"Do you still love rock and roll?"

WILCO

Festival de la Porta Ferrada

Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

14 d'agost de 2023

Passen els anys –les dècades- i segueix tenint quelcom de catàrtic escoltar a Wilco interpretant en directe "Misunderstood", la peça que obria el llunyà –i canònic- "Being There" (1996). Sobretot aquell moment en què Jeff Tweedy canta amb insistència "Do you still love rock and roll?". Un vers que al seu dia podia sonar a declaració de principis, i que més d'un quart de segle després es manifesta gairebé com una prova de vida. La d'una banda que en tot aquest temps ha deixat enrere etiquetes com la de country alternatiu per passar a abanderar el rock més genuïnament nord-americà en ple segle XXI. Però també la del seu públic, el mateix que segueix responent de forma fervorosa cada cop que el cantant formula des de l'escenari la pregunta de torn.

Els de Chicago van actuar la nit passada al Festival de la Porta Ferrada en el marc d'una gira europea prèvia a la publicació del que serà el seu tretzè àlbum d'estudi. Un "Cousin" que tenen previst publicar a finals del mes vinent i del qual ja avançaven setmanes enrere una peça, "Evicted", que conjuga ganxo melòdic amb aquelles atmosferes tardorenques marca de la casa. Una llàstima que ahir es quedés fora d'un repertori altrament ben triat, i tan equilibrat com ho permet el present creatiu d'un conjunt que porta una bona temporada sense lliurar cap clàssic però tampoc ha fet mai un mal disc –per ser justos, no se li pot demanar a un grup que facturi cada dos o tres anys un "Summerteeth" (1996) o un "A Ghost Is Born" (2004), ja no diguem un "Yankee Hotel Foxtrot" (2002)-.

Van fer els honors amb la subtil cadència de "Handshake Drugs" abans d'encadenar tres dels grans reclams de "Cruel Country" (2022) –el seu treball més recent i la seva obra més rodona des de "The Whole Love" (2011), com a mínim-. La fragilitat d'un "Story to Tell" que va evocar per moments les formes més crepusculars del John Lennon solista, el folk boirós d'"I Am My Mother", i el polsegós country rock d'una peça titular on Tweedy carrega sense miraments contra l'Amèrica de Trump –o la de Biden, on sobre el terreny no han pas canviat tantes coses-. I van acabar-se de posar el respectable a la butxaca amb un "I Am Trying to Break Your Heart" culminat amb una orgia sonora on Nels Cline es va tornar a revelar com el contrapunt explorador a l'aguda sensibilitat pop de Tweedy –un equilibri que en gran mesura ve a definir l'essència de Wilco-.

Els plàcids passatges folk pop de "Hints" –nova cita a "Cruel Country", i una de les perles més absolutes del repertori recent dels nord-americans- i "If I Ever Was a Child" van deixar pas als repunts primaverals de la mccartneyana "Hummingbird" i al crescendo elèctric de la citada "Misunderstood". Va ser aquesta última el punt d'inflexió d'un passi que a partir d'aquell moment va augmentar revolucions, ja fos des de les àrides atmosferes de "Bird Without a Tail / Base of My Skull", amb la bufetada power pop de la pretèrita "Box Full of Letters" –única cita de la nit al debut del grup, "A.M." (1995)-, amb les dinàmiques ballables de "Heavy Metal Drummer", o amb un "Jesus, Etc." de deliciós regust soul –cortesia de l'orgue de Mikael Jorgensen-.

Dèiem al principi que "Misunderstood" manté inalterable el seu potencial catàrtic per molts anys que passin. I tres quarts del mateix es podria dir d'un "Impossible Germany" –única cita a "Sky Blue Sky" (2007)- que segueix desfermant un dels moments climàtics de qualsevol concert de Wilco. Aquell on Nels Cline es referma com un dels guitarristes elèctrics més importants de les passades quatre dècades amb un solo absolutament gloriós, dels que no admeten cap mena de dubte ni de comparació. Ignoro com van sonar l'any passat a Barcelona sense ell –baixa d'última hora per covid-, però em sembla just suggerir que la seva absència bé podria haver motivat el retorn de, com a mínim, una part de l'import de les entrades.

