Porto més de mitja vida llegint la revista britànica Uncut. Des que vaig comprar-ne el número 3 en un quiosc de Hastings, atret per una portada on destacava la imatge d'un jove Bob Dylan. Era l'estiu de 1997.
Des d'aleshores ha esdevingut una de les meves capçaleres de referència, si parlem de música. A les seves pàgines hi he descobert alguns dels meus artistes preferits, també va ser aquí on vaig llegir per primer cop el terme Americana.
Per això em fa una il·lusió brutal obrir la secció de crítiques discogràfiques de l'edició de maig i trobar-hi un article de pàgina sencera dedicat a l'últim treball d'una artista que em toca de prop i a qui també porto molts anys seguint (no tants com Uncut), Joana Serrat.
La crítica la signa Allan Jones, veterà del periodisme musical britànic que ja era un referent de l'ofici ara fa més de quatre dècades, i que durant els darrers anys també ha seguit de prop l'evolució de la cantant osonenca. Puntua l'àlbum en qüestió, "Big Wave", amb un 9 de 10.
L'article es complementa amb una breu entrevista que també firma el propi Jones. Perquè ens en fem una idea, és el mateix tractament que reben els últims treballs de Willie Nelson i The Decemberists a la mateixa edició de la revista.
No tinc cap dubte que fins aquí només s'hi arriba a cop de talent, i d'això Serrat en va sobrada. Però crec que tampoc es pot obviar la tasca de Great Canyon. Un petit gran segell de casa nostra que, poc a poc i sense fer soroll, ha construït quelcom tan sòlid com coherent i, sobretot, bonic.
Hi ha vida més enllà de l'autocomplaença que durant dècades ha caracteritzat l'escena musical catalana. També hi ha maneres i maneres de sortir a fora. I si parlem d'internacionalització, aquell concepte que darrerament està tan de moda, la via que representa Joana Serrat em sembla molt més sana i nutritiva que la de Bad Gyal –i molt més sostenible, per emprar un altre terme bastant de moda-.
