Aquesta tarda he anat a veure Johnny Cash i June Carter a Hendersonville, Tennessee (també a Mother Maybelle, Anita Carter, Luther Perkins i Merle Kilgore, que són enterrats allà mateix). M'he passat una bona estona contemplant en silenci les seves tombes. Després he agafat una pua de guitarra que havia portat a sobre des de feia molts anys i que solia utilitzar de tant en tant per tocar cançons de l'Home de Negre, i l'he deixat sobre la seva làpida. En acabat he aspirat profundament i m'he posat a plorar. Perquè aquesta tarda m'he adonat que no seria qui soc ni hauria viscut com he viscut, si no hagués escoltat les cançons de Johnny Cash durant tota una vida. La meva, ni més ni menys. La música, diguin el que diguin, va de coses com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada