Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

No em surt tornar a viure com abans

La d'aquest any serà la primera edició de Primavera Sound que em perdré des que el festival encara es feia al Poble Espanyol. De fet, no sé si perdre'm és el verb més adequat, tenint en compte que a aquestes alçades no tinc gens de ganes d'assistir-hi malgrat apreciar bona part dels artistes que en formen el cartell –per molt que m'agradi l'últim disc de Big Thief, no em ve gens de gust escoltar com el presenten en el context d'un macrofestival-. No és res que em vingui de nou, sinó una sensació que ja vaig tenir durant l'última edició a la qual vaig assistir –l'última que es va poder celebrar, de fet-, la de 2019.

No és que el Primavera Sound de 2019 no fos el de 2004 o el de 2005, és que no era ni tan sols el de 2011 ni el de 2012. Si ara fa una dècada el festival tot just començava a adquirir unes dimensions que el feien poc practicable en molts aspectes, l'edició de fa tres anys directament em va semblar inabastable en tots els sentits. Sempre he pensat que la música va d'emocions i de sensacions, i les dinàmiques pròpies d'un macrofestival –córrer d'un escenari a un altre, acumular concerts i tatxar noms de la llista com alumnes de Primària intercanviant cromos, i tantes coses més que podria dir sense entrar en aspectes dels quals ja s'ha parlat força, com els efectes nocius d'allò macro sobre el seu entorn- em semblen antagòniques a l'experiència que jo vaig a buscar quan assisteixo a un concert.

Però encara hi ha un detall que ha pesat més per mi a l'hora de prendre la decisió, no tan sols de no anar al Primavera Sound sinó de mantenir-me tan al marge com he pogut d'aquest retorn a la normalitat –així, en cursiva- més banal que hem viscut durant els darrers mesos post-pandèmics –o no, perquè en termes absoluts la pandèmia encara no s'ha acabat-. I és justament la facilitat amb què el conjunt de la societat –començant per qui fa tan sols quatre mesos omplia les xarxes de missatges apocalíptics i lliçons d'una responsabilitat que es va anar evaporant a mida que avançava el procés de vacunació- ha tornata  les velles dinàmiques de sempre, el que em tira enrere en tants sentits.

Ho sento, però a mi no em surt (ni ho vull) tornar a viure com abans. No puc (ni vull) fer com si aquí no hagués passat res. Com si no haguéssim viscut una crisi sanitària que també ha estat social i, sobretot, sistèmica. Com si no fos justament ara el moment de plantejar-se què ha passat i, més important encara, què cal fer perquè no torni a passar. Com si no calgués demanar explicacions als responsables d'una gestió política que ha estat qüestionable en molts aspectes. Ho sento, però a mi no em surt passar pàgina com si res. I em sembla escandalosa la forma com, un cop superada (o no) l'enèsima crisi sistèmica, s'ha tornat a imposar la manca de memòria i el tot s'hi val en el si d'una societat que efectivament es mou seguint dinàmiques pròpies d'un ramat.

Fa tan sols quatre (quatre mesos!) semblava que el món s'hagués d'acabar d'un moment a l'altre, i que els culpables de tot plegat fossin aquells que gosaven discrepar. Avui, en canvi, tothom està traumatitzat perquè els Strokes no tocaran en un macrofestival. I estressat perquè s'acumula la feina davant d'una oferta d'oci (arribat aquest punt és absurd dir-ne cultura) absolutament inabastable i inassumible en el seu pretext de recuperar en qüestió de setmanes tot el temps perdut durant els darrers dos anys. Se'n recorden vostès del coronavirus, de les declaracions de bones intencions amb forma de hashtags, de la solidaritat (la por), de la responsabilitat (la sobèrbia), del "Tot anirà bé" i (la meva preferida) "De la pandèmia en sortirem millors"? Doncs això.

La música de l'11-S

Bruce Springsteen.

