Elle León - "The Musical" (2022)

Les seves composicions portaven anys demanant a crits que algú les descobrís, i finalment ha passat. Elle León, aquella polifacètica cantautora irlandesa que ha fet de Barcelona la seva base d'operacions, ha deixat de ser un dels secrets més ben guardats del sotabosc melòman de la capital catalana per esdevenir una ferma realitat. El seu ep de debut, "Heart to Hearts" (2020), ja va ser un primer avís de tot allò que havia de venir i que ara tot just acaba d'arribar amb un primer àlbum, "The Musical" (2022), que pràcticament ha servit per estrenar El Jardí Amagat, un subsegell de Bankrobber que justament té per objectiu rastrejar i treure a la llum tot aquell talent que encara hi ha ocult al nostre subsòl.

Ens trobem davant d'una dotzena de pistes que deixen enrere el folk minimalista dels seus inicis per abraçar les formes més sofisticades i dinàmiques del folk rock i el pop d'autor més clàssics i atemporals. Un discurs que tant podria emmirallar-se en Joni Mitchell i Carole King com en Carly Simon i Kate Bush. Per buscar referents més propers, podríem dir que León transita per les mateixes coordenades que prèviament havien vist créixer Maïa Vidal o Núria Graham, però ho fa amb veu pròpia i al seu aire. Acompanyada per confidents com Guillem Torà, Albert Lax o Víctor Valiente –els dos primers s'han fet càrrec de les guitarres, el tercer ha produït el disc i també hi toca els teclats-, i ben equipada amb una colla de cançons memorables.

És pràcticament impossible no caure rendit davant dels arranjaments cinemàtics d'"End of an Era", un exercici de pop plusquamperfet on l'autora fa gala d'un registre vocal tan dolç com poderós i tan versàtil com ric en matisos. Tampoc es queda curt el dinàmic folk rock de "Pedestal", un dels plats més forts de tot el seu repertori i una d'aquelles cançons que es perfilen eternes com elles soles. Altres punts àlgids de l'àlbum són el soft rock oníric d'un "Best Moves" que saluda a tota la plana major del pop metafísic sense acabar-s'hi d'aturar, els aires teatrals de "Conclusions" o el tour de force elèctric d'un "The Bigger Picture" on ressonen Anna Calvi i Sharon Van Etten. "Everyone around me is a work of art", canta tota sola al piano a la final "Somewhere Down the Line". Si el món sencer és un escenari, el gran musical d'Elle León no ha fet més que començar.


Més informació:

El Jardí Amagat  /  Bandcamp
Bankrobber  /  Pàgina web

Regust de Blind Melon

THE DEEPEST STRING amb ALBERT MARQUÈS

Anònims, Granollers

26 de desembre de 2015

I quan ja portava estona dient-me a mi mateix que sonaven (molt) a Blind Melon, van ells i es despengen amb una versió de "Change". D'acord, emmirallar-se tant en una banda pot delimitar la pròpia veu i fins i tot abocar un projecte a la previsibilitat, però no és el cas de qui ens ocupa. Potser perquè, malgrat el revival dels 90 que vivim des de ja fa unes quantes temporades, no abunden les formacions que puguin citar a Shannon Hoon i companyia entre les seves influències més evidents. O potser perquè, per norma general, una banda que s'emmiralli en Blind Melon sempre tindrà aquell plus d'intencionalitat que no no solen tenir les formacions que s'emmirallen en Manu Chao o Els Amics de les Arts, per exemple. The Deepest String és un trio granollerí encapçalat pel vocalista i guitarrista Albert Lax. Ahir es va presentar a l'Anònims amb la incorporació d'un quart membre d'excepció, un músic amb arrels també granollerines però amb base d'operacions actualment a l'altre costat de l'Atlàntic. El pianista Albert Marquès, que va augmentar amb apunts jazzístics i progressius un repertori que apunta a la vessant més orgànica del rock alternatiu dels 90, la de Pearl Jam, Alice In Chains i, sí, Blind Melon. La intencionalitat la tenen i les cançons també, només els falta aquell punt de definició que tan sols la carretera acaba atorgant. Temps al temps.