londinenc mentre aquest encara es trobava lluny de gentrificar-se. "Lola" és la història d'una nit boja entre un jove bohemi i un transformista, un dels títols més rodons mai facturats per Ray Davies i la peça central de "Lola Versus Powerman and the Moneygoround, Part One" (1970). El vuitè àlbum dels britànics i la seva entrada per la porta gran a la dècada dels 70. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, el plàstic és una obra conceptual que satiritza sobre tot allò que envolta la indústria musical, i on la banda dels germans Davies revela d'una veegada per totes el seu gust per l'estètica de pub que seguiria explorant en treballs posteriors –"The Contenders" i "Denmark Street" eren pur pub rock abans del pub rock-.

De Pilton a Glastonbury, mig segle d'un festival icònic

El cartell original del festival, encapçalat per The Kinks.

Es commemora avui mig segle de la celebració del Pilton Pop, Blues & Folk Festival, l'embrió de l'actual festival de Glastonbury. Un esdeveniment que tan sols va durar una nit –la del 19 de setembre de 1970-, on van actuar bandes de perfil més aviat baix i on van assistir unes 1.500 persones, res a veure amb la mitjana de 200.000 espectadors anuals que registra a hores d'ara el mastodòntic Glastonbury Festival. També va suposar el debut com a promotor de Michael Eavis, un pagès del sud d'Anglaterra que en qüestió de pocs anys esdevindria un nom de pes del negoci musical a la Gran Bretanya.

Tot havia començat pocs mesos abans, al presenciar Eavis la històrica actuació de Led Zeppelin al festival de Bath, un fet que el va inspirar a organitzar el seu propi esdeveniment a Worthy Farm, una granja lletera situada entre els nuclis urbans de Pilton i Glastonbury. Per aquella primera edició s'havia anunciat la presència de The Kinks i Wayne Fontana, reclams de pes que van caure de la programació a l'últim moment. El seu lloc el van ocupar uns encara emergents Tyrannosaurus Rex –pocs mesos abans d'esdevenir T.Rex-, caps d'un cartell on també figuraven noms com els d'Steamhammer o Al Stewart.

Al cap d'un any, Eavis es va associar amb el promotor Andrew Kerr, va canviar el nom del festival tot recuperant la marca Glastonbury –la localitat havia acollit durant les primeres dècades del segle XX diversos festivals de música clàssica-, va traslladar-ne la data fins al mes de juny, va incorporar l'icònic escenari amb forma de piràmide i va confeccionar un cartell on destacaven noms com els de David Bowie, Hawkwind, Traffic, Gong o Fairport Convention. Cita de referència de la contracultura britànica durant els 70, amb el pas dels anys Glastonbury s'ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants del Regne Unit i el paradigma dels macrofestivals musicals arreu del món.

50 anys d'"In the Court of the Crimson King", "Arthur" i "Hot Rats"

Els King Crimson de 1969: Robert Fripp, Michael Giles, Greg Lake, Ian
McDonald i Peter Sinfield - Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.

Es commemora avui el cinquantè aniversari de tres obres capitals de la música pop com són "In the Court of the Crimson King", el debut de King Crimson, "Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire)", un dels punts àlgids del catàleg de The Kinks, i "Hot Rats", el segon disc en solitari de Frank Zappa i el plàstic on va marcar definitivament distàncies amb la seva producció al costat de The Mothers of Invention.

De tots tres, probablement sigui el de King Crimson el més celebrat i el més influent. Un àlbum que arribava a pocs mesos de la presentació en societat de Robert Fripp i companyia com a teloners dels Rolling Stones, i que si bé no s'inventava el rock progressiu -abans hi havia hagut Pink Floyd i l'escena de Canterbury-, si que el redefinia i en posava les bases de cara a les dècades posteriors. A destacar el monolític inici amb aquell "21st Century Schizoid Man" de lírica tan apocalíptica com profètica.

"Arthur", el setè album dels Kinks, s'inspirava en la història real del cunyat dels germans Davies, que havia hagut d'emigrar a Austràlia davant la manca d'una perspectiva de futur al Regne Unit de la dècada dels 50. Concebut com la banda sonora d'un especial televisiu que mai es va arribar a realitzar, el plàstic és un disc conceptual al voltant de les fatalitats d'un país que tot just començava a deixar enrere la postguerra. Brillava amb llum pròpia el single "Victoria", una mirada irònica a l'Imperi Britànic i el seu llegat.