La commemoració del 20è aniversari dels atemptats terroristes a Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, és una bona ocasió per mirar enrere i recuperar alguns dels discos que es van inspirar en aquells fets o que, com a mínim, hi estan lligats d'una manera o d'una altra. Obres que van explicar el seu moment, que en alguns casos han esdevingut clàssics del seu temps i en d'altres han acabat acumulant pols però segueixen essent reivindicables a pràcticament dues dècades de la seva gestació. N'hem triat deu i els hem ordenat sense seguir cap criteri que pugui discriminar els uns dels altres. N'hi podria haver més, n'hi podria haver d'altres, però aquesta és la selecció de DWTC per commemorar els 20 anys de l'11-S.

1- "The Rising" (Bruce Springsteen, 2002)
Probablement la tria més òbvia de totes. La història és de sobra coneguda. Poc després dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, Bruce Springsteen va sentir des del seu cotxe com un ciutadà anònim li cridava "Et necessitem". La seva reacció va ser compondre una sèrie de cançons inspirades en el moment, que anaven de la desolació de "You're Missing" i la pregària d'"Empty Sky" a l'esperit de superació de "Waiting on a Sunny Day" o la peça titular. Testimoni últim de quan la música pop encara gaudia en termes socials de tota aquella centralitat que ha anat perdent durant les passades dues dècades, la resposta serena que demanava a crits un món absolutament tocat i desorientat. La producció de Brendan O'Brien ha envellit força malament, però el disc segueix essent l'obra definitiva del Boss amb The E Street Band al segle XXI, també del rock nord-americà post-11-S.

2- "Gold" (Ryan Adams, 2001)
El segon àlbum en solitari de Ryan Adams és un disc essencialment californià. El va gravar a Hollywood a les ordres d'Ethan Johns, i bona part de les seves pistes es poden contemplar com a postals de la ciutat de Los Angeles durant el canvi de mil·lenni. Però la peça que enceta el plàstic, l'assolellada i animada "New York, New York", estarà per sempre més lligada a la tragèdia d'aquell 11-S. Una declaració d'amor a la ciutat dels gratacels amb un aleshores desconegut Kamasi Washington al saxofon, i un videoclip rodat tan sols quatre dies abans dels atemptats a mig camí de Brooklyn i Manhattan, amb les Torres Bessones gairebé tan omnipresents al metratge com el propi Adams. Quan es va publicar el disc i estrenar el videoclip al cap d'unes setmanes, l'un i l'altre van esdevenir homenatges circumstancials tant a les víctimes com a la pròpia Big Apple.

Ryan Adams al videoclip de 'New York, New York'.

3- "Love and Theft" (Bob Dylan, 2001)
Pocs ho deuen recordar a aquestes alçades, però el segon i notable esglaó de la resurrecció artística protagonitzada per Bob Dylan durant el canvi de segle va coincidir amb l'esdeveniment que marcaria l'agenda geopolítica de les dècades posteriors. Pràcticament al mateix temps en què "Love and Theft" sortia a la venda als Estats Units –a Europa ja portava hores a les botigues, coses de la diferència horària-, el primer avió impactava contra la torre nord del World Trade Center. Des d'aleshores, l'àlbum ha anat lligat a aquella data però també a una forma de fer que contrasta amb certes dinàmiques del segle XXI. Cançons que remetien a les arrels més profundes de la música del segle XX, donant sentit a un moment històric que semblava no tenir-ne. Si l'obra de Dylan durant el segle XXI ha suposat un contrapunt de profunditat a uns temps presos per la immediatesa, "Love and Theft" en va ser una primera mostra.

4- "The Swastika E.P." (Dan Bern, 2002)
Per ser justos, Dan Bern va ser un dels primers músics a reaccionar davant dels atemptats de l'11-S, però ho va fer amb una peça que mai s'ha editat oficialment –tot i poder-se trobar en plataformes com Youtube-, "NYC 911", una emotiva balada que relatava els fets d'aquell dimarts de setembre en la més pura tradició folk. Va ser al cap d'un any quan va publicar "The Swastika E.P.", un disc curt que s'obria amb "Talkin' Al Kida Blues", un desvergonyit exercici de folk de protesta que remetia al "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie o al "Talkin' World War III Blues" de Dylan. La lletra, un àcid repàs dels fets que ens ocupen i de la reacció posterior per part de l'administració Bush. Que la peça titular de l'ep fos un homenatge a l'esvàstica, símbol ancestral que diverses civilitzacions havien adoptat durant segles abans de ser pervertit pel nazisme, refermava que el d'Iowa no havia vingut a complaure ningú sinó a remoure consciències i a incomodar el personal. Requeria valor, la seva gesta, en plena croada de Bush contra el terror global.

5- "Soul Surfing: The Next Wave" (Elliott Murphy, 2002)
Deixeble de Dylan i bon amic d'Springsteen, autoexiliat a París des de fa cosa de tres dècades, Elliott Murphy va tancar l'exercici 2001 amb la publicació de "Soul Surfing", un disc que el va connectar amb tot un nou públic al continent europeu i amb el qual pràcticament va encetar una etapa que arriba fins als nostres dies. Al cap de pocs mesos va publicar-ne una mena d'epíleg amb forma d'ep, un "Soul Surfing: The Next Wave" que s'obria amb la colpidora i explícita "Ground Zero". Homenatge a les víctimes de la tragèdia però també un ferm al·legat contra l'escalada bèl·lica impulsada des de Washington. També va ser la peça on el genial guitarrista Olivier Durand, ja aleshores mà dreta de l'autor d'"Aquashow" (1973), es va destapar com a notable vocalista.

Tori Amos.

6- "Scarlet's Walk" (Tori Amos, 2002)
Un viatge pels Estats Units posteriors a l'11 de setembre de 2001 de la mà d'Scarlet, un personatge fictici a través del qual va projectar Tori Amos el seu propi alter ego. Un disc conceptual que explora les ferides obertes a la terra de l'Oncle Sam, les que s'havien produït arran dels atacs a Nova York i Washington, però també les que portaven dècades (segles) sense acabar de cicatritzar. Amos era a Nova York quan van caure les Torres Bessones, i el capítol de l'àlbum dedicat a la ciutat dels gratacels, la boirosa i gairebé metafísica "I Can't See New York", tracta aquell episodi des del punt de vista de la pròpia Scarlet.

7- "Are You Passionate?" (Neil Young, 2002)
A Neil Young l'11-S el va agafar treballant en un disc on es feia acompanyar ni més ni menys que per Booker T. & The MG's –també pels components de Crazy Horse en alguna peça-. El va publicar la primavera de 2002 sota el títol d'"Are You Passionate?", havent tingut temps d'incloure-hi una cançó dedicada als passatgers del vol 93 de United Airlines, que va acabar impactant en una zona rural de Pennsilvània després que aquests provessin de recuperar-lo de mans dels terroristes –evitant així que assolissin el seu objectiu d'estavellar-lo contra la Casa Blanca-. El títol de la peça en qüestió, "Let's Roll", fa referència a les paraules d'un d'aquells passatgers, pervertides posteriorment pel mateix George W. Bush a l'hora de justificar la seva escalada bel·licista. Pocs anys després es va estrenar un documental que provava d'equiparar el discurs de Young amb el de Bush. Sembla bastant evident que els seus autors ni coneixien els posicionaments ideològics del canadenc, ni s'havien molestat a escoltar la lletra de la cançó.

8- "Is This It" (The Strokes, 2001)
Potser fa de mal dir en un context com el que ens ocupa, però Nova York va ser durant els primers anys del segle XXI un dels llocs més excitants del món si un era jove i portava el rock'n'roll a la sang. Eren els dies previs a la gentrificació, amb els últims batecs de l'escena punk dels 90 encara palpables i una nova generació de bandes a punt de fer renéixer el subsòl de la ciutat. Al capdavant d'aquella nova guàrdia s'hi trobaven uns Strokes que van definir millor que ningú el so de la Nova York pre i post 11-S amb el seu àlbum de debut, "Is This It". Publicat al Regne Unit un mes abans dels atemptats, l'edició nord-americana va veure la llum a finals de setembre amb un track list lleugerament alterat. La peça "New York City Cops", crit de ràbia contra la brutalitat del cos policial novaiorquès, va ser substituïda per la més discreta "When It Started", per allò de no quedar malament amb ningú en un moment com aquell. Sí, d'alguna manera els Strokes també van inaugurar l'era de l'indie rock protocolari i políticament correcte que ha caracteritzat bona part del segle XXI.

The Coup a la caràtula abortada de 'Party Music'.

9- "Party Music" (The Coup, 2001)
Amb una dècada de trajectòria a l'esquena i amb permís de Public Enemy, The Coup eren a principis de segle el paradigma del hip hop més compromès política i socialment. Fins al punt que van decidir presentar el seu quart àlbum amb una caràtula on Boots Riley i Pam The Funkstress literalment feien explotar les Torres Bessones del World Trade Center amb un aparell que semblava un detonador però era en realitat un transistor. Tota una declaració d'intencions, la de combatre el neoliberalisme amb música, que van preferir abortar a poques setmanes de la publicació del disc arran d'uns esdeveniments que fins avui fa 20 anys semblaven propis de la ficció –o de les caràtules de certs discos de hip hop i punk rock-. "Party Music" va veure la llum el mes de novembre d'aquell mateix 2001 amb una caràtula totalment diferent de l'originalment planificada, que malgrat tot es pot trobar sense problemes a la xarxa.

10- "Hey Bin Laden" (Red Simpson, 2001)
I per acabar, una referència que trenca amb la tònica general d'aquesta selecció i abraça plenament la retòrica bel·licista de l'administració Bush després d'aquell 11 de setembre. No és un àlbum ni un ep, sinó un single que porta més d'una dècada descatalogat i que no es troba ni de bon tros entre els títols més representatius del catàleg del seu autor. Destacat veterà del Bakersfield Sound i referent de pes d'aquell fascinant subgènere musical que és el country per a camioners, Red Simpson va respondre als atemptats de l'11-S amb "Hey Bin Laden", una peça on alertava al líder d'Al-Qaida que li esperava el mateix destí que a Hitler i Mussolini –i ho va encertar, les coses com siguin-. Al seu dia la cosa va sonar esperpèntica, vint anys després sona entranyable però encara a anys llum dels clàssics de carretera que van fer de Simpson una llegenda.

The Strokes - "The New Abnormal" (2020)

Si la primera dècada dels segle XXI no s'entendria musicalment parlant sense la irrupció dels Strokes des d'una Nova York que es debatia entre el caos posterior a l'11-S i una efervescència musical tan sols comparable a la de finals dels 70, els anys 10 van ser una etapa complicada i a la pràctica oblidable per a Julian Casablancas i companyia. La seva producció discogràfica va ser tan escassa com poc inspirada –dos àlbums i un ep que poca cosa tenien a veure amb el ganxo i la frescor que havien arribat a caracteritzar els nord-americans-, i els seus directes van esdevenir tan freds i protocolaris que en ocasions arribaven a produir vergonya aliena –ho vam poder comprovar durant la seva desafortunada actuació al Primavera Sound 2015-.

