Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jimmie Rodgers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jimmie Rodgers. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de setembre del 2024

Del Delta de Mississippi al Baix Empordà


Rolling the wide world over
Always alone and blue, so blue
Nothing seems to cheer me
Under Heaven's dome
Miss the Mississippi and you*

Platja d'Aro, setembre de 2024.

*Fragment de la lletra de la cançó "Miss the Mississippi and You" de Jimmie Rodgers, versionada en incomptables ocasions per tota mena d'artistes. En aquest precís moment i davant d'aquesta atracció de fira que reprodueix un dels clàssics vaixells que naveguen pel riu Mississippi, la versió que em més em ressona és la de Crystal Gayle. Del Delta de Mississippi al Baix Empordà. I de Tennessee al Gironès. El Mississippi com a accident geogràfic, però sobretot com a indret mitològic i metàfora de tot allò que pot arribar a evocar.

divendres, 3 de maig del 2024

Miss the Mississippi and You

I am sad and weary,
Far away from home,
Miss the mississippi and you, dear
Days are dark and dreary,
Everywhere I roam,
Miss the mississippi and you
(Jimmie RodgerS)

Memphis, Tennessee, març de 2024.

dissabte, 20 d’abril del 2024

El riu de Papa Lightfoot i de Jerry Lee Lewis


El riu Mississippi amb tota la seva immensitat, vist des de Natchez, a l'estat del mateix nom, bressol i tomba de George "Papa" Lightfoot. Al fons, el nord-est de Louisiana, la terra de Jerry Lee Lewis. Les aigües del Mississippi van carregades d'història però també de mitologia. Tant l'una com l'altra es troben recollides en incomptables llibres, pel·lícules, cançons i obres de teatre.

Veure el riu de prop em va fer pensar en Tom Sawyer, en Jimmie Rodgers, en "Mud", en Memphis Minnie i en Jeff Buckley. I en els vaixells que solien arribar carregats d'esclaus a ports com el de Natchez, testimoni d'una de les etapes més vergonyoses de la història dels Estats Units. Però també em va fer tornar per un moment a Saint Louis, Missouri, a Marquette, Iowa, i a tota una sèrie de vivències personals que estan connectades per aquest curs fluvial.

Natchez, Mississippi, març de 2024.

dijous, 28 de març del 2024

La tomba de Jimmie Rodgers


A Jimmie Rodgers se l'anomenava The Singing Brakeman, perquè havia treballat com a guardafrens per una companyia ferroviària abans de posar els fonaments d'allò que anomenem música country. Des del lloc on és enterrat, als afores de Meridian, Mississippi, encara es pot sentir de tant en tant el pas dels trens que circulen per una via propera. M'hi he acostat aquest migdia, i quan he escoltat aquell 'lonesome whistle' se m'ha posat la pell de gallina.

dissabte, 1 de juliol del 2023

"My Rough and Rowdy Ways"


Crec que a aquestes alçades ja no cal explicar que el títol de l'últim àlbum de Bob Dylan s'inspira en "My Rough and Rowdy Ways", una vella cançó country del gran Jimmie Rodgers –qui surt fotografiat a la carpeta interior del disc juntament amb la Carter Family-. Aquest recopilatori de country i blues rural de principis del segle passat també s'inspira en el títol de la mateixa cançó –tot i que aquesta no hi surt-.

El vaig localitzar ahir mateix en una llibreria/disqueria del centre de Lió –La Bourse, amb molt bona oferta tant a nivell literari com fonogràfic-. I és clar, tenint en compte que era a la ciutat per assistir a dos concerts de Dylan, no vaig poder evitar agenciar-me'l. He de dir a favor de "My Rough and Rowdy Ways", el recopilatori, que el va publicar Yazoo Records –segell especialitzat en arqueologia musical nord-americana- el 1998, molt abans de l'àlbum de Dylan.

El disc conté 23 peces, cada una interpretada per un solista o formació diferent –dels quals només conec Tommy Johnson, Dock Boggs, Ernest Stoneman i Uncle Dave Macon, tota la resta soc a punt de descobrir-los-. I són gravacions gairebé centenàries que es troben a l'arrel –o gairebé- de la mateixa tradició que el de Minnesota no tan sols preserva sinó que segueix perpetuant cada nit a l'escenari. Aquest és el pes d'una gira com la que recorre aquests dies el continent europeu.

dimarts, 6 de juny del 2023

Waiting for a Train

Les Franqueses del Vallès, juny de 2023.
El ferrocarril ha tingut des de la nit dels temps un pes simbòlic molt important en l'imaginari de les músiques d'arrel nord-americana –del blues al country, del jazz al folk i del gòspel al rock'n'roll-. Estils que connecten amb els dies en què els Estats Units es construïen justament al mateix ritme amb què les línies ferroviàries enllaçaven les costes est i oest del continent. Ja sigui per explicar històries de quan tot era per fer o bé com a metàfora de tot allò que pugui implicar l'acte de moure's o viatjar, el tren és present en incomptables cançons.

També les estacions de tren, és clar, que tant poden sonar com a escenaris d'històries reals o fictícies, com representar punts de partida cap a nous horitzons. El tren no és tan sols un mitjà de transport més net i sostenible que l'avió, sinó també molt més romàntic –una condició devaluada en aquests temps de pragmatisme i veritats absolutes, què hi farem-. A la fotografia, una de les andanes de l'estació de Rodalies de les Franqueses del Vallès. Una d'aquelles estacions on el temps sembla haver-se aturat moltes dècades enrere, i que de ben segur amaguen les seves pròpies històries.


All around the water tanks, waiting for a train
A thousand miles away from home, sleeping in the rain
I walked up to a brakeman, to give him a line of talk
He says "If you've got money, I'll see that you don't walk"
I haven't got a nickel, not a penny can I show
"Get off, get off, you railroad bum"; he slammed the boxcar door

"Waiting for a Train" (Jimmie Rodgers)

dimarts, 11 d’abril del 2023

Van Morrison - "Moving On Skiffle" (2023)


No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.

Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.

Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Joe Fields, Texas Balladeer of the Year 2022

Fields i Garriga amb el guardó a les mans i una fotografia de Jimmie Rodgers al fons.
És un llarg camí, el que Joe Fields ha recorregut en molt poc temps. Aquest mes d'octubre s'ha commemorat el primer aniversari de "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), el primer àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà i una de les joies de la música country facturada recentment a casa nostra. El cap de setmana passat va participar als Texas Sounds International Country Music Awards, a la localitat texana de Marshall, acompanyat per Aleix Garriga (guitarra elèctrica i steel guitar), productor del disc i component dels Folkytonks –la banda que sol acompanyar Fields en directe-.

El nivell era molt alt, amb participants d'arreu del món que presentaven propostes realment interessants, però tot i això Fields se'n va de Texas havent estat reconegut amb el guardó a la millor autoria de cançons de l'any –Texas Balladeer of the Year 2022-. Un premi a una trajectòria a hores d'ara breu però molt ben encaminada, i sobretot a la constància de qui s'ha cregut el seu art fins a les últimes conseqüències i ha fet realitat el somni de tocar al Lone Star State. Moltes felicitats a Joe Fields i a tota la gent dels Folkytonks, i tant de bo això només sigui el principi de tot el que hagi de venir.

dijous, 21 de gener del 2021

Jimmie Rodgers (1933-2021)

JIMMIE RODGERS

(1933-2021)

De la mateixa manera que primer hi va haver els Nirvana britànics i després els nord-americans, de la mateixa manera que hi ha hagut diversos grups anomenats Iron Maiden, de la mateixa manera que hi havia un Gene Simmons tocant rockabilly abans que el baixista de Kiss ensenyés la llengua i escopís foc per la boca, quan parlem de Jimmie Rodgers hem de diferenciar el pioner del country del cantant de rock'n'roll i posteriorment ídol pop que durant les dècades dels 50 i els 60 va escalar posicions a les llistes d'èxits nord-americanes amb peces com "Kisses Sweeter than Wine" o "Honeycomb".

