Històries que haurien de ser impreses

Un pub de Killarney dona la benvinguda a Dylan.

Diumenge al vespre vaig presenciar el concert de Bob Dylan a Killarney assegut al costat del Joe, un senyor de 70 anys que venia del mateix comtat de Kerry, i que havia assistit al mateix nombre de concerts de Dylan que jo (la diferència és que ell l'havia vist per primer cop el 1978, quan jo ni havia nascut).

Quan li vaig dir que havia viatjat des de Barcelona per assistir a aquell concert, em va presentar els seus amics, que seien al nostre voltant, com si jo fos alguna mena de celebritat. Quan li vaig explicar que he arribat a veure Dylan en llocs que a priori no hauria sabut situar en un mapa, directament em va presentar la seva família. L'hospitalitat irlandesa, i les coses que pot arribar a fer la música.

Dilluns al migdia, a bord d'un tren que em va portar de Killarney fins a Cork, vaig coincidir amb una dona irlandesa, també d'uns 70 anys, el nom de la qual soc incapaç de transcriure correctament. També havia anat al concert, i tornava cap a casa. Ens vàrem passar el trajecte sencer parlant de música, i em va il·luminar amb tot el que havia arribat a viure en primera persona (la gent de la tercera edat ha viscut coses sobre les quals la resta només hem llegit).

Al baixar del tren vaig conèixer el Tommy, un nord-americà que no havia estat al concert però també venia de Killarney i portava una biografia de Leonard Cohen sota el braç. No em vaig poder estar de saludar-lo, i va resultar que és amic d'un músic al qual jo admiro i que tocarà aviat a prop del lloc on visc. Em va dir que persones com jo ens mereixem veure a Bob Dylan de prop (com havia estat el cas la nit anterior), i les seves paraules em van fer una il·lusió bestial.

El món és ple de persones increïbles, amb històries que haurien de ser impreses, i jo he tingut la sort de conèixer-ne algunes viatjant. Que la música hagi estat el nexe que m'ha permès acostar-m'hi, em referma en la idea que la música és quelcom molt més gran que una llista de reproducció o un àlbum ple d'entrades de concerts. És quelcom sagrat, que afecta, modela i transforma les vides de les persones. I m'agradaria pensar que jo mateix en soc un exemple.

Diumenge a la nit, sortint del concert de Dylan, el Joe em va desitjar un bon viatge de tornada a casa. Jo li vaig dir que tant de bo tornem a coincidir algun dia a pocs metres del piano de Dylan. "See you in Heaven", em va respondre ell, quan amb prou feines devia fer deu minuts que havíem tingut a Dylan cantant "Every Grain of Sand" davant dels nostres nassos. Paraules que tindré presents fins que arribi el moment.

Mig segle de "Killing Me Softly"

Sentir com el dolor propi ressona dins del rascat de les cordes d'una guitarra aliena. O com la pròpia vida desfila pels versos que canta una altra persona. L'acte poètic i metafòric de morir suaument a través d'una cançó que remet exactament al buit existencial d'un mateix. D'això tracta "Killing Me Softly with His Song", estàndard del jazz i del soul compost per Charles Fox, Norman Gimbel i Lori Lieberman, publicat originalment per aquesta última el 1972 i popularitzat al cap d'un any per Roberta Flack.

La peça en qüestió també va titular el que probablement sigui el disc més reconegut de Flack. "Killing Me Softly" (1973), tot un tractat de jazz nocturn i soul elegant, precursor de corrents com el quiet storm, que es complementava amb originals de Janis Ian –"Jesse"-, Ralph MacDonald –"No Tears (In the End)"- o Leonard Cohen –una crepuscular adaptació de "Suzanne"-. Produït per Joel Dorn i gravat amb pesos pesants com Eric Gale (guitarra) Pee Wee Ellis (instruments de vent) o el mateix MacDonald (percussions). Publicat avui fa 50 anys.

"Hallelujah", sis anys i mig després

RUFUS WAINWRIGHT
Auditori de Girona
22 d'abril de 2023

Vaig tenir el gust d'assistir al concert que Rufus Wainwright va oferir la nit passada a l'Auditori de Girona. El mateix escenari on l'havia vist en directe per últim cop, el mes d'octubre de 2016, ara fa sis anys i mig. Aquella nit es va negar a tocar "Hallelujah", la seva celebrada versió del clàssic de Leonard Cohen, anunciant que no la tornaria a fer en directe fins que Donald Trump perdés les eleccions als Estats Units. Doncs bé, en qüestió de poques setmanes Trump va guanyar les eleccions i la resta va ser història.