I justament ara, quan molts dels que havien ballat "Last Night", "Someday", "12:51" i "Reptilia" als soterranis més cool d'arreu del món ja amb prou feina els donaven crèdit, van els novaiorquesos i facturen el seu primer àlbum des del llunyà "Comedown Machine" (2013). I no tan sols això, també han lliurat per primer cop en més de deu anys un plàstic que, si bé no acaba de recuperar el temps perdut ni els nivells d'inspiració dels encara imprescindibles "Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003), sí que presenta una banda molt més centrada que la que es va enfilar ara fa cinc anys en un dels escenaris grans del Primavera –festival on tenien previst tornar a actuar aquest cap de setmana, i on acabaran actuant l'any vinent si les circumstàncies ho permeten-.

Part de la responsabilitat l'ha tingut aquest productor tot terreny que és Rick Rubin, qui després d'haver materialitzat resurreccions artístiques com les de Johnny Cash, Neil Diamond o fins i tot ZZ Top, ha fet el que ha pogut amb els Strokes i no li ha sortit del tot malament la jugada. No, "The New Abnormal" (2020) no és aquell retorn per la porta gran que semblava intuir-se al seu primer avançament, un "Bad Decision" que certament aconseguia posar al dia la fórmula patentada al seu moment pels seus autors –ritme urgent, nervi vocal, aires New Wave i una línia melòdica que remet a Blondie, Talking Heads i, atenció a la tornada, el "Dancing with Myself" de Billy Idol-.

Però malgrat tot conté reclams a tenir tant en compte com un "Broolkyn Bridge to Chorus" que flirteja amb el pop sintètic à la Pet Shop Boys, i on Casablancas i companyia treuen pit des d'un registre que no és el seu però per fi han aconseguit dominar després de diversos intents en va. O "Selfless" i "At the Door", dos talls de naturalesa malencònica i reflexiva on s'intueix el final d'una adolescència –la dels primers poster boys de les generacions festivaleres del segle XXI- que no podia pas durar per sempre. No, "The New Abnormal" no és un retorn per la porta gran però convida a l'optimisme envers una banda que fins fa ben poc semblava tenir més passat que futur.

Albert Hammond Jr - "Francis Trouble" (2018)

De tots els projectes que els components dels Strokes han anat impulsant pel seu compte, la trajectòria solista d'Albert Hammond Jr és amb tota probabilitat el que millor preserva les essències de la banda mare i d'alguna manera apunta com podria sonar a data d'avui el quintet de Nova York de no haver perdut substància pel camí. N'és una bona mostra per bé i per malament "Francis Trouble" (2018), el nou treball que Hammond acaba de signar amb el seu propi nom. L'inicial "DvsL" és un rock'n'roll marca de la casa que de ben segur farà saltar espurnes entre les generacions festivaleres la propera temporada de primavera-estiu. "Far Away Truths" és un d'aquells talls que confirmen el guitarrista com un dels pilars del so Strokes, i no desentonaria en absolut en aquell llunyà però encara definitiu "Is This It" (2001). "Tea for Two" és una mena de "Last Nite" baix en revolucions. "Rocky's Late Night" podria passar per un outtake de "First Impressions of Earth" (2006). I quan arriba la final "Harder, Harder, Harder" un es pregunta què hauria passat amb aquestes deu peces d'haver-les gravat la citada banda mare, i sobretot si Hammond reserva de manera conscient el seu millor material per als discos que grava al marge dels Strokes.

La nostra 'fàbrica de hypes' preferida

Uns joves Strokes saludant als lectors d'NME en uns temps en què
la portada d'una revista podia, efectivament, arribar a canviar vides.

Han saltat les alarmes. NME, una de les publicacions musicals de més referència de les passades sis dècades i mitja, deixa de publicar-se en paper per a centrar-se en el format digital. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, diuen uns. Conseqüència d'una línia editorial desencertada i/o d'un model de gestió erroni, diuen uns altres. I possiblement tots tinguin raó a la seva manera. El cas és que el setmanari britànic ja portava una bona temporada a la deriva. L'any 2015, en un últim intent de sobreviure al carrer, va replantejar dràsticament el seu format i va passar a distribuir-se de manera gratuïta en estacions de tren, parades de metro i similars. Un moviment que va devaluar de forma automàtica els continguts de la revista -a més de tallar d'arrel la seva distribució a escala internacional- i que a la llarga no ha donat els resultats que se n'esperaven.