En aquest cas, la coincidència encara va més enllà. Rodgers, l'ídol adolescent, va néixer a l'estat de Washington el setembre de 1933, pocs mesos després de la mort de l'autor de "T for Texas". Els paral·lelismes s'acaben aquí. Si el primer Rodgers és un artista encara reivindicat avui pràcticament com a pare de tot un gènere, el segon sol ser menys referenciat. I això que els seus èxits, més enllà de ser productes del seu temps, segueixen entrant igual de bé que els de contemporanis com Johnny Tillotson, Bobby Rydell o Bobby Vee. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

dijous, 2 de juliol del 2020

Bob Dylan - "Rough and Rowdy Ways" (2020)


A la caràtula del nou àlbum de Bob Dylan s'hi pot observar una escena de club de les que evoquen temps pretèrits. Dues persones de color ballen l'una amb l'altra mentre una tercera sembla inspeccionar els continguts d'una jukebox de les d'abans. La instantània la va realitzar el fotògraf britànic Ian Berry l'any 1964 en un local de l'est de Londres, però allò que hi apareix pot remetre igualment a la Chicago de finals dels 40, a la Memphis dels 50, a la Detroit dels 60 o fins i tot a la Los Angeles dels 70. A través d'una fotografia, i sense oferir-ne a la carpeta del disc cap més detall que el nom de l'autor, Dylan sembla voler invocar tot un període històric, les dècades centrals del segle XX, durant el qual es van posar les bases del mateix món contemporani que n'ha acabat diluint i fins i tot banalitzant l'herència. Un període sobre el qual ha gravitat bona part de l'obra del de Duluth durant el segle XXI.

"Rough and Rowdy Ways" (2020) és el primer treball de Dylan amb material propi en vuit anys. Això l'assenyala com a hipotètic successor del llunyà "Tempest" (2012). Però alhora ajuda a entendre una mica millor els tres àlbums que l'autor de "Like a Rolling Stone" ha dedicat durant l'últim lustre a recuperar tot un seguit de cançons que es poden contemplar avui com a testimonis d'aquella forma de fer música que va cotitzar a la baixa, justament, quan la generació del mateix Dylan va canviar per sempre més les regles del joc. Si els dos elapés de versions de peces tradicionals enregistrats en solitari a principis dels 90 –"Good as I Been to You" (1992) i "World Gone Wrong" (1993)- havien suposat, més que un retorn a les arrels, el punt de partida de la monumental resurrecció a tots els nivells que es materialitzaria a partir de "Time Out of Mind" (1997), els tres discos dedicats al Great American Songbook es poden considerar com l'avantsala de la nova etapa que presumiblement enceta la publicació de "Rough and Rowdy Ways".

Un àlbum que segueix la tònica general de la producció discogràfica de Dylan durant les passades dues dècades –el maridatge en clau atemporal però amb regust anyenc de tots aquells llenguatges musicals que van confluir en la gestació del rock'n'roll-, si bé potencia la figura del crooner que el seu autor ha estat cultivant durant els darrers anys. De les deu pistes –repartides en quatre cares de vinil o dos discos compactes, segons l'edició- que integren el conjunt de l'obra, set són balades d'estètica crepuscular i tempo gairebé imperceptible. Les tres restants són robustos exercicis de blues elèctric que apunten a l'escola Chess Records i a tots els seus satèl·lits i perifèrics. Les unes i les altres van plenes de referències a alguns dels episodis i icones socials i culturals que no tan sols han definit les passades sis dècades d'història de l'hemisferi occidental, sinó que d'alguna manera han marcat la trajectòria vital del propi Dylan.

Es pot interpretar gairebé com una declaració d'intencions el fet d'obrir el plàstic amb dues de les peces que se n'havien avançat durant els darrers mesos, "I Contain Multitudes" i "False Prophet". Una balada de textura fràgil, austera instrumentació i lírica autoreflexiva, i un blues greixós que s'inspira en un vell nugget de Billy Emerson i on Dylan sembla venir a recordar que al final del dia és tan humà i tan mortal com qui porta sis dècades anomenant-lo profeta. El contrast entre les dues pistes defineix de bon principi la tònica general d'un àlbum que és capaç d'alternar el vals confessional d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i el lament folk de "Black Rider", amb la fermesa d'un "Crossing the Rubicon" que sembla sorgit de la ploma de Willie Dixon o un "Goodbye Jimmy Reed" que sembla acomiadar-se de molt més que el totèmic bluesman titular.


