Ha estat un accident. Jo no hauria de ser aquí. De fet, hauria de ser diversos estats i molts quilòmetres al sud d'on soc ara mateix. Però les coses han anat així, i escric aquest post veient l'skyline de Nova York des d'una terminal de l'aeroport de Newark.
És una sensació estranya, per mi, la de veure Nova York de lluny. Hi va haver un temps en què vaig arribar a tenir una relació, diguem-ne, bastant estreta amb aquesta ciutat. Hi anava sovint, em coneixia totes les seves botigues de discos, i arribava al CBGB després de veure Neil Diamond petant el Madison Square Garden.
Me n'anava de festa al Don Hill's, m'emborratxava al LES, flipava veient els Allman Brothers al Beacon i a George Thorogood al local de BB King quan aquest encara era viu, em comprava roba al Trash & Vaudeville de St. Marks Place i me n'anava a escoltar jazz al Midtown. I una vegada fins i tot vaig arribar a tocar en un escenari on havia actuat Jeff Buckley.
D'allò ja fa molt de temps. L'skyline de Manhattan està molt canviat des d'aleshores, i suposo que la ciutat també ho deu estar. I se'm fa estrany veure-la de lluny. I no m'esperava que això passés avui. I jo no hauria de ser aquí. Però en el fons, em fa una il·lusió brutal tornar-la a veure després de tants anys, ni que sigui de lluny.
D'aquí a unes hores faré els quilòmetres que em falten. Però abans amenitzaré l'espera fent un còctel en un bar d'aquesta terminal on ara mateix estan punxant soul i funk dels 70. Perquè a pocs quilòmetres d'aquí, entre la mateixa terminal i l'skyline de Manhattan, hi ha Hoboken. I allà hi va néixer l'home que va gravar amb caràcter definitiu la millor cançó que se li ha dedicat mai a la Big Apple.
https://youtu.be/le1QF3uoQNg?feature=shared
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada