Ricky Gil i Biscuit presenten "Artefactes sonors de l'underground català"

RICKY GIL amb BISCUIT

Casinet d'Hostafrancs, Barcelona

10 de maig de 2025

Ricky Gil amb Biscuit. I amb Namina, una veu que reclama a crits sumar-se al projecte amb caràcter definitiu. Presentació d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2024, Chesapik) al Casinet d'Hostafrancs dins del festival Barnasants. Sublim i oportú exercici de memòria, la recuperació i posada al dia de tot un llegat, el dels pioners del rock i el pop a casa nostra. També es van sumar a la festa Melodrama i un retornat Jordi Paniagua.

Ricky Gil, a El 9 Magazín

"Sempre hem escoltat amb molta admiració la música anglosaxona dels 60, però en canvi hem menyspreat allò que es feia aquí". Ho diu Ricky Gil en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona / Ripollès). Parlem amb ell del seu nou disc amb Biscuit, un "Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik) que justament ve a reivindicar els pioners del rock i del pop a casa nostra. També del seu darrer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on el cantant de Brighton 64 repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de tota la seva vida. Dues obres diferents però amb un mateix fil conductor: la memòria.

Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

El nou disc i el nou llibre de Ricky Gil, a El 9 Nou

Ricky Gil reivindica els pioners del rock català al seu segon disc conjunt amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", que sortirà aquest divendres a través de Chesapik. D'altra banda, el cantant de Brighton 64 acaba de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de les passades quatre dècades i mitja. En parlem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Nou llibre i nou disc de Ricky Gil

L'amic Ricky Gil és a punt de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?", on parla d'alguns dels moltíssims concerts que ha arribat a presenciar al llarg de la seva vida. I em fa molta il·lusió que m'hagi convidat a xerrar amb ell durant la presentació que farà el 29 de setembre a la Llibreria Strogoff de la Garriga. També és a punt de publicar el seu segon àlbum amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", del qual avança aquesta magnífica versió de "Hi ha gent", el nugget nostrat de Toti Soler que ja havia interpretat durant les presentacions en directe del seu primer disc amb els vilanovins, "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik).

Rick Froberg (1968-2023)

RICK FROBERG
(1968-2023)

Veterà de l'òrbita punk de San Diego, Rick Froberg va ser cantant i guitarrista –també l'ànima, en gran part- de tres bandes tan essencials com Drive Like Jehu, Hot Snakes i Obits –entre d'altres-. També va ser il·lustrador d'incomptables caràtules discogràfiques per a grups que van de Rocket from the Crypt als catalans Biscuit –el recopilatori "20 Years, A Million Beers & A Lotta Nerve" (2014)-. Ha mort a l'edat de 55 anys, deixant un llegat tan immens com la seva inqüestionable trajectòria.

Última edició de Guitarra, baix i bateria

Ricky Gil, al centre, amb Biscuit, en una imatge promocional de fa dos anys.

Diuen que tot té un final, i Ricky Gil ha fet aquesta setmana l'última edició de Guitarra, baix i bateria, programa musical a Ràdio Silenci del qual jo mateix tinc el gust d'haver estat col·laborador. Final de trajecte, tancament d'etapa i un sucosa selecció musical que va d'Adam Green a Mose Allison passant per Namina, Manel Joseph, Wilson Pickett i els Fleshtones. També podem escoltar per primer cop una peça del proper disc de Ricky Gil amb Biscuit. Disponible en podcast.

Noves rutes a la vista

RICKY GIL
Anònims, Granollers

22 de gener de 2023

A aquestes alçades no és gens arriscat assenyalar "Infinites Rutes Invisibles" (2021), més que com un dels discos més rodons que s'han facturat a casa nostra durant els darrers anys, com un dels grans esdeveniments de la crònica pop nostrada del que portem de dècada. El primer àlbum en solitari de Ricky Gil (Brighton 64, Top Models), però sobretot el fruit de la seva unió amb els sempre solvents i mai igualats Biscuit. La incògnita, a gairebé dos anys de la seva publicació, era si l'aventura tindria continuïtat. Doncs bé, ara ja podem respirar tranquils i afirmar que sí que en tindrà.

Així ho van prometre el mateix Gil i el teclista de Biscuit, David Charro, durant el concert que van oferir ahir al migdia a l'Anònims de Granollers amb format de duet. Una actuació que els va servir per repassar en la seva integritat "Infinites Rutes Invisibles" –tota una experiència escoltar peces com "En una altra vida" o "Encaixes amb la descripció" reduïdes a la seva expressió més bàsica i estripada, emocionant com sempre deixar-se portar pels plàcids corrents de la versió acústica de "Dues obres mestres"-, però també per avançar part del material d'un segon treball que començaran a gravar la primavera vinent.

Serà un disc de versions de clàssics i joies ocultes del rock (en) català de finals dels 60 i principis dels 70. Ahir van citar a Sisa ("Mambo"), Albert Batiste ("Noia") i Toti Soler ("Hi ha gent") –aquest últim ja el citaven en directe des que va sortir "Infinites Rutes Invisibles"-. Van acabar d'amanir el repertori amb mirades als cançoners de Brighton 64 –aquell "Quan baixis de l'avió" amb accent dylanià, i un "Ensayar es de cobardes" que Gil va fer tot sol en tanda de bisos- i Bob Dylan –"If You Gotta Go, Go Now", a la manera de Top Models-. Es van acomiadar convidant David Abadía (Negativos, The Canary Sect, Brighton 64) a fer "Thirteen" de Big Star.

Ricky Gil i David Charro, a El 9 Nou

Un concert de Ricky Gil amb David Charro (Biscuit) als teclats donava dilluns passat el tret de sortida de Sangarra, cicle d'actuacions de petit format a la llibreria Strogoff de la Garriga. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Ricky Gil i David Charro, entre llibres

RICKY GIL
Llibreria Strogoff, La Garriga

12 de setembre de 2022

Tenia tot el sentit del món començar un concert en una llibreria amb una lectura musicada d'"Insubmissió", aquell poema de Caterina Albert els versos del qual tornen a ressonar amb força en aquests temps que corren. Ricky Gil l'havia enregistrat prèviament al seu primer disc en solitari, aquell monumental "Infinites Rutes Invisibles" (2021) on es va fer acompanyar dels sempre solvents Biscuit. Ahir al vespre el va presentar a la llibreria Strogoff de la Garriga, amb format bàsic i amb l'únic suport del teclista de la banda vilanovina, David Charro.

Va ser una hora de concert durant la qual van sonar totes les peces de l'àlbum en versions despullades, esquelètiques en ocasions –aquell "En una altra vida" gairebé terminal-, però amb tota la seva intensitat i plenitud –com a primera mostra, la citada "Insubmissió"-. Intercanviant-se puntualment els instruments, van citar també a Sisa ("Mambo"), Toti Soler ("Hi ha gent") i, és clar, Brighton 64 ("Quan baixis de l'avió", "Avui he tornat a casa"). Gil també es va marcar, tot sol al piano, una magnífica versió d'"After the Gold Rush", el clàssic de Neil Young.

L'actuació d'ahir va servir per inaugurar Sangarra, un cicle de concerts promogut per Strogoff amb l'objectiu de dinamitzar l'activitat cultural a la Garriga. Per això programa totes les sessions en dilluns, una aposta arriscada –i valenta- que ja va donar els seus primers fruits en aquesta primera presa de contacte. I per això, en lloc de la cada cop més habitual taquilla inversa, els seus responsables opten per cobrar una entrada que, amb el seu preu, dignifica la tasca dels músics i ve a recordar-nos a tota la resta que la feina –també la dels artistes- té un valor.

31 de desembre de 2021

Selecció cinèfila ideal per a una nit com la d'avui.

La nit de Cap d'Any és un moment idoni per tancar-se a casa amb pany i clau, servir-se la dosi justa d'aquella beguda espirituosa que solem guardar per a ocasions assenyalades, i gaudir d'una d'aquelles pel·lícules de metratge generós que sempre fan companyia quan es tracta d'aïllar-se del món exterior i de tot el soroll que l'envolta –començant per les 12 campanades-.

El resum de l'any que deixem enrere? Bé, resulta francament difícil parlar-ne sense referir-se a aquesta pandèmia que ha causat estralls en termes sanitaris però també a nivell social i en matèria de drets i llibertats. 2021 ha estat entre d'altres l'any de l'eufemísticament anomenat passaport sanitari o certificat Covid i, el més preocupant, de la seva acceptació massiva per part d'una població presa per la por després de dos anys de discurs unidireccional.

Té sentit parlar de música enmig d'un escenari que convida a poc més que al pessimisme? Jo crec que sí, que en té, perquè justament la música –com el cinema, la literatura o qualsevol forma d'expressió artística- segueix essent una eina essencial a l'hora d'explicar la realitat que ens envolta i, sobretot, a l'hora de suportar-la una mica millor. I si parlem de discos, aquest 2021 em quedo sobretot amb una sèrie d'àlbums d'artistes que em toquen més o menys de prop.

Penso en els darrers llançaments d'Steven Munar –"The Fish and The Net"-, Ricky Gil amb Biscuit –"Infinites rutes invisibles"-, Remei de Ca la Fresca –"Remei de Ca la Fresca"-, Fetus –"Sota, cavall i rei"–, The Crab Apples –"CRAP"-, Joana Serrat –"Hardcore from the Heart"-, Joe Fields –"Lost in the Fields"-, The Harlock –"National Karaoke"- o Mazoni –"Ludwig"-. També en referents internacionals que han segellat obres destacables al llarg dels passats dotze mesos, com Teenage Fanclub –"Endless Arcade"- o Dinosaur Jr. –"Sweet It Into Space"-. N'hi ha hagut més, és clar, però això de fer llistes a final d'any cada cop em sembla més absurd.

El 2021 també ha estat un any de pèrdues, algunes de les quals també m'han tocat de prop. Penso en el fotoperiodista Xavier Mercadé o en l'agitador cultural Joan Illa Morell "JIM". També en baixes de referents tan essencials com Charlie Watts, Phil Spector, Sylvain Sylvain, Dusty Hill, Hank Von Helvete, Lonnie Smith, Chick Corea, Chuck E. Weiss, Michael Chapman, Don Everly, Alan Lancaster, Gerry Marsden o Charlie Watts. Sí, la seva absència també contribueix a fer que aquest món nostre sigui una mica pitjor.

Ricky Gil estrena les 8 Bits Sessions

Ricky Gil, durant la seva actuació a 8 Bit Estudi.

La gent de 8 Bits Estudi de Sabadell ha estrenat aquest mes de novembre les 8 Bits Sessions, una sèrie de videoclips gravats en directe al propi estudi que, a més de donar a conèixer les instal·lacions, servirà també per difondre algunes propostes musicals que cal seguir de prop. Va inaugurar la sèrie Ricky Gil amb una versió exclusiva d'"Ungüent de serp", una de les peces incloses al seu primer àlbum en solitari, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik).

Mentre segueix presentant el disc en directe arreu del país amb el suport dels seus ja inseparables Biscuit –refermant a l'escenari la boníssima química assolida a l'estudi-, Gil es prepara també per un 2022 durant el qual celebrarà el 40è aniversari de la seva banda de tota la vida, Brighton 64. L'històric combo barceloní ha promès una commemoració a l'alçada de les circumstàncies amb moltes sorpreses a la vista, inclosa la publicació d'un nou àlbum durant aquest proper exercici.

Poden visionar l'actuació de Ricky Gil a les 8 Bits Sessions a Youtube.

Som del Montseny 2021, a El 9 Nou

El festival Som del Montseny acaba de celebrar la seva novena edició després d'un llarg parèntesi pandèmic i amb un cartell molt llaminer. FP, Les Cruet, Ricky Gil amb Biscuit, Chaqueta de Chándal, Gambardella i Esperit! han actuat aquest cap de setmana a l'auditori Ovidi Montllor de Santa Maria de Palautordera, al Baix Montseny. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Som del Montseny, a peu dret i sense restriccions

Ricky Gil i Biscuit.

SOM DEL MONTSENY 2021
Auditori Ovidi Montllor, Santa Maria de Palautordera

16 d'octubre de 2021

Som del Montseny és un d'aquells festivals on els propis promotors es dediquen a controlar l'entrada, atendre el respectable des de l'altre costat de la barra del bar o fins i tot a donar suport als artistes ballant a primera fila quan les circumstàncies hi conviden. No hi ha grans marques condicionant la línia artística ni s'exigeix a ningú cap certificat sanitari per poder-hi accedir. Els preus són allò que s'anomena populars, i l'ambient sol ser el d'un lloc on efectivament s'hi va a viure la música a través dels cinc sentits i no pas a fer instagrams.

La cita del Baix Montseny va celebrar ahir la seva novena edició, inicialment programada pel mes de juny de 2020 però ajornada en repetides ocasions a causa del coronavirus. Coincidia el retorn del festival amb el final d'aquelles restriccions sanitàries que durant un any i mig havien fet del món de la cultura l'ase de tots els cops. També amb un canvi d'ubicació –no se sap si definitiu-, del Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera a l'auditori Ovidi Montllor, al cor del parc del Reguissol de la mateixa localitat. Entorn gairebé idíl·lic per a un cartell tan eclèctic i solvent com de costum.

Van trencar el gel els osonencs FP amb una descàrrega de punk rock de les que posen les coses a lloc de bon principi. Elèctriques confessions amb la veu visceral de Ramon Mas en diàleg constant amb una base instrumental que és pura dinamita. Tres quarts del mateix es pot dir de Les Cruet, representants de l'escena del Montseny amb Laura Crehuet al capdavant i una secció instrumental igual de letal que la dels seus predecessors. Van repassar els dos discos que tenen publicats, i Crehuet va interpretar en solitari una de les peces que formaran el proper single del grup.

Ricky Gil i Biscuit van refermar més que mai la seva unió com un dels grans esdeveniments d'aquest 2021 al panorama musical català –i de més enllà-. Mig any de rodatge escènic ha fet encaixar tots els engranatges fins a nivells que van per sobre de l'excel·lència, i han elevat el cançoner d'"Infinites rutes invisibles" (2021) fins a cotes estratosfèriques. "Insubmissió" va sonar tan aclaparadora com els versos escandalosament actuals de Caterina Albert a partir dels quals s'aixeca la pròpia cançó. "En una altra vida" va esdevenir una orgia de decibels a mig camí de Crazy Horse i els Who a Leeds. I així tot un concert que caldria emmarcar, i que convida a reclamar a crits un disc en directe.

Van agafar el relleu uns igualment pletòrics Chaqueta de Chándal a bord d'un repertori on acidesa, ironia i crítica social van de la mà amb les formes més dinàmiques del krautrock i el post-punk amb dosi extra de sensibilitat pop. "Artículo primero", "A moderno resabiado no le mires el dentado", "La insoportable levedad del ser rico" i tot un cançoner que va posar la pista de potes enlaire –músics, organització i respectable van agrair poder tornar a gaudir de concerts a peu dret després d'un any i mig asseguts-, amanit amb "Vademécum", contundent càrrega contra els gegants de la indústria farmacèutica i avançament del segon àlbum del trio.

Tot seguit, Gambardella van viatjar fins als confins del cosmos a ritme de post-rock hipnòtic, deutor del rock psicodèlic més lliure i imprevisible. I Esperit!, alter ego del sempre sorprenent Mau Boada –un altre exponent de pes de l'escena del Baix Montseny-, va tancar el programa tot construint sobre la marxa un repertori on van confluir registres com el punk, la psicodèlia, el dub o el funk. Molt més que un home orquestra, un exemplar únic en la seva espècie.

Ricky Gil, segon per la dreta, amb Biscuit.

Chaqueta de Chándal.

Esperit!.

La prèvia del 9è Som del Montseny, a El 9 Nou

Torna el festival Som del Montseny després d'un llarg parèntesi pandèmic. Chaqueta de Chándal, Ricky Gil amb Biscuit, Esperit!, Les Cruet, FP i Gambardella actuaran aquest cap de setmana a l'auditori Ovidi Montllor de Santa Maria de Palautordera, al Baix Montseny. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Festival Som del Montseny: 16 d'octubre a Palautordera

Fa gairebé un any i mig que esperem poder assistir a la novena edició del festival Som del Montseny. Programat inicialment pel mes de juny de 2020, els diferents paquets de restriccions covídiques van obligar a ajornar-lo en diverses ocasions, essent finalment la d'aquest dissabte 16 d'octubre la data assenyalada per retrobar-nos amb la que ja és una cita de referència de la música underground a casa nostra. Cartell amb accent 100% Baix Montseny i canvi d'ubicació, de l'habitual Centre Cultural Can Balmes la cita es trasllada excepcionalment a l'Auditori Ovidi Montllor del Parc del Reguissol de Santa Maria de Palautordera.

Destaca a la programació la presència de Ricky Gil amb Biscuit presentant el magnífic "Infinites rutes invisibles", un dels grans discos d'aquest 2021 –i també un dels grans directes del present exercici-. També d'uns vells coneguts de la casa com són els components de Chaqueta de Chándal, aquell power trio que ha vingut a escurçar distàncies entre Neu! i Polanski y el Ardor. I d'FP, un dels grans exponents del punk amb accent de la Plana de Vic. El segell més montsenyenc el posaran dos referents de l'escena autòctona com són Esperit!, projecte personal del polifacètic Mau Boada, i Les Cruet, ambaixadors del punk rock més feréstec i enrabiat. Completarà el programa el post-rock d'ascendència psicodèlica dels barcelonins Gambardella.


