El folk segons Rufus Wainwright

RUFUS WAINWRIGHT
Grec Festival

Teatre Grec, Barcelona

24 de juliol de 2023

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.

La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.

Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.

En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.

Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.

NOSTÀLGIA

No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.

"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.

En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.

"Hallelujah", sis anys i mig després

RUFUS WAINWRIGHT
Auditori de Girona
22 d'abril de 2023

Vaig tenir el gust d'assistir al concert que Rufus Wainwright va oferir la nit passada a l'Auditori de Girona. El mateix escenari on l'havia vist en directe per últim cop, el mes d'octubre de 2016, ara fa sis anys i mig. Aquella nit es va negar a tocar "Hallelujah", la seva celebrada versió del clàssic de Leonard Cohen, anunciant que no la tornaria a fer en directe fins que Donald Trump perdés les eleccions als Estats Units. Doncs bé, en qüestió de poques setmanes Trump va guanyar les eleccions i la resta va ser història.

Ahir a la nit, Wainwright sí que va tocar "Hallelujah". Ho va fer en tanda de bisos i sense ni tan sols presentar-la. Tampoc va fer cap menció al piròman de torn ni a l'estat de les coses en un món que, amb Trump o sense Trump, segueix anant a la deriva a marxes forçades. Va ser el moment més climàtic de tot el concert, i durant els primers acords de la cançó no vaig poder evitar pensar en tot el que ha passat al món durant aquests darrers sis anys i mig.

De vegades la música serveix per revisar etapes o donar-les per tancades, fins i tot per retrobar-se un mateix i posar-se davant del mirall. Durant aquests sis anys i mig he arribat a veure coses que mai m'hauria pensat que arribaria a veure –començant per la presidència d'un individu com Trump-, tant en el terreny social com en el personal. Ahir a la nit, mentre Rufus Wainwright tocava "Hallelujah" a l'Auditori de Girona, em vaig repenjar sobre la barana de l'amfiteatre i, sense saber ben bé per què, em vaig posar a plorar. I em vaig sentir de fàbula, val a dir.

UN CLÀSSIC CONTEMPORANI
Més enllà de "Hallelujah", el concert d'ahir va fer un repàs generós als 25 anys de carrera discogràfica de Wainwright, mirant enrere –no hi van faltar "Cigarettes and Chocolate Milk", "Going to a Town" ni "Dinner at Eight"- però també parlant en clau de present –aquell piano tempestuós d'"Early Morning Madness"- i de futur –un parell de peces inèdites, "West Side Waltz" i "Old Song" que per ara no té previst publicar al seu imminent nou àlbum d'estudi, un "Folkocracy" que veurà la llum el proper mes de juny-. Tot sol a l'escenari, alternant el piano amb la guitarra i amanint el cançoner amb històries i anècdotes explicades amb aquella bonhomia tan seva. Un clàssic contemporani.

Rufus Wainwright - "Unfollow the Rules" (2020)

No tan sols ha esdevingut Rufus Wainwright un dels grans preservadors en ple segle XXI d'aquell format de cançó pop que remet als cànons establerts durant bona part de la segona meitat del segle passat. També ha estat capaç d'obrir aquest mateix format a nous estímuls i de deixar-hi empremta tal i com al seu dia van fer Nilsson, Elton John o David Bowie, per citar tan sols tres noms amb els quals es pot emmirallar la trajectòria del nord-americà.

Per tot això, i malgrat les gires constants on ha repassat generosament el seu fons d'armari durant les passades temporades, es trobava a faltar material fresc que seguís alimentant el seu vessant pop –paral·lelament a les citades gires, Wainwright s'havia dedicat a explorar registres com l'òpera o la clàssica-. "Unfollow the Rules" (2020) és el seu primer disc amb material original des d'"Out of the Game" (2012). I sigui com sigui, aquests vuit anys d'espera semblen haver inspirat una de les col·leccions de cançons més rodones del novaiorquès.

La inicial "Trouble in Paradise" té uns acabats corals que poden remetre a Queen i a la sofisticació glam de Bowie. "Damsel in Distress" presumeix d'una d'aquelles melodies assolellades que tan bé solen funcionar com a trets de sortida d'un directe. "You Ain't Big" conjuga l'estètica primaveral de la Big Apple amb la calidesa de la Costa Oest. I la pròpia "Unfollow the Rules" –peça rescatada de la banda sonora de la pel·lícula "Here and Now" (2018)- és una d'aquelles eternes balades crepusculars marca de la casa. Ben tornat.

Wainwright contra Trump

Rufus Wainwright en una actuació recent - Foto Getty Images.

RUFUS WAINWRIGHT

Auditori de Girona

14 d'octubre de 2016

Diu Rufus Wainwright que ara mateix no li ve de gust interpretar en directe la seva celebrada versió de "Hallelujah" (Leonard Cohen), i que no la pensa tornar a tocar "fins que Donald Trump hagi perdut les eleccions als Estats Units". Així ho va sentenciar la nit passada tot just finalitzada la premonitòria "Going to a Town". Versos de desencant amb el seu propi país ("I'm going to a town that has already been burnt down / I'm going to a place that has already been disgraced / I'm gonna see some folks who have already been let down / I'm so tired of America") que Wainwright porta gairebé deu anys cantant nit rere nit i que justament ara semblen haver adquirit més sentit que mai.

No va sonar "Hallelujah", la nit passada a l'Auditori de Girona, però sí que ho van fer "The Art Teacher", "Jericho", "California", "Gay Messiah", "Cigarettes and Chocolate Milk" o "Poses", retalls destacats d'una trajectòria artística que Wainwright va repassar de cap a peus, inclosos alguns dels sonets de Shakespeare que ha musicat a la seva obra més recent, "Take All My Loves" (2016), i fins i tot diversos fragments de les seves òperes. I tot plegat amb l'únic suport de la seva veu tot terreny, així com d'un piano i una guitarra als quals es va anar alternant en funció de les necessitats de cada tema. Aquesta nit repetirà a Sant Cugat del Vallès. No tocarà "Hallelujah", però la vetllada promet ser igual de memorable que la d'ahir.

L'APUNT
La primera vegada que vaig escoltar "Going to a Town" en directe va ser l'agost de 2007 en un multitudinari concert que Wainwright va oferir al Central Park de Nova York. Tenia curiositat per observar com es prendria el respectable el vers més repetit de la cançó, "I'm so tired of America" ("Estic tan cansat d'Amèrica"), i la seva reacció em va semblar tan sorprenent com exemplar: tan bon punt el seu autor el va cantar es van generalitzar els aplaudiments. Certament, algunes societats estan més obertes que d'altres a una pràctica tan sana i necessària com és l'autocrítica. Wainwright canta que està cansat dels Estats Units al cor mateix de Manhattan i les multituds autòctones l'aplaudeixen sense miraments. Però s'imaginen vostès què passaria si algú s'atrevís a cantar en aquesta península nostra "Estoy tan cansado de España" o "Estic tan cansat de Catalunya"?

Un vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013

Parc del Fòrum, Barcelona

5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.