Ahir a la nit, Wainwright sí que va tocar "Hallelujah". Ho va fer en tanda de bisos i sense ni tan sols presentar-la. Tampoc va fer cap menció al piròman de torn ni a l'estat de les coses en un món que, amb Trump o sense Trump, segueix anant a la deriva a marxes forçades. Va ser el moment més climàtic de tot el concert, i durant els primers acords de la cançó no vaig poder evitar pensar en tot el que ha passat al món durant aquests darrers sis anys i mig.

De vegades la música serveix per revisar etapes o donar-les per tancades, fins i tot per retrobar-se un mateix i posar-se davant del mirall. Durant aquests sis anys i mig he arribat a veure coses que mai m'hauria pensat que arribaria a veure –començant per la presidència d'un individu com Trump-, tant en el terreny social com en el personal. Ahir a la nit, mentre Rufus Wainwright tocava "Hallelujah" a l'Auditori de Girona, em vaig repenjar sobre la barana de l'amfiteatre i, sense saber ben bé per què, em vaig posar a plorar. I em vaig sentir de fàbula, val a dir.

UN CLÀSSIC CONTEMPORANI
Més enllà de "Hallelujah", el concert d'ahir va fer un repàs generós als 25 anys de carrera discogràfica de Wainwright, mirant enrere –no hi van faltar "Cigarettes and Chocolate Milk", "Going to a Town" ni "Dinner at Eight"- però també parlant en clau de present –aquell piano tempestuós d'"Early Morning Madness"- i de futur –un parell de peces inèdites, "West Side Waltz" i "Old Song" que per ara no té previst publicar al seu imminent nou àlbum d'estudi, un "Folkocracy" que veurà la llum el proper mes de juny-. Tot sol a l'escenari, alternant el piano amb la guitarra i amanint el cançoner amb històries i anècdotes explicades amb aquella bonhomia tan seva. Un clàssic contemporani.

Tresor nacional

TOTI SOLER

33è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

10 de febrer de 2023

Només el fet d'haver tocat amb Pau Riba, Ovidi Montllor i Taj Mahal –a veure qui més ho pot dir- hauria d'elevar Toti Soler a la categoria de tresor nacional. Però és que cap d'aquests tres factors eclipsa una carrera solista que ja suma més de cinc dècades i que segueix guanyant amb el pas del anys. Ahir va actuar al Jazz Granollers Festival, on va oferir una lliçó magistral de guitarra, de saber estar en un escenari i sobretot de com viure al marge dels grans dictats.

Des de la intimitat d'un diminut escenari, va enllaçar registres que van anar de la tradició mediterrània als passatges més atmosfèrics del folk d'ascendència anglosaxona i del jazz al flamenc. Ho va fer tot desplegant un repertori, titulat genèricament Els dits de la música, que repassa bona part de la seva obra, sovint en clau instrumental tot i que la nit passada també hi va haver temps per cantar els versos de Joan Vergés ("Petita i blanca") o Leonard Cohen ("Susanna"). Es va acomiadar amb la preciosa "Petita festa".

Vincent Bonelli

VINCENT BONELLI
Anònims, Granollers

20 de novembre de 2022

De vegades no cal res més que una guitarra acústica, tres o quatre acords, una lletra ben feta i una bona melodia. Vincent Bonelli, cantautor britànic establert a Barcelona, es declara partidari d'això últim, de les melodies. Però el seu repertori també té ben presents la resta d'ingredients. Ahir al migdia va actuar a l'Anònims de Granollers, on va alternar composicions originals amb cites a Simon & Garfunkel ("Feelin' Groovy"), Bob Dylan ("Tomorrow Is a Long Time", "To Make You Feel My Love"), Paul McCartney ("Every Night") i Big Star ("Thirteen"), entre d'altres.

El seu cançoner propi apunta a tots ells –podríem sumar a l'equació uns Everly Brothers i un Billy Bragg-, i pot presumir de perles tan brillants com el folk tardorenc de "Sunset", el rockabilly mestís de "Bendy Leg" o la preciosa balada amb estètica dels 50 que és "When Our Hearts Were Undone". Va acabar citant un altre referent, Leonard Cohen, amb un "Hallelujah" que va recordar més aviat al de Jeff Buckley. Una vegada més, tot allò que encara es pot arribar a dir sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

25 anys sense Jeff Buckley

Jeff Buckley (1966-1997).

Mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar la música –i la veu, aquella veu- de Jeff Buckley. Va ser a través d'un amic que s'havia agenciat una còpia de "Grace" (1994), aquella obra que la tragèdia convertiria en definitiva i que no hauria de faltar a cap discoteca que es vulgui considerar mínimament completa. Un dels àlbums essencials del rock dels 90, però sobretot la carta de presentació i el testament sobtat d'una ànima genial i sensible que va marxar abans d'hora i encara amb moltes coses a dir.

Impossible no emocionar-se davant de perles com "Mojo Pin", "Lilac Wine", "Lover, You Should've Come Over" o la mateixa "Grace", o no rendir-se davant la forma com es va fer seu per sempre més el clàssic "Hallellujah" de Leonard Cohen. Avui fa 25 anys que Buckley va ser engolit per les aigües del Mississippi. El mateix riu que al llarg dels segles ha vertebrat bona part de la mitologia i el folklore dels Estats Units, fent etern un dels grans artistes nord-americans de finals del segle XX amb tot el seu misteri. Des d'aleshores no n'hi ha hagut cap més com ell.

Namina - "Un udol" (2022)

Diu Namina que el seu tercer àlbum és un disc de renaixement. De renaixement després de dos anys en què la música –la cultura en general- ha estat una de les grans castigades per la gestió de la pandèmia. Però també de renaixement en el sentit més personal del terme. L'artista barcelonina –establerta al Moianès- estrena en aquest treball una banda d'acompanyament amb la qual ha donat una nova volta al seu ric ventall discursiu, potenciant-ne les pinzellades més jazzístiques a través d'un cançoner que també es pot contemplar com un dels més rodons que ha lliurat a data d'avui.

"Un udol" (2022) és la continuació de l'ep "Ens endurem el vent" (2019), també una reivindicació d'aquella essència animal que l'ésser humà va perdre pel camí mentre es situava ell mateix en un hipotètic centre del món –l'udol del títol vindria a ser això-. Cuit a foc lent amb el suport de tres músics de trajectòria contrastada com són Pep Gol (La Vella Dixieland) a la trompeta i la melòdica, Pep Rius (un altre veterà de l'òrbita jazzística) al contrabaix i Xevi Matamala (un vell conegut de l'univers namínic) a la bateria i els teclats, el conjunt del plàstic es perfila com el salt endavant més pronunciat que ha fet a hores d'ara l'alter ego de Natàlia Miró.

Com a mostra el jazz nocturn i estripat de la peça titular, presentada ara fa dos anys en ple confinament, també l'arrel de tota la resta. O el desolador blues en clau gairebé terminal d'"El teu John Wayne" i els versos devastadors de la minimalista "Damunt del genoll", dues peces que d'alguna manera es complementen l'una a l'altra. La primera passa revista a la toxicitat de les masculinitats, diguem-ne, normatives. La segona explica sense embuts tot el dolor que pot arribar a generar un gest aparentment innocent –una agressió sexual, ni més ni menys-.

Són tres pistes destacades d'un àlbum on també abunden les versions, sempre ben triades. Tot un encert, per exemple, obrir amb l'irreverent "Chocolate Jesus" de Tom Waits, un dels referents declarats de Miró. Més sorprenent resulta la lectura d'"I'm Your Man", el clàssic de Leonard Cohen, que la barcelonina es fa seu sense canviar-ne ni una coma, però atorgant-li una nova dimensió i fent del títol una declaració de principis en ell mateix. Reivindicació del no-binarisme, i del dret de cadascú a ser allò que li doni la gana sense haver-se de parar a pensar en què dirà la resta. Namina no tan sols exerceix aquest dret, sinó que convida l'oient a atrevir-se a fer el mateix. Una veu valenta i inspiradora, la seva.

Disponible a Bandcamp.

