No hi ha res, absolutament res, que et pugui preparar pel moment en què veus per primer cop amb els teus propis ulls la tomba d'Elvis Presley. És un moment molt bèstia, que en el meu cas remou moltes coses i evoca records de tota una vida.
Quan penso en Elvis, penso en un dels meus artistes preferits i en una de les icones culturals més grans de tots els temps. Però també penso en la meva àvia, amb qui solia parlar del Rei cada 16 d'agost, i en els meus pares, que avui m'han acompanyat fins a Graceland.
Aquest matí m'he passat un quart d'hora (com a mínim) mirant la tomba d'Elvis, immòbil i sense dir res. Aquesta nit tornaré a veure Bob Dylan en directe. Elvis i Dylan com a final de trajecte d'una ruta apassionant pel Sud dels Estats Units. Un somni fet realitat, i un deute que tenia pendent amb mi mateix.
"Outside the lights were shining
On the river of tears
I watched them from the distance
With music in my ears"
(Bob Dylan - "Went to See the Gypsy")
Memphis, Tennessee, març de 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada