Tempesta sobre el Montseny

Les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Els humans tendim a afirmar que ens estem carregant el planeta –però sense arribar a actuar mai en conseqüència-. Per ser més rigorosos, som l'única espècie de tota l'esfera terrestre l'activitat de la qual està destruint el seu propi hàbitat. I malgrat ser-ne conscients no fem res per revertir el procés –al contrari, som tan estúpids que persistim en la nostra cursa cap al desastre-. Insisteixo, els humans estem destruint el nostre hàbitat, que no és ben bé el mateix que carregar-se el planeta.

Destruir el nostre hàbitat vol dir fer inviables les condicions que permeten la nostra pròpia existència –i la de moltes espècies més que no tenen cap culpa de la nostra supèrbia-. En canvi, carregar-se el planeta seria quelcom bastant més gros que, per sort, no es troba al nostre abast. El planeta ja existia milions d'anys abans de ser-hi nosaltres, i seguirà existint quan nosaltres ens haguem extingit per mèrits propis –i qui sap si es regenerarà i donarà lloc a noves formes de vida més nobles i menys agressives que la nostra-.

"El món va començar sense l'home, i s'acabarà sense ell", va dir una vegada Claude Lévi-Strauss, per si algú tenia cap dubte que els humans no som ni hem estat mai el centre de res. A la fotografia, la natura manifestant-se amb tota la seva força. Una imponent tempesta descarregant sobre el Montseny, vista des del peu del Turó de les Mentides, al nord de Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès, abans d'ahir a mitja tarda. Una d'aquelles imatges que et fan sentir petit –insignificant, de fet-, alhora que posen en evidència aquell gran error de càlcul que s'anomena antropocentrisme.

Like a Hurricane

La Garriga, setembre de 2022.

Com un huracà. Un imponent núvol de tempesta dominant el cel sobre l'extrem occidental del massís del Montseny –a l'esquerra, el turó de Tagamanent-. La imatge, captada la tarda del passat dilluns 12 des de l'interior d'un cotxe de camí a la Garriga, evoca la immensitat de la natura i la força dels elements. Com un huracà, deia, perquè em va fer venir al cap el "Like a Hurricane" de Neil Young amb tota la seva electricitat torrencial. La natura i la música, la música i la natura.

Fagedes, pantans i carreteres

Una carretera estreta perdent-se en la immensitat d'una fageda. Drive-By Truckers sonant de fons. I gairebé ho tindries. I un cop dins la fageda, el misteri de The Cure i el seu "The Forest" ressonant dins del teu cap. I de sobte arribes al pantà, i et ve a la memòria la veu de PJ Harvey cantant "Down by the Water". La música i la natura. La natura i la música. Santa Fe del Montseny, juny de 2022.

El primer TagaFest, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera edició de TagaFest, un nou festival celebrat a tocar del turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny. Més de dotze hores de música en directe amb Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, Místics, Ricky Gil amb Biscuit, Albert Freixas, Els Imbècils, Lola and The Rhinos, Marçal Ramon i Tracy Sirés, entre d'altres. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Benvingut, TagaFest

Místics tocant rock'n'roll a les portes del Montseny.

TAGAFEST 2021
Tagamanent

24 de juliol de 2021

Dotze hores de música en directe en un entorn paisatgístic privilegiat –l'inici de la pujada al turó de Tagamanent, a les portes del Parc Natural del Montseny- i amb un cartell integrat exclusivament per propostes de proximitat. El festival TagaFest va celebrar ahir la seva primera edició amb aforament limitat a 400 persones per adaptar-se a la normativa sanitària vigent, però amb la vocació d'esdevenir una cita estable i de llarg recorregut al mapa cultural vallesà. Un esdeveniment impulsat per una colla d'entusiastes sense cap més ànim que dinamitzar el seu entorn a través de la cultura, i oferir al melòman de base una alternativa assequible a tots aquells macroesdeveniments on la mida sol pesar més que el contingut.

