Jerry Moss (1935-2023)

JERRY MOSS
(1935-2023)

De quan les disqueres independents es podien permetre pensar a gran escala. O de quan el negoci discogràfic a gran escala no se'l repartien únicament les grans corporacions. Ha mort Jerry Moss, fundador d'A&M Records juntament amb Herb Alpert. El primer era un executiu discogràfic dels d'abans, el segon un reconegut trompetista i director d'orquestra. Van crear el segell el 1962, van començar editant la música d'Alpert amb Tijuana Brass i en anys posteriors van arribar a publicar obres clàssiques de Quincy Jones, The Flying Burrito Brothers, Carole King, Supertramp, Humble Pie, The Police i Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD), entre molts altres.

El 1977 van fitxar els Sex Pistols –la famosa signatura d'un contracte a l'exterior del palau de Buckingham a pocs dies d'haver estat despatxada la banda per EMI-, però els van acabar fent fora al cap d'una setmana –definitivament, no estaven fets els uns per als altres-. Alpert i Moss van vendre el segell a PolyGram el 1989. Van seguir-lo administrant, però en van marxar al cap de només quatre anys, ofegats pel corporativisme creixent dels nous propietaris. Eren els inicis del negoci del disc tal com el coneixem avui –des de 1998, PolyGram és una divisió d'Universal, i A&M un simple logotip que recorda temps millors sempre que és estampat en alguna reedició-.

Phil Spalding (1957-2023)

PHIL SPALDING
(1957-2023)

Un d'aquells jornalers de la música que han arribat a tocar pràcticament amb tothom o gairebé. La del baixista britànic Phil Spalding és una d'aquelles trajectòries que impressionen a primera vista. La llista de figures il·lustres amb les quals va arribar a treballar, ja fos a l'estudi o en directe, és tan extensa com eclèctica. De Mike Oldfield a Mick Jagger, de Bernie Tormé a Seal, d'Original Mirrors a OMD, i d'Elton John a Suggs, entre molts altres. Durant la passada dècada havia estat tocant amb Simon Townshend, germà menor de Pete Townshend, la qual cosa li va obrir la porta a tocar puntualment amb The Who durant un un concert a principis de 2020. Ha mort a l'edat de 65 anys.

La festa gran d'OMD

McCluskey, al centre, amb Kershaw i Humphreys. De festa.

ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK

Sala Apolo, Barcelona

21 d'octubre de 2019

Un cop assolida una certa edat hi ha dues maneres de celebrar un aniversari. La primera, la que segons com es podria qualificar de nostàlgica, és aquella on l'homenatjat de torn comparteix amb la resta de presents tot un seguit de retalls sempre en positiu del seu recorregut vital. La segona és seguir mirant endavant i presumir, en la mesura que sigui possible, d'un bon estat de salut. La gira que commemora els 40 anys de trajectòria d'Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD) té una mica de totes dues.

Una hora i mitja llarga –el repertori és el mateix cada nit- durant la qual els britànics passen revista a un monumental cançoner sense el qual no s'entendrien corrents com la New Wave o el synth pop. Però també una ocasió ben aprofitada de reivindicar-se com una potència creativa en clau de present (i de futur) tot emmarcant les cites al seu darrer disc, el celebrat "The Punishment of Luxury" (2017), en dos dels trams més estratègics del recital com són el seu propi inici i l'arrencada d'una climàtica recta final.

Amb els incombustibles Andy McCluskey i Paul Humphreys en primer terme -reforçats pels sempre oportuns Martin Cooper i Stuart Kershaw-, els britànics van saltar la nit passada a l'escenari de la sala Apolo al ritme proto-acid house d'"Isotype", tota una benvinguda per la porta gran abans d'acabar d'entrar en matèria amb les pretèrites però encara infal·libles "Messages" i "Tesla Girls". Un meteòric tret de sortida que es va complementar amb les no menys celebrades "History of Modern (Part 1)" i "(Forever) Live and Die".


MÉS ENLLÀ DE LA PISTA DE BALL

La primera gran postal de la nit la va definir el trio d'asos que va encadenar "Souvenir" amb "Joan of Arc" i "Maid of Orleans". Tres dels títols més reconeguts de la trajectòria dels de Wirral, però també tres arguments a favor d'una formació que sempre ha contemplat les possibilitats del pop electrònic molt més enllà de la pista de ball. I el pas previ d'una segona postal, la de la banda al complet compartint la línia frontal de l'escenari al més pur estil Kraftwerk per a enfilar una serena "Statues" i un "Almost" que van dedicar al seu bon amic Vince Clarke.

El tempo accelerat de "Don't Go", el single més recent del catàleg d'OMD, va tornar a escalfar la temperatura d'una pista on convivien veterans incondicionals acompanyats dels seus fills adolescents amb joves en edat més o menys festivalera, i "The Punishment of Luxury" va acabar de desencadenar una extàtica bateria trencapistes que va enllaçar "Dreaming" amb "Locomotion" i "Sailing of the Seven Seas" -el seu particular "Personal Jesus"- abans de culminar a les elevadíssimes esferes d'un "Enola Gay" que va remoure de forma gairebé literal els fonaments de l'Apolo.

Ja en tanda de bisos van rebaixar tensions amb els paisatges a contrallum d'"If You Leave" i "Secret". Moments de calma que van permetre al respectable recuperar forces abans d'acabar de posar tota la carn a la graella amb un apoteòsic i incontestable "Electricity". El seu primer single, el que va posar bona part dels fonaments d'allò que anomenem pop sintètic i el punt de partida del qual es commemoren 40 anys aquest 2019. En cap cas, però, el tancament d'un cercle. "Esperem retrobar-vos quan celebrem el proper aniversari", va concloure McCluskey abans d'abandonar l'escenari. Tenint en compte el seu ritme d'activitat, probablement no calgui esperar tant.

Dies de Primavera (1)

OMD.

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

27 de maig de 2015

Jornada de portes obertes al Fòrum per a donar la benvinguda al quinzè Primavera Sound -o com a mínim a les seves jornades centrals, que el festival va començar ja fa dies-, i primer moment memorable. El que van protagonitzar uns pletòrics Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD). Tres dècades i mitja porten els de Wirral fent massiu allò que abans havia estat avantguardista, així com alçant ben amunt la bandera d'un pop electrònic que no s'entendria sense perles com "Enola Gay". Amb ella van començar, declaració d'intencions d'una formació a qui no li fa res posar tota la carn a la graella de bon principi, disparant la seva peça més universal tan bon punt salta a l'escenari. A continuació vindrien un bany de masses i una bateria d'incontestables hits que culminaria, és clar, amb "Electricity". Demostració de classe, ofici i bones maneres. I de com conservar intacta tota la vitalitat en plena edat de prejubilació. Enormes.

Tot el contrari d'un Albert Hammond, Jr. que una hora abans havia ofert al mateix escenari un passi apagat i amb poca substància. De ganes no semblaven faltar-n'hi, però poca cosa podia fer amb una banda tan freda i mecànica com la que duia al darrere. Molta tècnica per a tapar la manca de sang evidenciada sobretot quan revisaven el primer disc solista de Hammond, aquell "Yours to Keep" (2006) que es manté a data d'avui com la seva millor obra al marge dels Strokes. Tan sols "In Transit" va aconseguir alçar mínimament un vol que en cap cas van assolir títols tan aparentment infal·libles com "Back to the 101" o la inicial "Holiday". Ni tan sols la cita als Buzzcocks amb "Ever Fallen in Love" va aportar res al marc d'un concert situat a les antípodes d'aquella descàrrega amb què el mateix Hammond -amb més sang a les venes i una banda amb més nervi que solfa- havia debutat l'any 2006 als escenaris barcelonins. Qui l'ha vist i qui el veu.

Molt més en forma s'havia mostrat anteriorment David Gedge al capdavant d'uns Cinerama igual de solvents. El seu pop de vocació perfecta es degusta millor en les distàncies curtes, però els britànics van saber omplir les inabastables extensions del Fòrum amb un passi serè i sense fissures. "Aquest és el meu festival preferit de tot el món", va confessar Gedge durant la recta final del set i davant una audiència que a aquestes alçades ja s'havia fet seva. I segurament deia la veritat. Un dels millors festivals del planeta acaba de començar. Bon(a) Primavera a tothom.