La natura com a últim refugi davant d'un món a la deriva i (sobretot) d'una societat que es va perdre ella mateixa tan bon punt va desconnectar del mateix medi natural. És un punt de partida cada cop més recurrent en la creació artística, en aquests temps d'emergència que ens ha tocat viure. Per això cal començar a separar el gra de la palla i apreciar matisos com els que pot aportar Arnau Obiols, un músic que ha fet de les seves arrels pirinenques la base d'un discurs que marida tradició i avantguarda sense necessitat de coartades.
El cantant i multiinstrumentista de la Seu d'Urgell acaba de lliurar el seu quart treball discogràfic. Un "Mont Cau" (2022, Segell Microscopi) que ell mateix defineix, a la carta de presentació, com "un àlbum dedicat a la natura, la Mare de totes les coses i per tant una celebració del fet de viure atents i de manera respectuosa amb l'entorn natural". Un repertori que, a diferència del seu predecessor –"Tost" (2019)-, no recupera cants de transmissió oral sinó que es basa en composicions originals. Peces que conjuguen misteri ancestral amb un discurs que parla ara i aquí.
Si es pogués parlar d'una variant pirinenca del blues, de ben segur es trobaria en coordenades com les que tracen el batec electrònic d'"El nus", la rítmica juganera de "Sona el tambor" –tot un manual de com reinventar la cançó popular de tota la vida a partir dels seus propis fonaments- o el folk gairebé crepuscular de "M'adreço a tu". Tres dels plats forts d'un àlbum que reforça el seu missatge amb gravacions de camp, incloses les reflexions en veu alta de l'ambientòleg del Baix Montseny Martí Boada –una de les fonts més fiables del país, si parlem del medi natural- i del poeta Perejaume. Produeix el sempre oportú Santi Careta.
Disponible a Bandcamp.