Més informació:

Som del Montseny  /  Twitter

La tempesta elèctrica de Ricky Gil i Biscuit, a El 9 Nou

Com una tempesta elèctrica. El cap de setmana passat vam ser testimonis de l'huracà sonor de força cinc que Ricky Gil i Biscuit van desencadenar al teatre El Patronat de la Garriga. Presentació d'"Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), i un concert emmarcat en els actes commemoratius del vintè aniversari de Ràdio Silenci. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

La cançó de sempre, amb un ritme diferent

RICKY GIL amb BISCUIT
Teatre El Patronat, La Garriga
30 de juliol de 2021

"La cançó de sempre però amb un ritme diferent", cantava Ricky Gil a "Quan baixis de l'avió", una de les peces que al seu dia van donar forma a "Esta vez va en serio" (2012, BCore), el disc que va certificar el retorn de Brighton 64 a l'activitat discogràfica i l'inici d'una segona i fructífera etapa per a la banda barcelonina. El vers citat sembla fet a mida de la lectura de la peça en qüestió que el propi Gil va efectuar la nit passada amb el suport dels sempre solvents Biscuit. Rebaixant-ne les revolucions per minut, la van aproximar fins a les orgàniques coordenades d'un folk rock que apunta directament a Bob Dylan i The Band. La cançó de sempre, però amb un ritme diferent. I tota una demostració de com reinventar una composició pròpia fins al punt d'injectar-hi nova vida.

Ricky Gil i Biscuit van actuar ahir al teatre El Patronat de la Garriga, el municipi on es troba instal·lat el vocalista de Brighton 64 des de fa més d'una dècada. Un concert emmarcat en els actes del vintè aniversari de Ràdio Silenci –on Gil presenta i dirigeix des de fa deu temporades el programa Guitarra, baix i bateria-, que va servir per presentar aquesta meravella que és "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik). Fruit de la unió de dues trajectòries amb noms propis, un nou punt de partida on la petjada punk d'"Encaixes amb la descripció" conviu amb el rock torrencial de "Dues obres mestres" i l'expansiva psicodèlia d'"En una altra vida". Retalls d'un passi majúscul que va culminar amb una encertada revisió de "Hi ha gent", original de Toti Soler, amb el suport de tot un Albert Freixas a la guitarra.

El primer TagaFest, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera edició de TagaFest, un nou festival celebrat a tocar del turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny. Més de dotze hores de música en directe amb Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, Místics, Ricky Gil amb Biscuit, Albert Freixas, Els Imbècils, Lola and The Rhinos, Marçal Ramon i Tracy Sirés, entre d'altres. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Benvingut, TagaFest

Místics tocant rock'n'roll a les portes del Montseny.

TAGAFEST 2021
Tagamanent

24 de juliol de 2021

Dotze hores de música en directe en un entorn paisatgístic privilegiat –l'inici de la pujada al turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny- i amb un cartell integrat exclusivament per propostes de proximitat. El festival TagaFest va celebrar ahir la seva primera edició amb aforament limitat a 400 persones per adaptar-se a la normativa sanitària vigent, però amb la vocació d'esdevenir una cita estable i de llarg recorregut al mapa cultural vallesà. Un esdeveniment impulsat per una colla d'entusiastes sense cap més ànim que dinamitzar el seu entorn a través de la cultura, i oferir al melòman de base una alternativa assequible a tots aquells macroesdeveniments on la mida sol pesar més que el contingut.

Van desfilar per aquest primer TagaFest propostes tan diverses com la rumba mestissa de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, el rock d'arrel nord-americana amb injecció elèctrica de Ricky Gil amb Biscuit, la sensibilitat a flor de pell d'Albert Freixas i les seves cançons que han vingut a remoure consciències, el repertori de versions –ben triades i no sempre evidents- de Murris, el rock stonià d'uns històrics de l'escena vallesana com són Místics, o el contrapunt tradicional de l'acordionista Marçal Ramon amb l'acompanyament de dos vocalistes en constant combat de glosa –molt millor que determinades 'batalles de galls', paraula-. "Aquest festival era necessari", va proclamar des d'un dels dos escenaris el vocalista de Místics, Joan Costa. Benvingut sigui, i tant que sí.

Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, rumba global.

Místics, un tros d'història del rock vallesà.

Ricky Gil amb Biscuit, emocionants rutes infinites.

Albert Freixas, removent consciències.

Marçal Ramon, el contrapunt tradicional.

Murris, actitud rockera i elegància soul.