Van desfilar per aquest primer TagaFest propostes tan diverses com la rumba mestissa de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, el rock d'arrel nord-americana amb injecció elèctrica de Ricky Gil amb Biscuit, la sensibilitat a flor de pell d'Albert Freixas i les seves cançons que han vingut a remoure consciències, el repertori de versions –ben triades i no sempre evidents- de Murris, el rock stonià d'uns històrics de l'escena vallesana com són Místics, o el contrapunt tradicional de l'acordionista Marçal Ramon amb l'acompanyament de dos vocalistes en constant combat de glosa –molt millor que determinades 'batalles de galls', paraula-. "Aquest festival era necessari", va proclamar des d'un dels dos escenaris el vocalista de Místics, Joan Costa. Benvingut sigui, i tant que sí.

Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, rumba global.

Místics, un tros d'història del rock vallesà.

Ricky Gil amb Biscuit, emocionants rutes infinites.

Albert Freixas, removent consciències.

Marçal Ramon, el contrapunt tradicional.

Murris, actitud rockera i elegància soul.

Música que hipnotitza aus

Arnau Obiols, diumenge passat, actuant sota l'alzina de l'era de Can Plans.

Hi ha una cosa que encara no he explicat del concert d'Arnau Obiols en aquella masia aïllada del Montseny, en el marc del 10è Festival de Jazz de la Garriga. No ho vaig voler posar a la crònica per allò de no atorgar al cronista més protagonisme del compte, però ara mateix me'n penedeixo perquè l'anècdota il·lustra fins a quin punt l'experiència va ser catàrtica, i bé podria haver estat un dels moments més irrepetibles mai viscuts per un servidor durant el decurs d'una actuació musical.

En un moment donat del concert em vaig girar d'esquena a l'improvisat escenari per admirar les magnífiques vistes del Vallès des del Montseny, mentre escoltava els ressons tel·lúrics de la música d'Obiols. Just en aquell moment, la casualitat va voler que una àguila flotés majestuosa sobre les carenes. El de la Seu d'Urgell estava tocant "Saba", una de les peces de "Tost" I l'au semblava literalment hipnotitzada pel seu violí. Música i paisatge en perfecta comunió. Només per això, aquest concert el tindré present (i en seguiré parlant) durant dies i fins i tot potser setmanes.

Després d'una experiència com aquesta, entendran vostès que ara mateix no em sedueixi en absolut la idea de tornar a aquells macrofestivals on anaves d'un escenari a l'altre, amb prou feina havent tingut temps d'assimilar les actuacions que acabaves de presenciar, i havent de sortejar constantment marees de 'guiris' de color gamba a qui la música semblava importar poc menys que la cervesa calenta que bevien en gots de plàstic.

L'experiència metafísica amb Arnau Obiols, a El 9 Nou

Ahir vam viure una experiència gairebé metafísica de la mà d'Arnau Obiols, que va presentar el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró, al cor del Montseny. Tot el pes de la tradició pirinenca dialogant amb el present, i la immensitat del medi natural com a marc de fons. Prèviament, el públic havia caminat durant dues hores per la muntanya per assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga i amenitzat amb el teatre de carrer de la companyia local Artristras. Ho expliquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Ressons pirinencs al Montseny

ARNAU OBIOLS
10è Festival de Jazz de la Garriga

Era de Can Plans, Figaró

30 de maig de 2021

El blues del Pirineu, ressonant sota una alzina al cor del Montseny. Arnau Obiols va presentar ahir al migdia el seu projecte "Tost" a l'era de Can Plans, una masia aïllada a mig camí dels termes municipals de la Garriga i el Figaró. Les persones del públic havien caminat ben bé dues hores a través de la muntanya per poder assistir al concert, emmarcat en el 10è Festival de Jazz de La Garriga. De fet, tot havia començat amb una excursió amb ambientació musical –un recorregut per la història del jazz- convocada prèviament pel propi festival.

A l'arribada a Can Plans, els assistents van ser rebuts amb un espectacle teatral interactiu de la companyia Artristras. A continuació, Obiols es va servir d'una bateria, aparells electrònics i eines de camp que va transformar en instruments de percussió, per a recuperar vells cants de treball, pregàries i narracions musicades del Pirineu lleidatà i fer-los dialogar amb el present. Un discurs que ha consolidat el de la Seu d'Urgell com un dels grans difusors de la música d'arrel pirinenca a hores d'ara. I un entorn, la immensitat del Montseny, que semblava fet a mida dels seus ressons tel·lúrics.

Al Montseny amb Iron & Wine

Les carreteres que s'enfilen cap a les profunditats del Montseny, amb Iron & Wine sonant de fons. Una combinació guanyadora.