Aquest divendres 9 de març es publicava el que ja s'havia anunciat com l'últim exemplar físic d'una capçalera a la qual s'ha acusat sovint de ser una fàbrica de hypes. Una expressió que no per certa acaba de fer justícia al mitjà, pioner en molts àmbits, far de referència durant dècades del periodisme musical a escala planetària i testimoni directe -quan no directament instigador- d'escenes i moviments que van del Merseybeat al punk i del glam al Britpop passant per allò que es va anomenar indie -a la seva redacció es va gestar el seminal recopilatori "C-86" (1986)-. No desapareix, diuen, simplement canvia de format. Però no serà el mateix. Ho sabem tots els que hem aprofitat algun viatge al Regne Unit per córrer cap al quiosc a veure què deia la nostra fàbrica de hypes preferida.

The Strokes - "Future, Present, Past" (2016)

Només hi ha una cosa pitjor que eternitzar l'agonia d'una banda que sembla haver dit tot allò que havia de dir: eternitzar també l'agonia d'aquells que una vegada van creure en el grup en qüestió i se'l van arribar a sentir seu -els seguidors, vaja-. El fet d'obligar-los a contemplar disc rere disc una decadència de la qual haurien preferit no ser testimonis. El dels Strokes és un d'aquells casos de gran banda obstinada a arrossegar pel fang el seu propi nom. Porten fent-ho una pila d'anys amb àlbums gens inspirats, hi van insistir al Primavera Sound 2015 amb una actuació francament oblidable i ara hi tornen amb un ep de quatre temes, "Future, Present, Past" (2016), que sona a tràmit pels quatre costats. O més ben dit per les quatre pistes, que no pas cançons, perquè d'aquestes últimes n'hi ha tres -més un remix que sens dubte haurà animat l'estiu a la nació festivalera i en breu caurà pel seu propi pes-.

La primera, "Drag Queen", presenta uns Strokes foscos i més freds que de costum, jugant a reinventar-se -o potser a ser els seus veïns Interpol, qui sap-, però caient en la mateixa dinàmica erràtica que definia els seus darrers llançaments. És clar que la peça en qüestió és tota una perla si la comparem amb la que la succeeix, un "OBLIVIUS" que tant podria ambientar un anunci nadalenc de perfums com figurar al compte de Soundcloud de qualsevol imitador de segona dels propis Strokes. A aquestes alçades, l'encarregada de salvar els mobles podria ser "Threat of Joy". Ritme àgil, tonalitats càlides, melodia amable i un Julian Casablancas que per moments sembla haver recuperat el nervi de fa anys. Però malgrat tot un no pot evitar pensar que el remei arriba quan ja no hi ha res a fer.

Aquesta última és la millor peça del conjunt amb diferència, d'això no n'hi ha cap dubte, però és que en temps millors l'haguessin reservat per a una cara b o se l'hagués quedat Albert Hammond Jr per a completar un dels seus discos en solitari. Dit això, i si fem cas de la correlació entre els tres temes i el títol del disc, "Drag Queen" representa el futur, "OBLIVIUS" el present i "Threat of Joy" el passat de la banda. I aquí, malauradament, sí que l'han encertat de ple. Futur, present i passat. D'això últim encara en poden presumir amb escreix: els seus primers dos discos són avui tan indiscutibles com el primer dia. La resta, em temo, ja fa molt de temps que la van tirar per la borda.

Dies de Primavera (4)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2015

Sembla mentida, però l'any vinent farà quinze anys del debut discogràfic dels Strokes. Un "Is This It" (2001) que va revitalitzar la música de guitarres a principis del segle XXI i que concentrava en onze pistes la frescor d'uns Ramones, la urgència d'uns Modern Lovers i la sofisticació d'uns Television. Moltíssim ha plogut des d'aleshores -inclosos treballs tan oblidables com "Comedown Machine" (2013), la referència més recent dels novaiorquesos-, i de tot allò ja no queda absolutament res. Els actuals Strokes van arribar al Primavera Sound 2015 com a caps de cartell però en hores baixíssimes. Les d'una banda desmotivada, desorientada i aparentment avorrida d'ella mateixa. Les de cinc músics que han acabat esdevenint l'antítesi d'allò que van representar al seu dia. Molt més en forma s'havia mostrat abans un altre dels referents sonors de la Nova York del canvi de segle. A aquestes alçades es fa difícil pensar que Interpol puguin tornar a brillar a l'estudi tal i com ho feien deu anys enrere, però damunt l'escenari fan de la solvència i la majestuositat les seves raons de ser. I ho fan amb tant d'ofici que els seus concerts mantenen el tipus fins i tot quan es fonen els ploms, tal i com va passar ahir durant els minuts finals de la seva actuació.

Tot un exemple de com transformar en prime time les hores més avançades, Underworld van elevar la temperatura del festival durant la recta final de la seva programació central. Els britànics van interpretar sencera la seva obra capital, "dubnobasswithmyheadman" (1994), però l'autèntic clímax de la seva actuació arribaria a l'hora dels bonus tracks i amb forma de dos dels títols canònics de l'electrònica del darrer quart de segle. "Rez" i "Born Slippy", l'un darrere l'altre. Llums, mans enlaire i la pols elevant-se des del terra de l'esplanada mentre les masses ballaven en total comunió. La primera part d'una rave de dimensions bíbliques que passaria el relleu a Caribou. Els últims cartutxos del Primavera al Fòrum, lliurats en safata i celebrats per una marea humana de proporcions inabastables. Novament, l'èxtasi col·lectiu i la comunió de les masses. Hi va haver uns temps en què l'electrònica tractava precisament d'això. De remoure consciències tot transformant l'espai individual i col·lectiu en un lloc millor. Final de moltíssima alçada, doncs, el dels concerts del Primavera en un Parc del Fòrum que va vibrar de valent la nit passada.

Unes vibracions que ja s'havien intuït a mitja tarda amb l'agressió sònica d'uns Fucked Up disposats a esclafar tot allò que se'ls posés al davant. Ni les tanques de protecció van suposar un impediment perquè Pink Eyes acabés el concert fonent-se amb les primeres files del públic, cantant amb el respectable i finalment desapareixent entre la multitud per a desesperació d'un personal de seguretat que no semblava tenir-les totes. Tot un contrast amb la serenor i les emocions a flor de pell d'una Tori Amos que es va presentar amb l'únic acompanyament d'un piano i un teclat -als quals s'aniria alternant-, la seva veu i un cançoner de llarguíssim recorregut. Un passi de caràcter íntim, malgrat les ocasionals bases electròniques, i que francament hauria resultat més afortunat en un recinte tancat. En qualsevol cas, i encara que sigui amb un quart de segle de retard, la nord-americana debutava per fi als escenaris barcelonins. Tant de bo no trigui el mateix a tornar.

El d'Sleaford Mods era un altre dels concerts més esperats de la jornada. La seva trajectòria és molt més curta que la d'Amos i el seu debut a la ciutat va tenir lloc encara no fa ni un mes en el marc del festival Primera Persona. Però l'expectació generada pel seu discurs és tal, que qualsevol aparició pública equival a tot un esdeveniment. Com si es tractés d'uns Fall en clau hip-hop i amb John Lydon a la veu, els de Nottingham hi van anar de cara. La llengua esmolada de Jason Williamson anava escopint l'una darrere l'altra veritats tan incòmodes com punyents, mentre Andrew Fearn es limitava a estar-se a l'escenari amb una actitud entre passota i provocadora. Disparant bases pregravades des d'un ordinador portàtil a l'inici de cada cançó, i matant la resta del temps tot consumint una llauna de beguda energètica o fins i tot fent fotografies amb el mòbil. Hi va haver qui no ho va acabar d'entendre i fins i tot qui s'hi va enfadar. D'això es tractava, probablement. Tot un triomf, el d'Sleaford Mods, en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Suicide.

