 |
| Una veu en constant creixement - Foto Zoë Valls. |
Portava molt de temps advertint-ho. A
Namina li agraden els instruments de corda, tant que fins i tot va dedicar una cançó d’amor als violins,
“Snake Skin Shedding”, inclosa al seu àlbum de debut,
“Orlando” (2014). Dos anys després, les cordes -concretament les del violoncel i la viola d’arc- juguen un paper clau en títols com
“Wet”,
“Oh, Man!” o “Violeta”, tres de les peces que conformen el segon treball de l’artista barcelonina,
“Ígnia”(2016). Tres temes i tres registres diferenciats que refermen l’eclecticisme i l’amplitud de mires d’una artista mestissa per naturalesa i heterogènia com poques.
Explica la pròpia autora al full promocional del disc que
“Ígnia” és fruit d’un procés de canvi vital. Una etapa que Natàlia Miró -nom real de Namina- narra a través de deu cançons amb els elements com a fil conductor i estructurades amb forma de cronologia emocional.
“I used to beg but now I don’t”, canta a
“Now I Don’t”, la peça que enceta el disc amb acompanyament vocal de
Jaume Pla (Mazoni). Nervi rocker, sensualitat marca de la casa i l’empenta de qui té clar d’on ve però sobretot fins a on vol arribar. I tot un contrast amb la citada
“Wet”, hipnòtic exercici de jazz en constant espiral rítmica, servit amb actitud punk i altes dosis de soul, a mig camí de Martina Topley-Bird i els experiments de Neneh Cherry amb The Thing.
“L’esquellinc”, inspirada en la novel·la
“Solitud” de Víctor Català, recupera la vessant més simpàtica i juganera de Namina. Ganxo melòdic i contagiosa base rítmica per a un single amb totes les lletres, una perla pop amb potencial suficient per a penetrar a totes les cases del país i posar la seva autora en boca de tothom. I tres quarts del mateix es pot afirmar de
“La dona refulgent”, un calidoscòpic trencapistes en clau post-punk i tota una demostració de força que desemboca en la serenor de
“La foguera vora el pou”. Dues cares oposades però complementàries d’un àlbum ric en colors, matisos i textures. Tot un salt endavant respecte del seu predecessor i la consolidació, ara sí, d’una veu i un discurs en constant creixement.