50 anys de "Songs of Leonard Cohen"

No fa ni dos mesos que commemoràvem el primer aniversari de la mort de Leonard Cohen, i avui celebrem els 50 anys del seu debut discogràfic. "Songs of Leonard Cohen" (1967), un títol d'allò més oportú per a una col·lecció de deu cançons entre les quals hi figuraven ja pilars del repertori del canadenc com ara "Suzanne", "Sisters of Mercy", "So Long, Marianne" o "Hey, That's No Way to Say Goodbye". Peces de naturalesa austera que no solien requerir cap altre acompanyament que el de la guitarra de Cohen, edificades totes elles a partir d'una veu profunda i d'una poètica que crearia escola. Era el primer capítol d'una trajectòria que va començar emmarcant-se entre els corrents renovadors del folk i la cançó d'autor, i que amb els anys esdevindria una de les més aclamades i influents de la història de la música pop. De Bon Iver a Daughter, de Nick Cave a Iron & Wine, i de Roger Mas a Espaldamaceta, tots ells han begut d'una manera o altra d'aquella carta de presentació que va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.

El ministre que va ballar amb Leonard Cohen

Leonard Cohen.

Aquests darrers dies hem sentit molt a parlar de l'enèsima sortida de to a l'òrbita del govern que presideix Mariano Rajoy. La del recentment nomenat ministre d'Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, referint-se al desaparegut Leonard Cohen com un autor de cançons que "han ballat moltes generacions d'espanyols" -poden llegir-ne més aquí-. La cita ha despertat tota mena de comentaris, generalment carregats d'acidesa, ironia i fins i tot bon humor. Però si ens parem a analitzar-la, ens adonarem que no tan sols no fa gràcia sinó que s'hauria de prendre molt seriosament.

Si un ministre d'Economia es referís a Bill Gates com un magnat de la construcció o de l'automoció, tots ens emportaríem les mans al cap i probablement la declaració de torn acabaria tenint conseqüències. En canvi el ministre de Cultura pot emmarcar un poeta i compositor de cançons de l'alçada de Cohen al mateix camp on han destacat Chic i Donna Summer, i aquí no ha passat res perquè al capdavall la cultura és a ulls del PP un cul de sac que penja del mateix ministeri que l'esport -en un país, no ens n'oblidem, on esport equival a futbol i futbol a Barça, Madrid o en el seu defecte la Roja-.

Però és que la cosa és encara més greu. Quan un ministre espanyol parla de música de ball, generalment no es refereix a Chic ni a Donna Summer -tampoc a Daft Punk ni a Los Diablos- sinó a allò que aquest país ha entès durant molt temps per músiques de ball -festes majors, barbacoas, macarenas, triunfitos i un llarguíssim etcètera-, el pa i circ d'una Espanya que encara avui és incapaç d'entendre la música pop com una manifestació cultural que va molt més enllà del fet ballable i que, en conseqüència, la segueix menystenint com a cultura de segona.

El més preocupant de les declaracions de Méndez de Vigo no és el fet que un ministre de Cultura no tingui clars el pes, l'aportació i el significat d'una figura com Leonard Cohen a la cultura contemporània -que també-. El més preocupant és que determinades institucions segueixin contemplant la cultura com a simple folklore en el pitjor dels sentits. La qual cosa explica per què llibres, discos i entrades de teatre es graven com a articles de luxe al mateix país que blinda la matança pública de braus com a bé cultural d'interès nacional. El país on una cançó titulada "Te huelen los pies" va vendre més còpies al seu dia que el "Wish You Were Here" de Pink Floyd, ni més ni menys.

Leonard Cohen (1934-2016)

LEONARD COHEN

(1934-2016)

Hi ha dies en què un preferiria no haver-se despertat. Haver continuat dormint encara que això suposés ignorar que el món ha esdevingut un lloc una mica més trist. Avui m'he aixecat d'una manera molt semblant a com ho vaig fer el passat 11 de gener, el matí posterior a la mort de David Bowie. Ha sonat el despertador, m'he incorporat i he trobat al meu mòbil diversos missatges anunciant que ens acabava de deixar Leonard Cohen. I, com en el cas del Duc Blanc i el seu "Blackstar" (2016), el to crepuscular del recentment editat "You Want It Darker" (2016) cobra tot un nou sentit -potser el definitiu- un cop sabuda la notícia. Cohen s'ha acomiadat com Bowie, per la porta gran i amb una de les seves grans obres encara ben calenta. Ara passarà allò que sempre passa en aquestes ocasions: les vendes dels seus discos es multiplicaran i el citat "You Want It Darker" entrarà fins i tot en llars on d'una altra manera mai hauria entrat. Sigui com sigui, queda la música. I queda també un món que, insisteixo, des d'avui és una mica més trist.