En tanda de bisos van alternar el folk gran reserva de "California Stars" –un dels textos de Woody Guthrie que Tweedy i companyia havien musicat al seu dia de la mà amb Billy Bragg- amb el pop terminal de "Red-Eyed and Blue" i el rock greixós d'"I Got You (At the End of the Century)", abans d'enfilar les àcides coordenades krautrock d'"Spiders (Kidsmoke)". Deu hipnòtics minuts de viatge psicodèlic cap a l'infinit, com a final apoteòsic de dues hores de repertori que van tornar a assenyalar Wilco com una de les bandes capitals del rock contemporani. Potser no tornin a lliurar mai més cap "Yankee Hotel Foxtrot", però el seu llegat és ben viu i el seu directe segueix essent incontestable.

R.I.P. Gary Smith

Gary Smith.

Són dies tristos per al rock alternatiu que va definir bona part del so dels 90. A la mort de Van Conner, baixista d'Screaming Trees, hi hem de sumar el traspàs aquest mateix mes de gener del productor Gary Smith, figura clau als inicis de bandes com Throwing Muses o Pixies. Als primers els va obrir les portes de l'escena de Boston que els va fer de rampa de llançament, i els va produir dos àlbums –"House Tornado" (1988) i "Hunkpapa" (1989)-. Als segons els va produir aquell debut incontestable que va ser i segueix essent "Come On Pilgrim" (1987). També va treballar amb gent com 10.000 Maniacs, Juliana Hatfield, The Feelies o The Chills, i va arribar a ser copropietari dels Fort Apache Studios amb Billy Bragg.

Brighton 64 - "Más de lo mismo" (2022)

Els aniversaris rodons solen servir per passar revista a tot el quilometratge acumulat, però també són bones ocasions per fer un pas endavant de forma decidida. Brighton 64 fan totes dues coses a "Más de lo mismo" (2022, BCore), l'àlbum amb què celebren el seu 40è aniversari. Vuit revisions de clàssics de totes les èpoques del grup, una versió d'una peça que els va marcar durant els seus inicis –"Metadona" de Los Pistones- i, atenció, dues composicions noves de trinca que auguren a la històrica banda barcelonina un pròsper futur a curt termini.

Comencem parlant de les novetats, dos autèntics dards de precisió que conjuguen l'aguda sensibilitat pop marca de la casa amb les formes més urgents i directes del rock'n'roll. La primera és "Al final del huracán", una injecció d'energia positiva més necessària que mai en aquests temps d'incertesa, i una invitació a recuperar tot el temps perdut en un hipotètic món post-pandèmic. La segona és "La guitarra es mi fusil", un crit d'alerta contra l'ascens de l'extrema dreta amb ritme implacable i cites a referents tan compromesos socialment com Woody Guthrie, Kortatu, Billy Bragg, els Housemartins o The Clash.

I els clàssics? Doncs òbviament no hi són tots els que podria haver-hi, però tots els que hi són gaudeixen d'una segona joventut sense renunciar a les seves essències. Començant per aquell "En mi ciudad" que al seu dia es va quedar en un calaix –els germans Gil el van recuperar anys més tard amb Matamala-, culminant amb l'eterna "La Casa de la Bomba", que rebaixa revolucions i s'aproxima a les refrescants aigües del soul i el boogaloo –i incorpora al final la sempre oportuna "Haz el amor", adaptació del "Walking the Dog" de Rufus Thomas-, i passant per la versió en català de "Barcelona Blues" o la maduresa en el millor sentit de "Conflicto con tu ayer". Més del mateix, i tant que sí, però que bé que sona i que bé que segueix entrant.

La deshumanització, primer pas cap a la barbàrie

Woody Guthrie.

Per més que m'hi esforci, no puc arribar a entendre què pot passar pel cap d'una persona, posem per cas un militar espanyol de servei a la frontera amb el Marroc, que llença al mar una altra persona, posem per cas un migrant que prova de traspassar aquesta línia divisòria, artificial com totes, com si es tractés d'un drap brut o d'una andròmina que ja no serveix. Ho sento, però no ho entenc.

Puc mig entendre que un polític doni l'ordre des de la distància, la seguretat i la impermeabilitat d'un despatx. Però no puc entendre que algú que tingui consciència de la seva pròpia humanitat sigui capaç d'executar-la pel simple fet que forma part de la seva feina –la banalitat del mal segons Hannah Arendt vindria a ser això-. I tampoc puc entendre que una imatge com aquesta no hagi motivat una onada d'indignació de les que fan caure governs –potser si això hagués passat amb un govern de dretes, aleshores sí, oi?-.

Vaig llegir fa un parell de dies un manifest que es referia a la deshumanització de l'altre com a primer pas cap a la barbàrie. Deshumanitzar. Parlar de 6.000 migrants, o de 8.000, o dels que sigui, obviant que darrere cada xifra hi ha una vida, una història, uns somnis, una persona. Reduir-ho tot a la fredor de les xifres, primer pas cap a la barbàrie de qui és capaç de llençar aquesta vida, aquesta història, aquests somnis, aquesta persona, a les escombraries... o al mar.

L'any 1948, un avió es va estavellar a prop de la localitat californiana de Los Gatos. A l'accident hi van morir 32 persones, la totalitat dels ocupants de l'aeronau. Descomptant la tripulació, la majoria eren migrants mexicans que tornaven a casa després de treballar com a temporers als Estats Units, la resta eren més migrants en situació irregular a qui el departament d'Immigració nord-americà estava deportant. Una trentena de migrants morts, van destacar els titulars de l'època. Una vegada més, les xifres, la deshumanització.

Com a resposta, Woody Guthrie va compondre aquell mateix any una cançó titulada "Deportee (Plane Wreck at Los Gatos)", on es referia a aquell accident i on va donar noms com Rosalita, Jesús o María a les persones que hi havia darrere d'aquelles xifres. Donant-los noms, Guthrie va tornar a humanitzar aquells migrants, i la seva cançó va esdevenir un clàssic de la música folk. Una vacuna contra l'odi que ha arribat fins als nostres dies a través de veus com les d'Odetta, Joan Baez, Bob Dylan, Bruce Springsteen, Billy Bragg o The Highwaymen.

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

L'última edició de Q

L'última edició de Q Magazine. Un recull d'articles històrics de la revista que posa punt i final a (gairebé) tres dècades i mitja de periodisme musical en paper. L'adéu d'una capçalera que durant tot aquest temps havia sabut trobar un cert equilibri entre el rigor més absolut i una vocació essencialment mainstream. Un equilibri difícil de mantenir quan la gratuïtat i el soroll excessiu de la xarxa han cobert aquest mercat mainstream. Més encara quan capçaleres com Mojo –per citar una publicació de la mateixa editorial- ofereixen pel mateix preu el mateix rigor i una major profunditat.

Torno a Q, ho reconec, després d'una llarga temporada desconnectat de la seva pista, motivat per aquest comiat prèviament anunciat però no per això menys dolorós. Perquè una línia editorial pot agradar més o menys, però el tancament d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia. De Q recordo articles interessants i d'altres que eren més aviat banals, com per exemple una entrevista a Billy Bragg on es parlava més d'hàbits gastronòmics que no pas de música. Però vist amb perspectiva, aquell article tenia la seva raó de ser. I si tan sols un grapat de fans d'Ed Sheeran van arribar a entendre gràcies a aquella entrevista que hi ha vida més enllà de les portades i els grans titulars, el seu autor ja es podia donar per satisfet.

En un món com el que havíem conegut fins fa tan sols quatre dies, la funció de revistes com Q era justament aquesta. Explicar qui eren i què significaven artistes com David Bowie, Nirvana, els White Stripes, Amy Winehouse o el mateix Bragg a un públic sens dubte curiós però no necessàriament especialitzat. I de passada recordar-nos a nosaltres, els que de vegades tendim a confondre el gust amb la raó, que ens agradi o no vivim en un món on els Ed Sheerans conviuen amb els Billy Braggs, i que fins a un cert punt està bé que sigui així. Vistes des de determinades latituds, és clar, les portades de Q també ens venien a dir que hi ha maneres i maneres d'entendre el concepte mainstream. I que aquestes solen anar estretament lligades al tracte que cada país dispensa al seu sector cultural.

Billy Bragg & Wilco: "All You Fascists"

Bragg, segon per l'esquerra, amb Wilco - Foto Ken Schles.

Mai és mal moment per recordar la unió de Billy Bragg amb Wilco. El cantautor punk de Barking i la banda de Chicago posant música a tot un seguit de textos fins aleshores inèdits de Woody Guthrie. Com a resultat, dos plàstics que van veure la llum amb el títol genèric de "Mermaid Avenue", un primer volum el 1998 i la seva continuació al cap de dos anys -el 2012 es van reeditar de forma conjunta amb abundant material extra-. Era al segon disc on figurava una peça que em sembla especialment indicada per a una jornada de ressaca post-electoral amb resultats com a mínim inquietants. "All You Fascists", un rock'n'roll directe com un cop de puny a la cara on Bragg amplificava aquests inequívocs versos de Guthrie amb el suport d'uns Wilco en pleníssima forma: "All you fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You're bound to lose, you fascists / Are bound to lose". Mai és mal moment per recordar la unió del britànic i els nord-americans, deia. Avui, més que mai, que soni ben fort.

Grace Petrie

Recordo una conversa entre Billy Bragg i Antonio Baños on el segon preguntava al primer pel futur de la cançó protesta i aquest li responia que el seu esperit sobrevivia en gèneres urbans com el grime. "Oblida't dels nois blancs amb guitarres", va sentenciar Bragg en una afirmació tan discutible com sobradament justificada. Sigui com sigui, si els nois blancs amb guitarres ja no adrecen els problemes d'aquest món, és possible que sí que ho facin algunes noies blanques que toquen el mateix instrument i que a més militen obertament en la causa LGTB. Com ara la britànica Grace Petrie, que ha batejat el seu darrer disc amb l'inequívoc títol de "Queer as Folk" (2018). Una mena d'esglaó perdut entre el propi Bragg i Alynda Lee Segarra, Petrie abraça la tradició anglosaxona en la seva concepció més transatlàntica i heterodoxa. I la fa servir per cantar veritats com temples i lliurar manifestos més necessaris que mai en temps de Trump, Le Pen, Bolsonaro, Farage, Abascal i companyia. La seva visceral lectura de "Tom Paine's Bones" recorda els dies en què gairebé es podia iniciar una revolució des del fons d'una taverna.

Billy Bragg - "Bridges Not Walls" (2017)

El mateix títol ja ho deixa ben clar. Els esdeveniments que han tingut lloc durant els darrers mesos i fins i tot anys en l'esfera política internacional no han deixat indiferent Billy Bragg. I el londinenc, sempre compromès i fidel a un esperit essencialment combatiu, no ha dubtat a passar-los revista en un miniàlbum -el mateix format amb què ja es va estrenar el 1983 amb "Life's a Riot with Spy vs Spy"- marcat per afers com el Brexit o la presidència de Trump. Sis peces de naturalesa immediata que combinen les aproximacions al so Americana de les darreres obres de Bragg ("King Tide and the Sunny Day Flood") amb les essències més primitives de la seva obra. Les d'una guitarra elèctrica en flames i una veu sense pèls a la llengua ("The Sleep of Reason"). Títols com "Why We Build This Wall" o "Full English Brexit" no deixen lloc a cap mena de dubte: feia temps que aquest home no mossegava tan fort.

Un moment revolucionari

Bragg i Baños, aquesta tarda a l'Auditori del CCCB.

Un dels plats forts de la primera jornada de Primavera Pro 2017 ha estat sens dubte l'entrevista que Antonio Baños ha realitzat a Billy Bragg a l'Auditori del CCCB. Una hora de conversa durant la qual s'ha parlat de política i de música. I en aquest últim àmbit ha tingut un especial protagonisme l'skiffle, gènere al qual ha dedicat Bragg l'assaig "Roots, Radicals and Rockers: How Skiffle Changed the World" (2017). L'skiffle, un fenomen essencialment britànic malgrat les seves arrels nord-americanes, va viure a mitjans dels anys 50 el seu moment de màxima popularitat i va esdevenir la base de tot el que vindria a continuació. "El moment en què la guitarra va abandonar la secció rítmica on la confinaven les big bands de jazz per a passar a un primer terme", ha apuntat el londinenc tot referint-se a l'esclat de l'skiffle, "va ser un moment revolucionari per al meu país". I no és cap exageració: "L'skiffle és l'arrel de tota la música britànica dels 60 i els 70, dels Beatles a Led Zeppelin i de Mott The Hoople al punk", ha sentenciat, "de cop i volta vam saber tres coses: que no calia ser músic per a fer música, que no calia ser nord-americà per a fer música nord-americana, i que no calia ser negre per a tocar blues". Lliçó magistral d'història melòmana, de la qual em quedo personalment amb aquest concepte: el moment revolucionari que, en paraules de Bragg, va suposar l'skiffle per al Regne Unit. El fet que l'entrada en escena d'un nou gènere musical pogués alterar la història no ja d'un país sinó del món sencer: sense l'skiffle no haurien existit els Beatles, i sense els Beatles el món seria molt diferent de com el coneixem.

Billy Bragg reinterpreta Dylan

A escenaris socials complicats, respostes artístiques ben directes. Com ja va passar amb Reagan i Thatcher, és molt probable que la presidència de Donald Trump inspiri alguns dels grans discos dels propers anys. De moment, Billy Bragg ha respost a l'arribada del magnat a la Casa Blanca amb una relectura de "The Times They Are a-Changin'", el clàssic de Bob Dylan reinterpretat i amb la lletra adaptada als nous temps. Bragg l'ha penjat al seu compte de Youtube.

Billy Bragg & Joe Henry - "Shine a Light" (2016)

Tot un viatge, el que van dur a terme el passat mes de març dues figures de la cançó britànica i nord-americana com són, respectivament, Billy Bragg i Joe Henry. Ni més ni menys que el recorregut sencer del Texas Eagle, el tren que uneix les ciutats de Chicago i Los Angeles. Diversos dies de trajecte ferroviari amb les seves corresponents aturades en diferents punts de la geografia nord-americana. Pauses, aquestes últimes, que Bragg i Henry van aprofitar per a enregistrar de forma totalment improvisada -ja fos en sales d'espera o a les pròpies andanes- tot un seguit de peces tradicionals amb el tren com a marc de fons -de "Rock Island Line" a "The Midnight Special" i de "Lonesome Whistle" a "Hobo's Lullaby"-. El resultat final, signat a mitges, acaba de veure la llum sota el títol de "Shine a Light - Field Recordings from the Great American Railroad" (2016). Un volum que no es troba entre les obres més destacades dels seus autors ni explicarà gran cosa als estudiosos del folk nord-americà, però documenta un projecte singular i torna a treure la pols d'un repertori que tant Bragg com Henry coneixen prou bé i aborden amb tanta empenta com respecte.

Un vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013

Parc del Fòrum, Barcelona

5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.

To Have and To Have Not

Up in the morning and out to school

Mother says there'll be no work next year

Qualifications once the Golden Rule

Are now just pieces of paper

Just because you're better than me

Doesn't mean I'm lazy

Just because you're going forwards

Doesn't mean I'm going backwards

If you look the part you'll get the job

In last year's trousers and your old school shoes

The truth is son, it's a buyer's market

They can afford to pick and choose

Just because you're better than me

Doesn't mean I'm lazy

Just because I dress like this

Doesn't mean I'm a communist

The factories are closing and the army's full

I don't know what I'm going to do

But I've come to see in the Land of the Free

There's only a future for the Chosen Few

Just because you're better than me

Doesn't mean I'm lazy

Just because you're going forwards

Doesn't mean I'm going backwards

At twenty one you're on to of the scrapheap

At sixteen you were top of the class

All they taught you at school

Was how to be a good worker

The system has failed you, don't fail yourself

Just because you're better than me

Doesn't mean I'm lazy

Just because you're going forwards

Doesn't mean I'm going backwards

(Billy Bragg)

Un món absurdament competitiu

"Els joves viuen en un món absurdament competitiu, sense esperances ni diners, en la pitjor crisi econòmica en un segle i mig. El lliure mercat s'ha convertit en una religió fonamentalista". Quanta raó té Billy Bragg, que feia aquestes declaracions a El Periódico de Catalunya -el rotatiu les publicava ahir en el marc d'una entrevista firmada per Juan Manuel Freire-. Doncs sí, a aquestes alçades em sembla absurd sentir com els de sempre insisteixen en la competitivitat com a recepta contra una crisi provocada, precisament, per aquest afany de competitivitat i beneficis econòmics que ha generat el lliure mercat, el neoliberalisme o com vulguin anomenar aquest capitalisme salvatge i descontrolat que, en efecte, sembla haver esdevingut una religió fonamentalista. Billy Bragg acaba de publicar "Tooth & Nail", un nou disc d'estudi on s'acosta al so Americana sota la producció de Joe Henry.