David Allan Coe (1939-2026)

Ha mort David Allan Coe, un dels màxims exponents d'allò que es va anomenar outlaw country i un dels últims supervivents d'una generació que ho va capgirar tot. Un rebel amb totes les lletres i fins a les últimes conseqüències, que tant cantava les bondats del whiskey de Tennessee com et paria un himne de classe treballadora dels que deixen en evidència a tots els revolucionaris de cap de setmana que no hi veuen més enllà d'una consigna.

Incorregible, incorruptible, torracollons com ell sol, no es mossegava la llengua ni havia vingut a fer amics. Coses de la vida, va morir amb 86 anys el mateix dia que el seu vell col·lega Willie Nelson celebrava 93 primaveres (ara sí, el Red Headed Stranger és literalment 'The Last Man Standing'). I a les portes de l'1 de maig, una data idònia per recuperar aquell "Take This Job and Shove It" que va popularitzar Johnny Paycheck però portava la signatura inequívoca del Longhaired Redneck.

Tennessee Whiskey

You're as smooth as Tennessee whiskey

You're as sweet as strawberry wine

You're as warm as a glass of brandy

And honey, I stay stoned on your love all the time

De la lletra de la cançó "Tennessee Whiskey". En les versions de David Allan Coe, George Jones i Chris Stapleton, tant és. A la fotografia, un anunci de Jack Daniel's en una paret de Birmingham. Novembre de 2024.

The Rakers

Ahir a la nit, sortint de sopar en un pub del centre de Mountain View, vaig conèixer en Martin, en David i en Peter. The Rakers, es fan dir. Un trio de bluegrass i old time music de la Bay Area que durant una bona estona va estar animant una cantonada de Castro Street amb un repertori d'originals i peces tradicionals. Quan els vaig explicar el motiu que m'ha portat a creuar mig món i plantar-me a la ciutat, fins i tot em van dedicar una cançó de David Allan Coe. Petits grans detalls que t'alegren la nit.

La tomba de Johnny Paycheck

El Primer de Maig em sembla una bona data per recordar a Johnny Paycheck amb "Take This Job and Shove It", la peça que el va catapultar fins als primers llocs de les llistes d'èxits country la tardor de 1977. Una composició de David Allan Coe –qui no la va gravar fins al cap d'un any- amb un títol i una lletra que canalitzaven les frustracions dels treballadors dels Estats Units a ritme de robust honky tonk. Anys més tard, Dead Kennedys en van fer la seva pròpia lectura en clau hardcore punk. A la fotografia, la tomba de Johnny Paycheck al cementiri de Woodlawn, a Nashville, el passat mes de març.

Jack Daniel's i una cigarreta

Dies enrere, tornant cap a casa, em vaig creuar amb una dona vestida de forma elegant, caminant pel carrer amb una cigarreta encesa en una mà i una ampolla de Jack Daniel's a l'altra. L'ampolla estava mig plena o mig buida, segons com es miri. I de cop i volta em vaig sentir com un personatge secundari d'alguna història de Charles Bukowski. No li vaig dir res, perquè si jo m'hagués trobat al seu lloc probablement no hauria requerit cap altra companyia que la del vell oncle Jack, i perquè hi ha ocasions a la vida en què el contacte amb un altre ésser humà pot arribar a molestar encara més que de costum. O sigui que vaig optar per per punxar a la seva salut "Jack Daniel's, If You Please", de David Allan Coe, tan bon punt vaig arribar a casa. RESPECT.

"Take This Job and Shove It"

Paycheck, al centre de la imatge, donant suport a una vaga d'enquadernadors

als Estats Units l'any 1977 - Foto Hulton Archive/Getty Images.

Una de les composicions més genuïnament punk de 1977 no venia de Londres sinó de Nashville. "Take This Job and Shove It", declaració de principis i consciència de classe a ritme de honky tonk en una composició original de David Allan Coe popularitzada per Johnny Paycheck. La meva proposta melòmana per aquest 1 de Maig.

Musicalment parlant, les ciutats de Londres i Nashville no s'han tornat a trobar mai tan lluny l'una de l'altra com ho van estar en ple 1977. A la capital britànica aquell va ser l'any del punk, del No Future i d'unes crides a la revolució que solien saldar-se amb contractes discogràfics i aparicions televisives en horari de màxima audiència. A la Music City, en canvi, la indústria del country s'allunyava cada cop més de les essències de Hank Williams o Johnny Cash, per consolidar aquell so més polit que algú va anomenar Countrypolitan. Precisament per això no deixa de resultar curiós que una de les cançons d'esperit més punk d'aquell 1977 l'enregistrés a Nashville tot un veterà del country com era ja aleshores Johnny Paycheck.

La peça en qüestió era "Take This Job and Shove It". Contundent declaració de principis que es podria traduir, parlant finament, com "Agafa aquesta feina i posa-te-la on et càpiga". La mala llet d'un treballador que engega el seu cap a pastar fang després d'anys treballant de sol a sol a canvi de misèria i companyia. Perquè sí, lluir imperdibles, barrejar revolució i nihilisme i apropiar-se de segons quines consignes polítiques podia haver esdevingut la cosa més chic del moment en un Regne Unit en flames.

Però si parlem de provocació, si parlem fins i tot de consciència de classe, no hi havia res tan punk com cantar "Take This Job and Shove It" a tots els empresaris sense escrúpols que poblaven aleshores els Estats Units, que a jutjar per l'èxit de la cançó -número 1 a les llistes de country aquell mateix any- devien ser uns quants. I a sobre fer-ho a ritme de vibrant honky tonk i des de la conservadora Nashville, on s'és vist! Que anys més tard la versionessin tots uns Dead Kennedys a ritme de frenètic hardcore punk –poden escoltar la seva lectura a "Bedtime for Democracy" (1986)- va suposar gairebé el tancament d'un cercle.

"Take This Job and Shove It" és un dels temes més reconeguts i reconeixibles de Johnny Paycheck, un dels seus singles més celebrats i també la peça central de l'àlbum del mateix títol que va editar aquell mateix exercici. Però la seva autoria correspon en realitat a una de les veus més genuïnament rebels, inconformistes i (amb perdó i des del màxim respecte) torracollons que mai hagi donat la música country, el gran David Allan Coe.

Ell l'havia compost i ell li havia atorgat aquell esperit canalla que molt pocs han sabut conjurar amb tanta elegància. Però Paycheck el va publicar primer -Coe va incloure la seva pròpia versió a "Family Album", publicat al cap d'un any- i gran part del públic segueix pensant a dia d'avui que n'és també l'autor -la qual cosa no sembla agrada gaire a Coe, que el 1980 va disparar un petit dard enverinat contra Paycheck des de la lletra de la seqüela "Take This Job and Shove It Too"-. Sigui com sigui, m'ha semblat una bona cançó per a reivindicar aquest 1 de Maig, Dia Internacional del Treballador.