Finalment, "Hot Rats" suposava un nou pas endavant per a un Zappa l'afany explorador del qual semblava no conèixer límits. Sis expansives pistes instrumentals -a excepció de "Willie the Pimp", un corrosiu blues que cantava Captain Beefheart, que semblava fet a la seva mida i que ja agradaria als mateixos Black Keys- que flirtejaven amb gèneres com el rock progressiu, la psicodèlia o les formes més còsmiques del jazz fusió.

Mig segle de "Village Green Preservation Society"

El mateix dia en què els Beatles marcaven un abans i un després en la seva trajectòria amb la publicació del White Album, els Kinks editaven una obra poc valorada al seu moment però considerada a la llarga com un dels seus treballs més influents. "The Kinks Are the Village Green Preservation Society" (1968) va ser el disc on els londinecs van deixar definitivament enrere el seu passat beat i Ray Davies va acabar d'arrodonir l'aposta realitzada un any abans a "Something Else" (1967). La d'una lírica costumista i un pop polifacètic que tant podia emmirallar-se en el folk rock com en la música que escoltaven els pares i fins i tot els avis del públic al qual anava adreçat. Una quinzena de pistes entre les quals destacaven talls com "Starstruck", "Picture Book", la peça titular o la nostàlgica "Village Green". I l'últim àlbum que va enregistrar la formació original dels Kinks, trencada al cap de pocs mesos amb la marxa del baixista Pete Quaife.

Ray Davies - "Our Country: Americana Act II" (2018)

El que va començar com un homenatge al país amb què Ray Davies ha mantingut una relació d'amor i odi al llarg de tota la seva vida, va camí d'esdevenir una etapa creativa amb entitat pròpia al cànon de l'exlíder dels Kinks. Si ara fa un any Davies es treia de la màniga un sentit tribut als Estats Units, "Americana", la seva continuació està plantejada des d'un punt de vista essencialment britànic i serveix al londinenc per a passar revista a alguns dels capítols més foscos de la seva biografia -el tiroteig que va estar a punt d'acabar amb la seva vida l'any 2004 a New Orleans, per exemple-, tancar velles ferides i seguir homenatjant el país que va lliurar al món el blues, el rock'n'roll, el jazz i tots els gèneres musicals que cita a "The Invaders". El segon tall d'un "Our Country: Americana Act II" (2018) on repeteixen els Jayhawks com a banda d'acompanyament i on l'autor de "You Really Got Me" segueix explorant les arrels de la música que el va captivar de petit als carrers de Muswell Hill. Atenció al rock'n'roll de "Back in the Day", a mig camí de Chuck Berry i Elvis Presley, i també a revisions de títols pretèrits com un "Oklahoma USA" que els mateixos Kinks havien enregistrat a "Muswell Hillbillies" (1971) i que ara adopta les formes més crepusculars i atmosfèriques del country alternatiu. Davies ja ha anunciat que prepara un tercer volum d'aquest projecte Americana, un últim capítol de la que presumiblement serà la seva gran trilogia d'estudi en solitari.

Jim Rodford (1941-2018)

JIM RODFORD

(1941-2018)

Jim Rodford es trobava en un discret segon pla quan els Zombies van actuar a l'Auditori Fòrum durant el passat Primavera Sound, però hi era. No tocava el baix -d'aquesta tasca se n'encarregava el recuperat Chris White- i es limitava a cantar segones veus sense cridar l'atenció, però hi era. Rodford, que havia militat en formacions com Argent o The Kinks, va ingressar als Zombies quan aquests van protagonitzar un sonat retorn a principis de segle i s'havia mantingut a les seves files fins a data d'avui. No havia format part de l'encarnació clàssica de la banda londinenca, la dels anys 60, però Rod Argent i Colin Blunstone el consideraven com de la família. I la seva trajectòria motivava sonats aplaudiments quan era presentat a l'escenari. Així va ser també fa poc més d'un any al Primavera Sound. I així hauria de ser recordat.

50 anys de "Something Else by The Kinks"

Mentre uns exploraven els confins més àcids del rock i altres injectaven electricitat al blues més vigorós, la banda dels germans Davies acomiadava el Summer of Love amb tota una col·lecció de vinyetes costumistes que apuntaven musicalment cap a altres latituds. "Something Else by The Kinks" (1967), editat avui fa 50 anys, era el cinquè disc d'estudi dels Kinks i l'últim que arribarien a enregistrar a les ordres de Shel Talmy -que va compartir amb Ray Davies les tasques de producció-. Però sobretot l'àlbum on van refermar l'ampliació del ventall estilístic que havia començat a materialitzar-se un any abans a "Face to Face" (1966): quedaven definitivament aparcats els patrons beat dels seus inicis en favor d'un pop elegant i ric en matisos, que preferia emmirallar-se en gèneres com el music hall o fins i tot la música barroca que no pas en les avantguardes lisèrgiques que havien captivat bona part dels seus contemporanis. El resultat va ser un plàstic que amb prou feina encaixava enlloc però esdevindria clau a l'hora de definir el llenguatge pop britànic de les dècades posteriors. D'arguments no n'hi faltaven: de l'agredolça "Death of a Clown" a la gairebé naïf "Tin Soldier Man", passant per l'eterna postal londinenca que és "Waterloo Sunset", publicada mesos abans com a single i considerada com una de les cançons més icòniques de la història de la Gran Bretanya.

