Grace Petrie

Recordo una conversa entre Billy Bragg i Antonio Baños on el segon preguntava al primer pel futur de la cançó protesta i aquest li responia que el seu esperit sobrevivia en gèneres urbans com el grime. "Oblida't dels nois blancs amb guitarres", va sentenciar Bragg en una afirmació tan discutible com sobradament justificada. Sigui com sigui, si els nois blancs amb guitarres ja no adrecen els problemes d'aquest món, és possible que sí que ho facin algunes noies blanques que toquen el mateix instrument i que a més militen obertament en la causa LGTB. Com ara la britànica Grace Petrie, que ha batejat el seu darrer disc amb l'inequívoc títol de "Queer as Folk" (2018). Una mena d'esglaó perdut entre el propi Bragg i Alynda Lee Segarra, Petrie abraça la tradició anglosaxona en la seva concepció més transatlàntica i heterodoxa. I la fa servir per cantar veritats com temples i lliurar manifestos més necessaris que mai en temps de Trump, Le Pen, Bolsonaro, Farage, Abascal i companyia. La seva visceral lectura de "Tom Paine's Bones" recorda els dies en què gairebé es podia iniciar una revolució des del fons d'una taverna.

Un moment revolucionari

Bragg i Baños, aquesta tarda a l'Auditori del CCCB.

Un dels plats forts de la primera jornada de Primavera Pro 2017 ha estat sens dubte l'entrevista que Antonio Baños ha realitzat a Billy Bragg a l'Auditori del CCCB. Una hora de conversa durant la qual s'ha parlat de política i de música. I en aquest últim àmbit ha tingut un especial protagonisme l'skiffle, gènere al qual ha dedicat Bragg l'assaig "Roots, Radicals and Rockers: How Skiffle Changed the World" (2017). L'skiffle, un fenomen essencialment britànic malgrat les seves arrels nord-americanes, va viure a mitjans dels anys 50 el seu moment de màxima popularitat i va esdevenir la base de tot el que vindria a continuació. "El moment en què la guitarra va abandonar la secció rítmica on la confinaven les big bands de jazz per a passar a un primer terme", ha apuntat el londinenc tot referint-se a l'esclat de l'skiffle, "va ser un moment revolucionari per al meu país". I no és cap exageració: "L'skiffle és l'arrel de tota la música britànica dels 60 i els 70, dels Beatles a Led Zeppelin i de Mott The Hoople al punk", ha sentenciat, "de cop i volta vam saber tres coses: que no calia ser músic per a fer música, que no calia ser nord-americà per a fer música nord-americana, i que no calia ser negre per a tocar blues". Lliçó magistral d'història melòmana, de la qual em quedo personalment amb aquest concepte: el moment revolucionari que, en paraules de Bragg, va suposar l'skiffle per al Regne Unit. El fet que l'entrada en escena d'un nou gènere musical pogués alterar la història no ja d'un país sinó del món sencer: sense l'skiffle no haurien existit els Beatles, i sense els Beatles el món seria molt diferent de com el coneixem.