Menció a part es mereix la mastodòntica descàrrega d'uns Einstürzende Neubaten que tornaven al Primavera després d'haver posat banda sonora als actes de commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial. Tot un apocalipsi sònic que es va apoderar del Fòrum a cop de camaleòniques capes sonores i instruments musicals impossibles. S'imaginen un torn industrial emprat com a instrument de percussió? O tota una pluja de peces metàl·liques de notables dimensions, caient des d'un gran contenidor i integrant les vibracions sonores resultants en el tema que els músics interpreten a l'escenari? Són tan sols dos exemples del que es va poder presenciar durant l'actuació dels alemanys. Tres dècades avançant-se als seus temps i ni un sol símptoma de fatiga. La transgressió com a motor per a l'evolució de tot discurs artístic i la música tal i com no sol ensenyar-se a les escoles de música. Brutals.

UNDERWORLD. Èxtasi i comunió.

CARIBOU. Una rave de dimensions bíbliques.

FUCKED UP. Pink Eyes a contrallum i entre el respectable.

TORI AMOS. Debut a Barcelona.

SLEAFORD MODS. Veritats com temples.

EINSTÜRZENDE NEUBATEN. Apocalipsi sònic.

La tensió de NYC

The Strokes i la Nova York del canvi de segle.

Juny de 2001. Els Strokes es troben encara preparant el seu primer disc llarg, però l'ep "The Modern Age" ja s'ha escampat com la pólvora pel sud de Manhattan i la fama dels seus directes els ha obert les portes de Londres, on tenen previst debutar en breu. És en aquest context que el setmanari britànic NME s'acosta al Lower East Side per a conèixer de primera mà un grup que en aquell moment sembla cridat a menjar-se el món. Una primera trobada que no podia haver estat més il·lustrativa: durant la sessió fotogràfica de torn, apareixen tres membres d'una banda juvenil buscant brega. I ja ho saben, diuen que dos no es barallen si un no vol, però els cinc Strokes semblen encantats d'esbatussar-se amb qualsevol gangsta que els provoqui. El resultat és una pluja de cops de puny i la posterior intervenció dels New York City Cops a qui la banda cantaria, pocs mesos després, a l'edició britànica del cèlebre "Is This It". Eren els dies previs a la gentrificació del Lower East Side. Una Nova York que, en opinió de James Oldham -qui firmava l'article de NME-, els Strokes personificaven tant a nivell estètic com sonor. Una ciutat perillosa, però viva i excitant. "La música que fas està totalment influïda per allò que t'envolta", sentenciava el propi Julian Casablancas en declaracions a la revista britànica, "definitivament la tensió de Nova York s'acaba canalitzant en allò que fem". Quanta raó que tenia el vocalista de l'aleshores banda més fresca del sud de Manhattan. I quanta raó que tindria si ara mateix repetís aquesta darrera declaració. Els dos primers discos dels Strokes són dues dosis comprimides de la frescor i la urgència de la Nova York més subterrània. El que ha vingut després han estat superproduccions insulses i conformistes. Com els hotels de luxe i els Starbucks que han inundat el Lower East Side i gairebé han esborrat qualsevol rastre dels carrers que un bon dia van trepitjar Joey Ramone i Johnny Thunders. I, probablement, com l'entorn al qual es referia Casablancas. Allò que l'envolta. Que ja no és aquella Nova York salvatge i vital, sinó un món de passarel·les i estilismes de cara a la galeria. Quina llàstima. Perquè mira que n'arribaven a ser, de bons.






Audio: "New York City Cops" - The Strokes