Ray Davies - "Americana" (2017)

Aquests darrers dies he parlat repetidament amb un bon amic sobre la influència que els Estats Units i la seva cultura han exercit en les nostres vides. I sobre la devoció que tots dos sentim cap a un país que contemplem molt més enllà de polítiques exteriors, sistemes socials francament millorables i presidents amb excessos d'ego. Un país que ens ha brindat grans escriptors, cineastes i artistes plàstics de primeríssim ordre i, és clar, gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el rock'n'roll. Per a la generació que va tenyir de múltiples colors la societat i la cultura britàniques durant la dècada dels 60, la influència de la terra de l'Oncle Sam va ser encara més profunda. Gegants com David Bowie, Keith Richards o Ray Davies han reconegut en incomptables ocasions el pes que van tenir, durant els seus anys formatius, els visionats de múltiples westerns o l'escolta dels discos de blues i rock'n'roll que venien de més enllà de l'Atlàntic.

El darrer d'ells ha decidit ara retre tribut al país en qüestió. Uns Estats Units amb els quals ha mantingut una relació tempestuosa -els Kinks van tenir prohibit actuar en territori nord-americà durant la segona meitat dels 60, i ell mateix va ser víctima d'un tiroteig que gairebé acaba amb la seva vida mentre vivia a Nova Orleans-, i als quals ja havia dedicat algun homenatge amb anterioritat -"Oklahoma U.S.A.", peça inclosa a "Muswell Hillbillies" (1971)-. El títol de l'àlbum en qüestió, "Americana" (2017), remet a l'autobiografia homònima signada per Davies ara fa un parell d'anys però també a un gènere musical al qual l'autor de "You Really Got Me" s'acosta més que mai en aquesta nova col·lecció de cançons. Quinze peces enregistrades amb el suport d'una de les grans bandes nord-americanes dels darrers vint-i-cinc anys, The Jayhawks, i que si bé no conformen l'obra definitiva del seu autor en solitari -aquest títol el conserva l'encara totèmic "Other People's Lives" (2006)-, certifiquen el retorn per la porta gran del Davies compositor.

"Something Else: A Tribute to The Kinks" (2017)

El proper mes de setembre es commemorarà el cinquantè aniversari de "Something Else" (1967), un dels grans títols dels Kinks. Mojo s'ha avançat a la celebració oficial amb un disc de tribut a l'àlbum en qüestió, distribuït amb l'edició de març de la revista i on artistes com Wreckless Eric, The Limiñanas, Chuck Prophet, Mick Harvey o Nada Surf el reinterpreten en la seva totalitat. De moments destacables n'hi ha uns quants, però personalment em quedo amb Ty Segall i la seva visceral aproximació a "Waterloo Sunset".

The Kinks - "Muswell Hillbillies" (1971)

"És l'edat de la maquinària, un malson mecànic", cantava Ray Davies a "20th Century Man". "És l'edat de la bogeria", afegia uns versos més tard. La cançó forma part de "Muswell Hillbillies" (1971), la resposta definitiva dels Kinks a les textures del folk i el rock d'arrels que The Band i companyia havien promogut des de l'altre costat de l'Atlàntic. Però segueixen sonant totalment actuals, passades quatre dècades. I el mateix es pot dir d'un àlbum que, des de la quotidianitat de la Londres suburbana, retrata com pocs unes misèries que no han fet sinó créixer amb el pas del temps. La citada "20th Century Man" dóna veu a un ciutadà anònim cansat d'un sistema que el contempla com una simple peça enmig d'un engranatge, ja sigui com a treballador o consumidor -en qualsevol cas, mai com a ésser humà-. "Complicated Life" ironitza sobre les conseqüències en la salut humana del ritme de vida imposat per la maquinària capitalista i la pròpia societat de consum.

