Albert Hammond Jr - "Francis Trouble" (2018)

De tots els projectes que els components dels Strokes han anat impulsant pel seu compte, la trajectòria solista d'Albert Hammond Jr és amb tota probabilitat el que millor preserva les essències de la banda mare i d'alguna manera apunta com podria sonar a data d'avui el quintet de Nova York de no haver perdut substància pel camí. N'és una bona mostra per bé i per malament "Francis Trouble" (2018), el nou treball que Hammond acaba de signar amb el seu propi nom. L'inicial "DvsL" és un rock'n'roll marca de la casa que de ben segur farà saltar espurnes entre les generacions festivaleres la propera temporada de primavera-estiu. "Far Away Truths" és un d'aquells talls que confirmen el guitarrista com un dels pilars del so Strokes, i no desentonaria en absolut en aquell llunyà però encara definitiu "Is This It" (2001). "Tea for Two" és una mena de "Last Nite" baix en revolucions. "Rocky's Late Night" podria passar per un outtake de "First Impressions of Earth" (2006). I quan arriba la final "Harder, Harder, Harder" un es pregunta què hauria passat amb aquestes deu peces d'haver-les gravat la citada banda mare, i sobretot si Hammond reserva de manera conscient el seu millor material per als discos que grava al marge dels Strokes.

Losing Touch

Albert Hammond, Jr.

Serà possible? Escolto el primer avançament del proper disc d'Albert Hammond, Jr. i al·lucino. I aquest cop al·lucino perquè és boníssim. Perquè "Losing Touch" -peça titular d'un àlbum que veurà la llum properament- sona com si els Strokes acompanyessin a Buddy Holly. Sí, els mateixos Strokes que fa una setmana van protagonitzar un ridícul històric en un dels escenaris principals del Primavera Sound 2015. I el mateix Hammond que tres dies abans no havia resultat gaire més afortunat en un altre dels escenaris del mateix festival. Que els actuals Strokes no són els de fa deu o quinze anys, és evident -com a mostra, els seus darrers discos-. Ara bé, si tot el nou material del guitarrista acaba sonant com aquest avançament, els elogis seran tan benvinguts com merescuts. La gran incògnita, però, seguirà essent per què el seu pas com a solista pel Primavera Sound va resultar tan fred, mecànic i descafeïnat. Manca de rodatge de la banda que l'acompanya? El tornarem a veure en millors condicions i en una sala o ens haurem d'esperar que el programi un altre macrofestival? Sigui com sigui, aquest "Losing Touch" em té enganxat. La cançó de l'estiu, des d'ara mateix.

Dies de Primavera (1)

OMD.

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

27 de maig de 2015

Jornada de portes obertes al Fòrum per a donar la benvinguda al quinzè Primavera Sound -o com a mínim a les seves jornades centrals, que el festival va començar ja fa dies-, i primer moment memorable. El que van protagonitzar uns pletòrics Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD). Tres dècades i mitja porten els de Wirral fent massiu allò que abans havia estat avantguardista, així com alçant ben amunt la bandera d'un pop electrònic que no s'entendria sense perles com "Enola Gay". Amb ella van començar, declaració d'intencions d'una formació a qui no li fa res posar tota la carn a la graella de bon principi, disparant la seva peça més universal tan bon punt salta a l'escenari. A continuació vindrien un bany de masses i una bateria d'incontestables hits que culminaria, és clar, amb "Electricity". Demostració de classe, ofici i bones maneres. I de com conservar intacta tota la vitalitat en plena edat de prejubilació. Enormes.

Tot el contrari d'un Albert Hammond, Jr. que una hora abans havia ofert al mateix escenari un passi apagat i amb poca substància. De ganes no semblaven faltar-n'hi, però poca cosa podia fer amb una banda tan freda i mecànica com la que duia al darrere. Molta tècnica per a tapar la manca de sang evidenciada sobretot quan revisaven el primer disc solista de Hammond, aquell "Yours to Keep" (2006) que es manté a data d'avui com la seva millor obra al marge dels Strokes. Tan sols "In Transit" va aconseguir alçar mínimament un vol que en cap cas van assolir títols tan aparentment infal·libles com "Back to the 101" o la inicial "Holiday". Ni tan sols la cita als Buzzcocks amb "Ever Fallen in Love" va aportar res al marc d'un concert situat a les antípodes d'aquella descàrrega amb què el mateix Hammond -amb més sang a les venes i una banda amb més nervi que solfa- havia debutat l'any 2006 als escenaris barcelonins. Qui l'ha vist i qui el veu.

Molt més en forma s'havia mostrat anteriorment David Gedge al capdavant d'uns Cinerama igual de solvents. El seu pop de vocació perfecta es degusta millor en les distàncies curtes, però els britànics van saber omplir les inabastables extensions del Fòrum amb un passi serè i sense fissures. "Aquest és el meu festival preferit de tot el món", va confessar Gedge durant la recta final del set i davant una audiència que a aquestes alçades ja s'havia fet seva. I segurament deia la veritat. Un dels millors festivals del planeta acaba de començar. Bon(a) Primavera a tothom.