JFK, JIMMIE RODGERS I LA CARTER FAMILY
I després hi ha "Murder Most Foul", la peça amb què Dylan va agafar tothom per sorpresa ara fa tres mesos tornant amb material nou quan ja (gairebé) ningú l'esperava. Un dels títols més monumentals de tot el seu catàleg i el més llarg de tota la seva producció discogràfica –17 minuts-. Una desfilada de personatges i episodis històrics que tant passa revista a la segona meitat del segle XX com al gran àlbum fotogràfic de la vida del seu autor. El temps dirà si és el seu "My Way", el seu "Blackstar" o ni una cosa ni l'altra, però des d'ara mateix es perfila com el pilar més absolut dels seus anys de maduresa. Una peça prou monumental per abanderar no tan sols el conjunt de "Rough and Rowdy Ways", sinó tot allò que Dylan ha representat durant les primeres dues dècades del segle XXI. Uns temps que possiblement ja no siguin els seus, però on la seva obra ha aportat aquella profunditat i aquella perdurabilitat que tant es troben a faltar en un món on immediatesa ha esdevingut sinònim de caducitat.

"Murder Most Foul" ocupa tota una cara d'un vinil, i en format compacte disposa d'un disc per ella sola. I això ens porta a parlar d'aspectes com el packaging o el disseny de la carpeta de l'àlbum. De la dimensió física de l'obra fonogràfica i de tots aquells detalls estètics que poden esdevenir clau a l'hora d'analitzar-ne el conjunt però solen perdre's quan un opta per escoltar la música a través de formats com l'streaming. Crida l'atenció, en aquest sentit, que a la coberta posterior de "Rough and Rowdy Ways" no hi figuri el track list del propi àlbum sinó la caràtula amb què es va presentar "Murder Most Foul" a finals de març. El rostre de Kennedy, amb tot el que aquest implica en l'arc conceptual de la peça en qüestió, estratègicament situat en un lloc destacat de la carpeta del disc. Com qui vol atorgar entitat pròpia a una peça que parteix del magnicidi de Dallas per a esdevenir la crònica d'un món a la deriva.

Tampoc hauria de passar inadvertida la imatge de la carpeta interior. Una de les poques fotografies conegudes –potser l'única- on apareixen junts Jimmie Rodgers i els membres originals de la Carter Family. Arquitectes de la música country tal i com la coneixem encara a data d'avui, el primer encarna la figura de l'outlaw mentre els segons representen el respecte per la tradició i els valors familiars. Una constant, l'eterna dicotomia entre allò prohibit i allò sagrat, que durant els darrers cent anys ha determinat no tan sols l'evolució del country sinó de tota la música popular d'Occident. Interpretacions al marge, només Dylan sap quin és el paper d'aquesta fotografia a la carpeta de "Rough and Rowdy Ways" –si bé el títol del disc es deriva d'una cançó del propi Rodgers-. I el mateix es podria afirmar, en realitat, del conjunt de l'àlbum. Dylan i el seu etern misteri, encara intactes a aquestes alçades.

dimecres, 1 d’abril del 2020

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.
Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank WilliamsBill Monroe, Patsy Cline Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).

divendres, 8 de setembre del 2017

120 anys de Jimmie Rodgers


Tal dia com avui de 1897 va néixer a la localitat de Meridian, Mississippi, una de les grans icones de la música del segle XX. Jimmie Rodgers no va ser tan sols un dels pioners i arquitectes del country, també en va esdevenir juntament amb la Carter Family un dels primers referents tant a nivell artístic com comercial. Peces com "Blue Yodel No. 1 (T for Texas)", "In the Jailhouse Now", "Frankie and Johnny" o "Waiting for a Train" són estàndards de la música dels Estats Units sense els quals no es podrien entendre etiquetes i conceptes com rock'n'roll o Americana.