"Hallelujah", sis anys i mig després

RUFUS WAINWRIGHT
Auditori de Girona
22 d'abril de 2023

Vaig tenir el gust d'assistir al concert que Rufus Wainwright va oferir la nit passada a l'Auditori de Girona. El mateix escenari on l'havia vist en directe per últim cop, el mes d'octubre de 2016, ara fa sis anys i mig. Aquella nit es va negar a tocar "Hallelujah", la seva celebrada versió del clàssic de Leonard Cohen, anunciant que no la tornaria a fer en directe fins que Donald Trump perdés les eleccions als Estats Units. Doncs bé, en qüestió de poques setmanes Trump va guanyar les eleccions i la resta va ser història.

Ahir a la nit, Wainwright sí que va tocar "Hallelujah". Ho va fer en tanda de bisos i sense ni tan sols presentar-la. Tampoc va fer cap menció al piròman de torn ni a l'estat de les coses en un món que, amb Trump o sense Trump, segueix anant a la deriva a marxes forçades. Va ser el moment més climàtic de tot el concert, i durant els primers acords de la cançó no vaig poder evitar pensar en tot el que ha passat al món durant aquests darrers sis anys i mig.

De vegades la música serveix per revisar etapes o donar-les per tancades, fins i tot per retrobar-se un mateix i posar-se davant del mirall. Durant aquests sis anys i mig he arribat a veure coses que mai m'hauria pensat que arribaria a veure –començant per la presidència d'un individu com Trump-, tant en el terreny social com en el personal. Ahir a la nit, mentre Rufus Wainwright tocava "Hallelujah" a l'Auditori de Girona, em vaig repenjar sobre la barana de l'amfiteatre i, sense saber ben bé per què, em vaig posar a plorar. I em vaig sentir de fàbula, val a dir.

UN CLÀSSIC CONTEMPORANI
Més enllà de "Hallelujah", el concert d'ahir va fer un repàs generós als 25 anys de carrera discogràfica de Wainwright, mirant enrere –no hi van faltar "Cigarettes and Chocolate Milk", "Going to a Town" ni "Dinner at Eight"- però també parlant en clau de present –aquell piano tempestuós d'"Early Morning Madness"- i de futur –un parell de peces inèdites, "West Side Waltz" i "Old Song" que per ara no té previst publicar al seu imminent nou àlbum d'estudi, un "Folkocracy" que veurà la llum el proper mes de juny-. Tot sol a l'escenari, alternant el piano amb la guitarra i amanint el cançoner amb històries i anècdotes explicades amb aquella bonhomia tan seva. Un clàssic contemporani.

Wainwright contra Trump

Rufus Wainwright en una actuació recent - Foto Getty Images.

RUFUS WAINWRIGHT

Auditori de Girona

14 d'octubre de 2016

Diu Rufus Wainwright que ara mateix no li ve de gust interpretar en directe la seva celebrada versió de "Hallelujah" (Leonard Cohen), i que no la pensa tornar a tocar "fins que Donald Trump hagi perdut les eleccions als Estats Units". Així ho va sentenciar la nit passada tot just finalitzada la premonitòria "Going to a Town". Versos de desencant amb el seu propi país ("I'm going to a town that has already been burnt down / I'm going to a place that has already been disgraced / I'm gonna see some folks who have already been let down / I'm so tired of America") que Wainwright porta gairebé deu anys cantant nit rere nit i que justament ara semblen haver adquirit més sentit que mai.

No va sonar "Hallelujah", la nit passada a l'Auditori de Girona, però sí que ho van fer "The Art Teacher", "Jericho", "California", "Gay Messiah", "Cigarettes and Chocolate Milk" o "Poses", retalls destacats d'una trajectòria artística que Wainwright va repassar de cap a peus, inclosos alguns dels sonets de Shakespeare que ha musicat a la seva obra més recent, "Take All My Loves" (2016), i fins i tot diversos fragments de les seves òperes. I tot plegat amb l'únic suport de la seva veu tot terreny, així com d'un piano i una guitarra als quals es va anar alternant en funció de les necessitats de cada tema. Aquesta nit repetirà a Sant Cugat del Vallès. No tocarà "Hallelujah", però la vetllada promet ser igual de memorable que la d'ahir.

L'APUNT
La primera vegada que vaig escoltar "Going to a Town" en directe va ser l'agost de 2007 en un multitudinari concert que Wainwright va oferir al Central Park de Nova York. Tenia curiositat per observar com es prendria el respectable el vers més repetit de la cançó, "I'm so tired of America" ("Estic tan cansat d'Amèrica"), i la seva reacció em va semblar tan sorprenent com exemplar: tan bon punt el seu autor el va cantar es van generalitzar els aplaudiments. Certament, algunes societats estan més obertes que d'altres a una pràctica tan sana i necessària com és l'autocrítica. Wainwright canta que està cansat dels Estats Units al cor mateix de Manhattan i les multituds autòctones l'aplaudeixen sense miraments. Però s'imaginen vostès què passaria si algú s'atrevís a cantar en aquesta península nostra "Estoy tan cansado de España" o "Estic tan cansat de Catalunya"?