"Uncle Son" recorda a un altre ciutadà anònim que, absorbit pel sistema, s'ha adonat de com d'iguals poden arribar a ser tots els polítics malgrat les seves diferències ideològiques ("Els liberals somien en la igualtat de drets / Els conservadors viuen en un món passat / Els socialistes prediquen sobre una terra promesa / Però el vell Uncle Son era un home qualsevol"). I "Here Come the People in Grey" narra la imminència d'un desnonament ("Ja arriben els homes de gris, se m'emportaran qui sap a on"). Quatre cançons publicades l'any 1971 i que segueixen sonant a dia d'avui més actuals que mai. Però és aquesta darrera la que dibuixa una possible sortida de tanta grisor: "Jo i la meva noia pujarem a un tren / Viurem en una tenda, no pagarem més lloguers ni impostos / Viurem en un camp, ens comprarem una pistola per a mantenir allunyada la policia". Davies, que gran que és Davies. Ja aleshores retratava la realitat dels seus dies i, de passada, deixava per a la posteritat un discàs que quatre dècades després retrata la nostra molt millor que bona part de la producció musical contemporània. "Muswell Hillbillies" acaba de reeditar-se amb una pila d'extres. Un bon motiu per a acostar-s'hi si encara no ho han fet.

Ray Davies, una persona real

"El que fa por és veure la quantitat de vestits que hi ha pel carrer. No són gent real. Són gent disfressada d'altra gent. El que és realment espantós, és com de dur resulta tot plegat per qui vol fer les coses d'una altra manera. Tota aquesta gent té dret a existir, amb els seus vestits i els seus iPhones, hi té tot el dret. Però el que fa por que és que ara mateix només s'accepta aquesta mena d'uniforme. El Primer Ministre el porta. I els joves aspirants a comptables de Sussex el porten. Suposo que sempre hi ha hagut una mentalitat d'uniforme. Però ara hi és d'una manera més preocupant encara. El més espantós de tocar a la cerimònia dels Jocs Olímpics no va ser pujar a l'escenari sense saber si el micròfon funcionaria. El pitjor va ser conduir per Londres per arribar-hi. La quantitat de pobresa que hi ha en aquest país, que va en augment. Tota la pompositat dels Jocs Olímpics va estar molt bé, però vaig acabar-ne marxant i vaig arribar al pub abans de l'hora de tancar". Ray Davies parla sobre la seva experiència tocant a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Londres, però també sobre la vanitat i el corporativisme que inunden el món actual. Ho fa en una entrevista que firma Nick Hasted a l'edició de febrer d'Uncut. Quan el periodista li pregunta si les noves cançons que està escrivint -Davies ha promès nou disc per aquest any- parlen de tot això, l'exlíder dels Kinks s'expressa sense pèls a la llengua. "El món modern erosiona els sentiments personals. Per això aquestes noves cançons tindran un to més personal. Per mostrar que encara queda gent real".





Audio: "Working Man's Cafe" - Ray Davies

El piano de Ray Davies

Imaginin-se la situació. En plena crisi matrimonial, Ray Davies i Chrissie Hynde es troben immersos en una discussió que va pujant de to, fins que ella es deixa portar per un atac de ràbia i literalment es carrega el piano amb què ell havia compost "You Really Got Me". El matrimoni acabaria petant al cap de poc temps, però Davies encara conserva el que va quedar del piano. "En vaig guardar els trossos perquè hi havia compost una bona cançó", declararia anys més tard. És clar que sí, Ray. És clar que sí.

Ray Davies.

Audio: "You Really Got Me" - The Kinks

Poesia en el fracàs

Ray Davies

Un desconcertant (i desconcertat) Ray Davies parla a l'edició de setembre de la revista britànica Mojo sobre el fet d'haver estat els Kinks l'únic dels grans grups britànics que no va obtenir un ampli ressò als Estats Units durant els anys 60 -un fet degut a la prohibició de tocar en territori nord-americà que els va imposar temporalment un sindicat autòcton-. Ho fa en una entrevista amb el periodista Pat Gilbert en què l'exKink admet que "era frustrant no poder portar la teva obra al mercat més gran i més important del món", però no es mostra ressentit per una història -la seva- on l'èxit artístic sempre ha estat molt per sobre de l'èxit comercial i, fins i tot, el personal. Explica Davies que quan els Turtles, nord-americans, el van trucar perquè viatgés als Estats Units i els produís un disc, els va respondre "Per què em voleu? No puc girar per Amèrica i els meus discos no hi sonen. L'única cosa que us portaria seria fracàs". Aleshores, algun membre dels Turtles li va deixar anar un sincer "Però en aquest fracàs hi ha poesia". Gran resposta, la dels nord-americans, per molt que costi d'entendre en un món que només sap dividir-se entre vencedors i vençuts, i on paraules com triomf o fracàs s'utilitzen de la manera més banal possible.




Audio: "I'm Not Like Everybody Else" - The Kinks